mafia mental

Aquesta

2012-02-02T09:00:00.000+01:00

AQUESTA

[LA POESIA]

Sóc un miracle

de la natura

ningú m’atura

Sóc una bèstia

sóc la modèstia

Vinc amb els gossos

toco les plantes

sóc com d’abantes

Just arribada

ja estic prenyada

Jo sóc la forma

no passis ànsia

de la substància

No em cal cap mot

sé dir-ho tot

Enric Casasses, Canços d’amor i de revolució

Mans

2012-02-01T09:00:00.000+01:00

Mans de porta

truquen endins

de tots els paisatges

que no goses cridar.

Cops de porta a la memòria

ensurts de temps.

Grinyols de guix a la pissarra

mans que criden

i truquen i truquen.

T’agradaria saber

quina mà és

la que no deixa de fer-ho.

Tot li fa profit

2012-01-31T09:00:00.000+01:00

Que et quedi benclar: no sóc poeta.
Malgrat tot, l’única forma de coneixement és la Poesia,
vull dir, després de tot un seguit de provatures, assajos,
errors, correccions i cerveses, he arribat a la conclusió
que hom només pot aprehendre i aprehendre’s
mitjançant el quefer poètic. El motiu o la raó?
En primer lloc, perquè és inclusiva,
a saber, no malgasta el temps amb blederies disseminatòries,
no entén de disciplines de bisturí ni divendres a l’hora de tancar,
com tampoc d’academicismes amb nota al peu de pàgina.
L’antítesi? El cientisme aristolèlico-darwinista
que tot ho empastissa amb colònia dogmàtica, exclusiva i lògica.
Després, perquè té un funcionament a mode d’oxímoron,
pots ficar-ho tot dins el mateix sac, tot li fa profit,
no lluca contradicció ni negació ni cap casta d’estira i amolla,
sinó només aquella creativitat fresca com una fulla de menta.
També, sobretot, perquè és existencial, de batec i cor ardent,
tant n’hi dónes, tant en vol, sens conèixer límit, enfront ni clausura:
profunda, abeurada d’immediatesa, quotidiana,
de posat tranquil, pacient com un fumador de pipa
i, tanmateix, bella com un figuera d’hivern.

Miquel Perelló, de l’Homenot que no diu res, tercera part de La transformació de la Nit en Incendi. Textos intempestius al marge.

Doble hipòtesi

2012-01-30T09:00:00.000+01:00

Si fos pirata

em dutxaria de mort.

Els taurons m’estimarien.

Si fos qui sóc

certa simpatia pels taurons

la voluntat de ser destral

amb un bolígraf.

Suc poètic

2012-01-27T09:00:00.000+01:00

Què ets tu, figura resplendent de llum negra o

la bogeria que crida en totes les figues?

Jo sóc suc de poesia.

Jaume C. Pons Alorda, a Il·lumniacions (Fongs by Lord Alorda)

Què fer amb el desert

2012-01-26T09:00:00.000+01:00

Enloquecer al desierto

es mejor que poblarlo.

Roberto Juarroz, del poema 21 de Novena poesía vertical

Arxiu

2012-01-25T09:08:00.003+01:00

Paperots a un calaix

empassen pols i boira.

Podries fer-ne llenya

però no.

Qui sap si un dia el got

hi troba no un tresor

sinó deutes mal pagats.

I passes comptes.

Por

2012-01-24T09:00:00.000+01:00

Sin compañía excepto el miedo

Cómo empezó todo esto y por qué estoy aquí

en esta barra arqueada con la pintura marróndescascarillada,

papegaai, mescal, hennessy, cerveza,

dos viscosas escupideras, sin compañía excepto el miedo:

miedo de la luz, de la primavera, del lamento

de aves y autobuses volando a sitios lejanos,

y de los estudiantes yendo a las carreras,

de chicas brincando con el aire en sus rostros,

pero sin compañía excepto el miedo,

miedo de la fuente volando: y todas las flores

que conocen el sol son mis enemigos,

¿estas, muertas, horas?

Malcolm Lowry, Poemas

Vertebrar el deliri

2012-01-23T09:00:00.000+01:00

«Elproblema no es escribir, sino corregir. Para corregir, tu estado de espíritudebe ser completamente diferente. Ahí se tiene que estar vigilante. Y tratar devertebrar tu delirio.»

Antonio Lobo Antunes, a l’entrevista d’Antonio JiménezBarca (Babelia, El País, 14.01.2010)

No tornar

2012-01-20T09:00:00.000+01:00

LLOCS

No tornis mai als llocs on has estat feliç

- les ciutats del matí a tres quarts de nou,

o l’arbre dels ocells de la innocència,

les heretats del mar, els ports orientals.

Els punts incandescents del mapa dels records

contrauen ombres fèrries com una malaltia,

i és alè d’agonia la bellesa que exhalen.

Quim Español, 70 poemes

Rellegir

2012-01-19T09:00:00.000+01:00

Torno a les pàgines del budell.

Paraules que voldria meves

a prestatges que vetllen

el taüt amable de paper i tinta.

Horitzó de mis, de jos

de lloms plens de dits.

Pols protectora de temps i miralls.

Torno a les pàgines del budell

trobo de nou totes les pells

que em fan l’abric de veus.

Escriure segons Ponç Pons

2012-01-18T09:00:00.000+01:00

CALÇOBRE

Perquè escriure és també donar un sentit al món
I salvar del neguit un temps mortal absurd
Persever en la nit tot cercant fervent mots
Que emotius m'apuntalin fets versos la vida

Ponç Pons

L'existència del món

2012-01-17T09:00:00.000+01:00

"Cuanto más claro uno ve el mundo, más obligado está a simular que este mundo no existe. A veces pasa."

Rodrigo Fresán, Mantra

El poeta segons Cirlot

2012-01-16T09:00:00.000+01:00

EL POETA

Ese hombre de cabellera dispersa, no es otra cosa que elexhumador de un mundo antes irredento. Ha aprendido, sufriendo, fórmulasmágicas que los otros desconocen: conjuros para evocar y recrear las danzasinteriores.

Razas sordomudas, perdidas en sus parajes profundos, cobran voz bruscamente y, desde el valle dormido bajo laniebla, ese coral suena iluminando regiones desoladas o magníficas.
Así hasta que toda la tierra se convierte en eco.

Juan Eduardo Cirlot, a Árbol agónico.

Marató de mini recitals

2012-01-13T11:58:00.001+01:00

El passat dimecres, en la represa del cicle de recitacions de l'Horinal, la proposta va ser la d'obrir el micro a tots els que vam voler participar en aquesta experiència polièdrica. Tot un plaer participar-hi i escoltar tanta gent interessant.

Fotografia: blog de l'o.r.i.n.a.l.

Paisatges

2012-01-13T09:00:00.000+01:00

Els paisatges són estats d'ànim
i el temps és un desdoblament
de la Història.

Joan Brossa, del poema Traient el foc a llum

La paciència dels maons

2012-01-12T10:29:00.000+01:00

Los ladrillos saben esperar.

Ramón Gómez de la Serna, Greguerías

Carrer sol

2012-01-11T09:58:00.002+01:00

La lluna al mur

maons i escletxes.

Els semàfors fan feina inútil.

Camino

faig fotos

intento entortolligar records

fer del passeig testimoni

de dubtes massa eterns.

Camino.

Devoro llambordes de nit.

Els fanals ho saben.

Sense perdó

2012-01-10T08:21:00.000+01:00

El temps, però, mai no perdona, mai:
la vida no val més que una clofolla,
i encara és massa dir.

Joan Vinyoli, del poema Ens crèiem únics

Molestar

2012-01-09T09:00:00.000+01:00

- L'important és molestar
i la resta són punyetes.
És més patrimoni humà
que les restes dels hitites.

Miquel Bauçà, Rudiments de saviesa

Cantar

2012-01-06T09:00:00.000+01:00

No ignoro lo que olvido.
Canto para olvidarlo.

Fernando Pessoa, Odas (1914-1934), de Ricardo Reis

El poema

2012-01-05T09:00:00.001+01:00

"El poema és una illa oberta al món on les ones són les paraules i el preu de la llibertat són els taurons."

Josep-Ramon Bach, L'enunciat

El poeta parla

2012-01-04T10:13:00.000+01:00

"5. El poeta nos habla a todos sin hacer diferencia de nada."

Nicanor Parra, del poema Nota sobre la lección de la antipoesía

Walser i l'art

2012-01-03T10:12:00.002+01:00

"Pues en eso consiste precisamente el arte: en convertir la necesidad en una ventaja. ¡Transformación, cuántas posibilidades albergas!"

Robert Walser, Escrito a lápiz. Microgramas 1 (1924-1925)

Del costum

2012-01-02T09:00:00.000+01:00

Pensar sempre

com una funerària

24 hores obert.

Pensar sempre

com una maleta perduda

una llibreta amagada

una navalla a un calaix.

Malgrat que l’udol no anirà lluny

arrossegat el passat, què em queda?

Ser faroner pastor d’antenes.

Brandar el pal de fregar del drama humà

amb paraules i silencis.

La poesia...

2011-12-30T09:00:00.000+01:00

La poesía es el destino de la lágrima

como un vómito enredado a otro vómito

como el árbol del saber

como el silencio en que se halla la noche

buscando locamente lo que excede al ser

la nada en que me buscas

el desierto y la flor.

Leopoldo María Panero, a Esquizofrénicos o La balada de la lámpara azul

No només de pa

2011-12-29T08:59:00.000+01:00

«No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre yestuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan yun libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan dereivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturalesque es lo que los pueblos piden a gritos.
Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan.
Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario esconvertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos deuna terrible organización social.»

Federico García Lorca, Alocución al pueblo de Fuentevaqueros (a l'acte d'inauguració de la biblioteca municipal, 1931)

Els germans bords

2011-12-28T08:07:00.000+01:00

M’aplego a un racó

em replego

jo mateix amb tots els jos.

Ens mirem

amb la complicitat dels sords

consternats d’identitat.

Tot passa.

No.

Ho sembla.

I els germans s’allisten a la guerra

d’escriure junts, com un sol home

d’escriure junts, com un home sol.

L'art

2011-12-27T08:22:00.000+01:00

"Comprendió que el arte no es una cuestión de cifras, sino de alma y abismo."

Eloy Tizón, al pròleg de Vidas imaginarias de Marcel Schwob

Pizarnik i la memòria

2011-12-26T09:00:00.000+01:00

TABLA RASA

cisternas en la memoria
ríos en la memoria
charcas en la memoria
siempre agua en la memoria
viento en la memoria
soplan en la memoria

Alejandra Pizarnik

Tir

2011-12-23T09:00:00.000+01:00

Foradar paisatges de postal

amb rifles de negra nit.

Illes pastanagals

turons, valls,

cascades, rierols

cèrvols, postes de sol,

albades, degotalls,

núvols de cotó

i gran varietat de flors.

Porteu-me aquest cony de rifle!

Un bosc

2011-12-22T09:00:00.000+01:00

del bosc de la memòria

sempre en surts malferit

Francesc Garriga Barata, d’un poema inèdit que va recitar ala presentació de Ragtime (La Central, 20.12.2011)

Consell poètic

2011-12-21T09:00:00.000+01:00

"Un poeta, Braulio Arenas, me enseñó que cada diez versos hay que tirar uno oscuro, uno que no entienda nadie, ni uno mismo. Y ahí se arregla la cosa."

Nicanor Parra, al reportatge de Leila Guerrero El aire del poeta (Babelia, El País, 03.12.2011)

Cicle

2011-12-20T09:17:00.003+01:00

Pales comprades corre-cuita

per a les tombes dels perduts

en aquest naufragi

que no vol supervivents.

El món és així:

té la impertinència del savi

que no sap quants segles té

i la sornegueria del murri

a cada catàstrofe.

Calories

2011-12-19T09:00:00.000+01:00

Com voldria extirpar-me aquests sacsons!
Allò que més m'engreixa és la memòria.

Sebastià Alzamora, La part visible

Històries

2011-12-16T09:00:00.000+01:00

"Ya se sabe, hay historias que narran algo mucho más profundo y complejo de lo que aparentemente nos relatan, y luego nos persiguen. Son historias que cuando terminan empiezan en nosotros."

Enrique Vila-Matas, Segundo dietario voluble (a Una vida absolutamente maravillosa. Ensayos selectos)

Dos regals

2011-12-15T08:37:00.000+01:00

La Verónica Rojo ésconscient de la desolació que l’envolta. Les ombres del passadís, les portes deles habitacions tancades des de fa anys i la llum espectral que s’escola perles persianes semblen emmirallar-se en la seva ànima. Mai ha acceptat no tornara ser aquella idolatrada Verónica Rojo, l’estrella de la televisió, nenaprodigi primer, adolescent encantadora després i finalment actriuimprescindible, envejada i cobejada per tothom.

Elpas dels anys ha anat bastint un oblit que no pot acceptar. No entén com elpúblic, el seu públic, ha pogut oblidar-la. Quan s’acostava als trenta-cinc lafeina va començar a afluixar. No la cridaven tant. Va deixar de ser convidada afestes, de rebre guions i propostes de feina que abans havia de rebutjar permanca de temps. Com va dir el seu representant abans de deixar-la plantada, elseu moment havia passat.

La Verónica Rojo es veu asi mateixa com la personificació del tòpic de no haver sabut pair la fama. Araenyora la seva col·lecció d’àlbums on havia enganxat de forma sistemàtica totesles seves aparicions a revistes roses, diaris i guies de televisió. Els primersanys ocupaven més d’un volum. Més endavant, en la plenitud de la seva carrera,quan va protagonitzar “Tormentas de amor”, un culebrot que va allargar-se finsgairebé els mil episodis, cada any n’ocupava fins a quatre o cinc. Després lacosa va anar minvant. Els darrers tres anys no van poder omplir el darreràlbum, que mostrava les seves últimes pàgines buides, plenes de l’oblit que nopodia suportar. Ara enyora aquells àlbums. S’odia per haver-los llençat alcontenidor una nit on la ginebra i la desesperació la van fer tornar valenta.Llençar la seva vida en paper imprès no va servir per canviar-la, per poder estabornirl’enyor del passat. Ara només pot fer ús de la memòria, que l’enganya cada diamés. La Verónica Rojoes rebolca en la seva pròpia llàstima. Se sent patètica i inútil. No pot més.

Quanel capvespre l’obliga a encendre el llum, pren la decisió. Farà allò que ha fettantes vegades. Però aquest cop no serà un entreteniment. Avui s’hi jugarà la vida.Es vestirà amb elegància i anirà a l’avinguda comercial que hi ha a prop decasa. Allà, sota les lluminàries de Nadal, es deixarà veure. Si ningú no lareconeix, si ningú s’hi acosta per demanar-li una foto, un autògraf o fer-li uncomentari elogiós sobre la seva carrera, tornarà a casa. Allà interpretarà elseu darrer paper amb les pastilles, la ginebra, la banyera envoltada d’espelmesi la fulla d’afaitar. Es sacrificarà per tal que el seu nom torni al’actualitat. Si hi ha sort, els voltors voldran treure’n diners i inventaranapassionants mentides. Somriu mentre imagina que alguna cadena de televisiódecideix fer un biopic de la seva vida. Espera que hi hagi criteri a l’hora detriar l’actriu protagonista.

Desprésd’una hora al bany el seu aspecte és esplèndid. S’ha maquillat i fet elpentinat que va popularitzar en un anunci de televisió, Rojo Rizos. Després esvesteix. El sastre rosa de Chanel encara li escau a la perfecció. L’abric deguineu blanca. Està perfecte. Per un moment oblida que s’hi està jugant la vida.Un cop es mira al gran mirall del vestidor, està convençuda que algú lareconeixerà, que avui tornarà a ser la gran Verónica Rojo.

L’avingudala rep amb l’estridència del Nadal. Totes les botigues s’han vestit de puta deluxe per oferir-se als consumidors. La música es barreja amb el soroll de ladensa circulació. Els arbres il·luminats i les garlandes aixopluguen a lamultitud. I ella es passeja per aquest escenari lentament. Busca elreconeixement a les mirades que es creuen amb la seva amb dissimuladadesesperació. Està disposada a trencar-se els peus fins que algú l’assenyali is’hi acosti. Fins que tanqui la darrera botiga, si cal.

Badaa l’aparador d’una sabateria, mostrant el seu millor perfil. Una patèticaestratègia per facilitar el reconeixement. Recorda quan anar pel carrer era unplaer. Quan algunes persones l’aturaven i es dirigien a ella com si fosrealment el personatge protagonista del culebrot. Com li donaven consells, coml’advertien de les males arts de la seva rival eterna. La seva fama. La sevagent. El seu públic. Totes aquelles possessions que ara han desaparegutengolides per un oblit que no entén ni accepta. Sap que el millor regal deNadal seria el de deixar l’anonimat ni que fos per uns minuts. Només unsminuts. De cop se n’adona que una mà li prem lleugerament el braç.

Quanes gira, el rostre afable d’un home una mica més jove que ella li somriu. Illavors s’opera la gran transformació. En escoltar el seu nom sorgeixl’estrella. Es mostra encantadora, simpàtica, aixeca una mica la veu per, quisap si amb una mica de sort, convocar una petita rotllana d’admiradors. Ell es presenta.Li diu que sempre ha seguit la seva carrera, des de que era un nen i ella lagraciosa protagonista infantil de “Los Fernández”. La Verónica Rojo estàpletòrica. Aquell home, ben plantat i extraordinàriament agradable, li mostrauna devoció que feia anys que no trobava. Llavors ell li demana d’acompanyar-lofins el cotxe, ja que hi té algunes fotografies que voldria que signés.Verónica Rojo es mostra encantada de fer-ho. I quan ell apunta la possibilitatde convidar-la després a un cafè, la fama retrobada es barreja amb una fantasiaque inclou una banyera, però aquest cop sense fulles d’afaitar, sinó ambxampany i potser un llit proper.

Baixenal pàrquing. S’acosten al cotxe de l’admirador. És una furgoneta fosca,impecable, enorme. L’home prem un comandament i la porta lateral s’obre ambsofisticació, lliscant silenciosament. Li ofereix galant el braç per tal queella s’hi pugui enfilar. Un cop és a dins, ell puja i tanca la porta. Ella, sorpresa,veu que damunt del seient hi ha els àlbums. Els seus àlbums. Una mà li tapa laboca. Tot es fon a negre.

La Verónica Rojo esdesperta amb el cap emboirat. No sap on és. Inicialment pensa que de nou n’hafet un gra massa amb la ginebra. Però comença a recordar la juguesca, el carrerple de llums de Nadal, l’amable admirador. Obre els ulls amb certa dificultat.S’adona que està lligada de mans i peus. Una llum tènue l’ajuda a veure-hi cadacop més. Finalment identifica aquella cambra. Reprodueix exactament la quetenia a “Tormentas de amor”. Només hi ha un detall que la fa diferent. A lesparets, un inquietant retaule de fotografies de la Verónica Rojo nodeixa lliure ni un centímetre de superfície.

L’homeentra, s’acosta i li demana educat que no cridi, que ningú no la pot escoltar.Ella fa que sí amb el cap i ell li treu la mordassa. S’asseu al llit, al seucostat. Mentre li carona les cabells, li comença a explicar que sempre ha estatenamorat i que quan la va veure llençar els àlbums al contenidor va decidir raptar-laper poder-la protegir d’ella mateixa.

Araserà seva per sempre. La cuidarà i la castigarà si es porta malament, perquèningú mai no l’estimarà com ell. Allà res no li mancarà. Seran feliços enaquell llit de “Tormentas de amor”. Veuran de nou tots els capítols, totes lespel·lícules, fullejaran tots els àlbums. Espera que entengui que ell l’estimacom ningú mai no ho ha fet. I que el seu amor necessita que ella en siguipresonera i que mai més no vegi ningú. Com la clausura, li repeteix mentre lamà li acarona la cara plena de llàgrimes, com la clausura. Ja ho veuràs, lidiu, com passarem el millor Nadal de la nostra vida.

La Verónica Rojo plora.Plora mentre mira les seves fotografies pertot. Plora mentre les cordes lipremen canells i turmells. Plora mentre la mà de l’home eixuga les sevesllàgrimes. Plora de felicitat, doncs aquell Nadal rebrà els dos millors regals,aquells que més necessitava. La vida, que l’allunyarà d’aquella banyerafastigosa. La vida i la llibertat de no ser mai més a la presó de l’oblit.

Negocis

2011-12-14T09:26:00.000+01:00

«El gangsterLucky Luciano lo dejó dicho: en cualquier negocio lo primero que hay queprocurar es no ser el muerto.»

Manuel Vicent, a l’article Ficción(El País, 25.11.2001)

Transcendència

2011-12-13T09:26:00.004+01:00

Si en ti hay la aberración, rara e inútil,
de querer ser un nombre que trascienda,
no estudies ni te esfuerces. Simplemente
aprende a manejar una pistola.

José María Fonollosa, del poema West Broadway

Una altra cosa

2011-12-12T08:30:00.001+01:00

Després de més de quaranta anys, encara sóc fidel a Jean-Paul Sartre, que un dia va escriure: "Els poetes no parlen, tampoc callen; és una altra cosa".

Josep-Ramon Bach, L'enunciat

Premonició

2011-12-09T09:00:00.000+01:00

Piedra negra sobre una piedra blanca

Me moriré en París con aguacero,
un día del cual tengo ya el recuerdo.
Me moriré en París -y no me corro-
tal vez un jueves, como es hoy, de otoño.

Jueves será, porque hoy, jueves, que proso
estos versos, los húmeros me he puesto
a la mala y, jamás como hoy, me he vuelto,
con todo mi camino, a verme solo.

César Vallejo ha muerto, le pegaban
todos sin que él les haga nada;
le daban duro con un palo y duro

también con una soga; son testigos
los días jueves y los huesos húmeros,
la soledad, la lluvia, los caminos...

César Vallejo

Les vísceres i els anys

2011-12-08T09:00:00.000+01:00

Es tracta

d’escurar-se el coll com qui renega

volent fer de l’estossec una destral

de vent de força huracanada

que llesqui allò que vols matar.

Es tracta

de voler fer d’alquimista

d’albirar transmutacions

de la memòria fer-ne un sabre

dels odis fer-ne raons.

Es tracta

només de trobar-me

davant de tots els que sóc

oferir-los en safata

les gerres plenes de llot.

Una bacanal de memòria

l’orgia partida en dos

per una banda misteris

per l’altra només obsessions.

Distàncies

2011-12-07T08:56:00.001+01:00

"He llegado a un paso de todo. Y aquí me quedo, lejos de todo, un paso."

Antonio Porchia, Voces

Més raons per escriure

2011-12-06T09:00:00.000+01:00

«Escribo porque leo y gracias a la lectura nacen arroyos yafluentes del torrente de libros leídos. Escribo porque creo en la austerainmortalidad de la palabra escrita y en las bibliotecas como paraísos laicos.Escribo porque es el más poderoso acto libertario que conozco. Escribo porqueel hechizo de la literatura es fulminante y a mí me hace ilusión ser aprendizde aquellas magias.»

Fernando Iwasaki,al reportatge de Jesús Ruiz Mantilla Por qué escribo (El País Semanal, 02.01.2011)

Dubtes avorrits de tan eterns

2011-12-05T09:04:00.001+01:00

El perill de la mitja veritat

les brases de certeses fetes fum

a la llar de foc de l’amnèsia.

Vols el vell tremir de l’espera:

no saber

si ha valgut la pena tacar els fulls.

Tenir, ser.

2011-12-02T09:25:00.001+01:00

No tinc sinó allò que dic
no sóc sinó allò que callo

Lluís Calvo, Estiula

Ciutat

2011-12-01T09:00:00.000+01:00

«Deeste modo podremos llegar a comprender que un hombre es la

imagende una ciudad y una ciudad las vísceras puestas al revés de un

hombre,que un hombre encuentra en su ciudad no sólo su

determinacióncomo persona y su razón de ser, sino también los

impedimentosmúltiples y los obstáculos invencibles que le impiden

llegara ser, que un hombre y una ciudad tienen relaciones que no se

explicanpor las personas a las que el hombre ama, ni por las personas

a lasque el hombre hace sufrir, ni por las personas a las que el hombre

explotaajetreadas a su alrededor introduciéndole pedazos de alimento en

laboca, extendiéndole pedazos de tela sobre el cuerpo, depositándole

artefactosde cuero en torno de sus pies, deslizándole caricias

profesionalespor la piel, mezclando ante su vista refinadas bebidas tras

labarra luciente de un mostrador.»

Luis MartínSantos, Tiempo de silencio

El duel

2011-11-30T08:42:00.001+01:00

Dret

plantant cara a l’angoixa

del tou neguit d’existir

amb paraules a cada mà

prest a presentar batalla.

Així et rebel·les.

Mostres les dents més brutes.

Escups el darrer poema.

El significat d'un poema

2011-11-29T08:58:00.001+01:00

«Un poema no necesita tener un significado y, como muchas delas cosas de la naturaleza, a menudo lo tiene.»

Wallace Stevens, Adagia

Ressò de Crosses

2011-11-29T08:55:00.001+01:00

El Veí de Dalt, amic i blogaire insigne, ha fet una generosa crònica (en extensió i elogis) del recital del passat dia 16 a l’Horiginal. Gràcies, Veí!

Allà on vaig néixer

2011-11-28T08:43:00.001+01:00

Interruptors amunt

entro a casa

il·lumino el meu món

de 60 metres.

En sé cada plec

com badallen els calaixos

tots els llibres.

A banda i banda

galeria i terrat.

Les obsessions m’acompanyen

quan grato el paper

en aquest meu univers

de canyís, bigues de fusta i maó vell.

El poeta

2011-11-25T08:51:00.001+01:00

«El poeta no “parla de”. El poeta “hi és”.»

Víctor Sunyol, de fragments(i manlleus) en una poètica

Diccionari

2011-11-24T08:21:00.001+01:00

Maó de tots els llibres

llençol de somnis

silencis i poemes.

He escrit primer el final:

no m’acostumo a com t’ignoren.

Enlloc

2011-11-23T08:30:00.001+01:00

"sempre és enlloc a tot arreu"

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc

El captiu

2011-11-22T09:00:00.000+01:00

Saber la densitat del raig, tot el que penja

desbrossar amb destral d’estossec la matinada

somiar

que dins d’un cos hi ha una altra cara

que el got amaga el torb i la disfressa

que el teu cor ja no treballa

amb aquella intensitat que desgoverna.

La lluna com ribot llesca la cel·la

des del catre a l’obaga del racó

les ombres dels barrots dibuixen angles

desesperen

l’ànsia de voler veure el sol nou.

Escoltes roncs, portes grinyolen

el vigilant fa la ronda amb els talons

quan s’atura els nostres ulls es miren.

M’odia com ha odiat sempre tothom.

Des d’aquest desert de rutina

imagino el monestir de la presó

sense completes ni matines

simples sorolls d’un homesol.

L'ofici de la paraula

2011-11-21T08:43:00.001+01:00

El oficio de la palabra,

más allá de la pequeña miseria

y la pequeña ternura de designar esto oaquello,

es un acto de amor: crear presencia.

El oficio de la palabra

es la posibilidad de que el mundo diga almundo,

la posibilidad de que el mundo diga al hombre.

Lapalabra: ese cuerpo hacia todo.

Lapalabra: esos ojos abiertos.

Roberto Juarroz, del poema Desbautizar elmundo... (núm. 40 de Sexta poesía vertical)

Crosses

2011-11-18T09:00:00.000+01:00

Dimecres les Crosses van ser vistes i llegides a l’Horiginal. Moltíssimes gràciesa tothom que va venir a compartir-les. Va estar tot un plaer.

Més fotos al blog de l'Horinal. I un vídeo.

Una societat de bojos

2011-11-17T09:00:00.000+01:00

"Es una sociedad chiflada compuesta por chiflados. Unamigo, que presidió la Asociación Internacional de Psicoanálisis, medijo una vez que el mundo se divide en locos lindos y locos de mierda".

Ernesto Mallo, a l’article de Tomasso Koch Literatura de ypara chiflados (El País, 14.11.2011)

Avui

2011-11-16T09:00:00.000+01:00

A les 20.30, al’Horiginal (al C. Ferlandina, 29 de Barcelona, molt a prop del MACBA). Tothom hi serà benvingut.

Eco

2011-11-15T09:00:00.002+01:00

La veu en off del cap no calla
és meva però té el marc d’un mirall
i al fons del vidre
la inseguretat dels pronoms
el farcell de retrets inútils
l’arc de Sant Martí de l’absurd
el llinatge deforme
el desert instal•lat aquí dins.

Incandescència de paraula trobada
encesa nit de papers a la butxaca
bromera i llengua vora l’abisme del got.

Tot plegat paraules rebotades
al mur esquerdat de crits
on buido la mirada.

Amb galledes de sang
barrino el misteri
llogo totes les cadires
a l’amfiteatre del jo.

Tot plegat i ras i curt:
l’anar i venir del perdut.

Arri!

2011-11-14T08:55:00.000+01:00

Quisiera estar en Viena y en Calcuta.
Tomar todos los trenes y todos los navíos,
fornicar con todas las mujeres y engullir todos los platos.
Mundano, químico, puta, borracho, músico, obrero, pintor, acróbata, actor;
viejo, niño, estafador, granuja, ángel y juerguista; millonario, burgués, cactus, jirafa o cuervo;
cobarde, héroe, negro, mono, Don Juan, rufián, lord, campesino, cazador, industrial,
fauna y flora:
¡soy todas las cosas, todos los hombres y todos los animales!

Arthur Cravan, fragment del poema ¡Arre!

Fronteres

2011-11-11T09:00:00.008+01:00

Quan la biografia fa cedir
els puntals innecessaris
es basteix una distància
equiparable a la del got.

Ignorar els vells amics
però
és difícil.

I bec assegut a l’enderroc.

VARIACIÓ:

Mitjançant aquesta pàgina es poden crear variacions de qualsevol text. Per exemple del poema precedent:

Ni exactament una sabata

2011-11-10T09:00:00.007+01:00

Si se ha de escribir correctamente poesía
no estaría de más bajar un poco el tono
sin adoptar por ello un silencio monolítico
ni decidirse por la murmuración.
Es un pez o algo así lo que esperamos pescar,
algo de vida, rápido, que se confunde con la sombra
y no la sombra misma ni el Leviatán entero.
Es algo que merezca recordarse
por alguna razón parecida a la nada
pero que no es la nada ni el Leviatán entero,
ni exactamente un zapato ni una dentadura postiza.

Enrique Lihn, fragment del poema Si se ha de escribir correctamente poesía...

La setmana que ve, Crosses a l'Horiginal

2011-11-09T09:00:00.012+01:00

Com ja vaig avançar fa uns dies, el dimecres dia 16 podreu escoltar i veure les Crosses.

A les 20.30, a l’Horiginal (al C. Ferlandina, 29 de Barcelona, molt a prop del MACBA). Hi sou convidats.

Carta de navegació

2011-11-08T09:00:00.005+01:00

De la memòria a bord
amb esculls a banda i banda
tinc un petit motor
i dos rems de pura mandra.

Faig per passar entremig
miro sempre d’esquitllèbit
palpo la roca amb els dits
el naufragi des d’aquí
sembla no tenir misteri.

Sense portolans. Aquí
només instints deleteris.

Cambra

2011-11-07T09:00:00.006+01:00

Cuarto solo

Si te atreves a sorprender
la verdad de esta vieja pared;
y sus fisuras, desgarraduras,
formando rostros, esfinges,
manos, clepsidras,
seguramente vendrá
una presencia para tu sed,
probablemente partirá
esta ausencia que te bebe.

Alejandra Pizarnik, Los trabajos y las noches

La poesia segons Orlando Guillén

2011-11-04T09:00:00.002+01:00

"La poesía es obra de soberbia humildad."

Orlando Guillén, En libertad bajo palabra

Conclusió 20110607

2011-11-03T08:43:00.000+01:00

La Vida sovint fa mal.
Després ens mata.

Heus ací la sentència natural:
masoquistes d’estar vius
estimem la vida assassina.

La Mort només passa l’escombra.

Avui fa son

2011-11-02T08:53:00.000+01:00

El sueño

Si el sueño fuera (como dicen) una
tregua, un puro reposo de la mente,
¿por qué, si te despiertan bruscamente,
sientes que te han robado una fortuna?

¿Por qué es tan triste madrugar? La hora
nos despoja de un don inconcebible,
tan íntimo que sólo es traducible
en un sopor que la vigilia dora

de sueños, que bien pueden ser reflejos
truncos de los tesoros de la sombra,
de un orbe intemporal que no se nombra

y que el día deforma en sus espejos.
¿Quién serás esta noche en el oscuro
sueño, del otro lado de su muro?

Jorge Luis Borges

Una utopia

2011-11-01T08:51:00.000+01:00

"Leyendo a los otros o a nosotros mismos, poco margen veo yo para estallidos bélicos y mucho en cambio para la capacidad de un hombre para respetar los derechos de otro hombre, y viceversa. Nada menos agresivo que un hombre que baja la vista para leer un libro que tiene en sus manos. Habría que partir a la búsqueda de ese recogimiento universal. Se me dirá que se trata de una utopía, pero sólo en el futuro todo es posible."

Enrique Vila-Matas, Escribir es dejar de ser escritor ( a Una vida absolutamente maravillosa)

Desig plàstic

2011-10-31T09:04:00.000+01:00

Com Dalí m’agradaria dibuixar la pell de l’aigua
les runes de l’inconcret
els camins enllà sense un bri d’aire.

Fer-me el món
de voreres humides
de pisos amb terrats plens de pronoms.

Si el llapis m’acompanyés.

Aquella por

2011-10-28T09:00:00.008+02:00

D'alguna manera, encara conserve a les genives
aquella por com una casa.

Rubén Luzón, Baladaspirina

La que calla

2011-10-27T09:56:00.000+02:00

La que calla y desprecia; la que extiende
las mantas, la madera, los sudarios
sobre la vida; la que entiende el gesto
de los que existen y no hablan; ésta
que advierte y sigue con sus manos grandes
el movimiento de la tierra y fija
el rostro de la luz, ésta es la vieja
madre del miedo, la que espera y calla.

Antonio Gamoneda, Pasión de la mirada

Una de freda i una de calenta

2011-10-26T07:47:00.003+02:00

Als porxos del fàstic

hi viu la presència
allò que ens fa ser humans.

Dins el got
s’hi barreja
la dansa dels objectius.

A l’ombra del no-res
pirates de gel observen
la vasta inutilitat del món.

I després certa felicitat.

Alguna manera d’abraçar el món.

Més constatacions

2011-10-25T08:36:00.000+02:00

"Los perros tienen pulgas, los hombres tienen problemas."

Charles Bukowski, Cristo en patines (a Se busca una mujer)

Abandonar-se

2011-10-24T09:00:00.007+02:00

cremo amb sol les paraules
que mai no he gosat dir,
les últimes fronteres de l'exili
secret dels meus temors i dels meus deutes,
les meves noses.

i m'abandono a un mar sense memòria.

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc

Una història del cinema

2011-10-21T08:27:00.000+02:00

Tots els miralls d’Orson Welles
i totes les ombres
en aquest blanc i negre perfecte
d’uns ulls que em miren.

Serà qüestió d’escriure-ho
i enviar-ho a laboratori.

Llibres

2011-10-20T08:31:00.000+02:00

«Almacenar libros puede ser también (pero uno nunca lo sabe hasta más tarde) una pasión autobiográfica, la lenta construcción de una abultada crónica de lo que uno ha sido y de lo que uno quería ser. En cierto sentido, una historia intelectual de su curiosidad.»

Manuel Rodríguez Rivero, a l’article Pasiones bibliotecarias (El País, 19.10.2011)

El pes afegit

2011-10-19T08:36:00.000+02:00

Del meu llast
sovint no sé què dir-ne
a voltes és un cuc
d’altres un guant de ferro
que em trenca la cara amb records.

Es tracta de desfer-me’n
d’anar llençant terrat avall
els embalums del fàstic
amb tot de lletres.

Per això miro enllà
per poder allunyar-me.

Ser aquell entre tots els que sóc
que lleuger s’escampa en el poema.

Què podem esperar

2011-10-18T08:29:00.000+02:00

     “ Y recordé El decimocuarto libro de Bokonon, que había leído íntegramente la noche anterior. El decimocuarto libro se titula «Qué puede esperar un hombre sensato de los hombres del planeta, dadas las experiencias del último millón de años?».
     Leer El decimocuarto libro no lleva mucho tiempo. Consiste en una palabra y un punto.
     Dice así:
     «Nada.» “

Kurt Vonnegut, Cuna de gato

Tot i que falta encara un mes

2011-10-17T09:00:00.003+02:00

Sovint les fotografies criden un poema. A voltes és a l’inrevés. Altres s’influencien mútuament i al final no sé què es recolza en què, si la foto en el poema o el poema en la foto. Qui fa de crossa de qui?

Doncs això. El dimecres 16 de novembre, a les 20.30, podeu venir a l’Horiginal (al C. Ferlandina, 29 de Barcelona, molt a prop del MACBA) i podreu escoltar i mirar. Hi sou convidats.

Migració

2011-10-14T09:00:00.002+02:00

Els ocells van cap al sud
no cridaran fins l’any que ve.

Fa ombra de tardor a les antenes.
El temps passa.

El niu a l’altra banda del mur
tornarà a fer sorolls?

Espero de nou els ocells
amb la paciència dels cecs.

L'important

2011-10-13T09:00:00.002+02:00

El que importa d’un artista
és si té força i valor
per ficar-se a l’autopista
anant amb ciclomotor.

Josep Pedrals, del seu web

Fotografia: actuació d'Els Nens Eutròfics a la Casa Elizalde (Barcelona, 06.05.2011)

Desig nocturn

2011-10-12T09:00:00.005+02:00

Grato la cigarreta al cendrer
m’aixeco i vaig al finestral
on la nit es delimita
amb llums de mil finestres.

Qui pogués
ser pastor d’antenes
de terrat en terrat.

Desorientació

2011-10-11T09:00:00.009+02:00

"El mundo se ha enrarecido tanto que ya nadie conoce el camino de vuelta a la vida."

Enrique Vila-Matas, a l’article Al revés (El País, Babelia, 17.04.2010)

Missió emprenyada

2011-10-10T08:45:00.000+02:00

La missió emprenyada del poeta
és recordar i fer néixer l'essencial
perquè tinguin els germans
quelcom més important a presenciar
que l'inevitable.

Enric Casasses, del poema AH (Començament dels començaments i ocasió de les ocasions)

Fisiologia

2011-10-07T08:30:00.000+02:00

Una guerra entre neurotransmissors
pot fer néixer una nova poètica.

Faré la meva
sempre atent
a les explosions.

Un altre nocturn

2011-10-06T09:00:00.007+02:00

Desfilo la nit amb l’insomni
faig serrells
amb paraules que no diré.

La ràdio quasi inaudible
murmura els meus renecs
sota el coixí.

És el mantra de l’insomne
d’aquell qui sóc quan el son
esdevé puta cruel
i no es ven per cap caler.

Només em vol l’ànima.

Escriure's

2011-10-05T08:55:00.000+02:00

Fa temps que no sé res de mi
i no tenc ganes d'escriure'm

Antonina Canyelles, del poemari D'estructura circular (a Putes i consentits, antologia poètica)

Llegenda urbana

2011-10-04T09:00:00.006+02:00

La llum de Goethe només era un misto.

Qui mor com a molt crida la mare
o respira com una regadora.

Ningú no vol llum.

Qui pot voler llum
quan el millor son és a punt?

Remenar el temps

2011-10-03T08:25:00.000+02:00

l'ahir remena el temps i escampa
les pors dels anys més tèrbols.

inútil amagar-se.
les lletres que esgarrapen
els límits del possible ens trairan.

s'acosta armat el caçador.
no queda res per dir.
som fills del que hem plorat.

Francesc Garriga Barata, Ragtime

Costums

2011-09-30T08:45:00.001+02:00

Costumbres

no es para quedarnos en casa que hacemos una casa
no es para quedarnos en el amor que amamos
y no morimos para morir
tenemos sed y
paciencias de animal.

Juan Gelman

Lliure designació

2011-09-29T09:00:00.006+02:00

Tots som orfes de raons
cap verb no conjuga el futur.

Un dia venen paraules
s’aboquen al pedrís
cauen et truquen fas de porta
i s’ancoren als budells.

Qui hi és cridat s’hi embranca.

Poema

2011-09-28T08:23:00.000+02:00

EL POEMA

Passen paraules com núvols
pel cel blanc del pensament.
Un vent tossut les agrupa
i en fa un text de borra, gris.
Només quan porta prou càrrega,
neix el poema: un llampec.

Narcís Comadira, L'art de la fuga

Cara a cara

2011-09-27T08:44:00.000+02:00

Nunca entendí lo que es un laberinto...

Nunca entendí lo que es un laberinto
hasta que cara a cara con mi mismo
perfil hurgara en el espejo matutino
con que me lavo el polvo y me preciso.

Porque así somos más de lo que fuimos
a la orilla del sol alado y fino:
de sangre reja y muro bien vestidos
de moho y vaho y rata amados hijos.

Roque Dalton

Departament d'objectes perduts

2011-09-26T08:37:00.000+02:00

Em cal una paraula a la boca
que no tinc
un mot de pedra que va caure
des d’un balcó
una nit de cap d’any.

Ampolles proeses llum cementiri
platja, pirotècnia
l’aire dens de pólvora.

Vaig veure com queia
rebotant entre baranes
fidel al seu destí.

La vida i la muralla

2011-09-23T09:22:00.000+02:00

Una pedra damunt una altra pedra;
així la vida i la muralla.

Antonina Canyelles, del poemari Piercing

Ser artista

2011-09-22T08:24:00.001+02:00

“(...) ser artista, en su opinión, era ante todo ser alguien sometido. Sometido a mensajes misteriosos, imprevisibles, que a falta de algo mejor y en ausencia de de toda creencia religiosa había que calificar de intuiciones; mensajes que no por ello ordenaban de manera menos imperiosa, categórica, sin dejarte la menor posibilidad de escabullirte, a no ser que perdieras toda noción de integridad y de respeto por ti mismo. Esos mensajes podían entrañar la destrucción de una obra, y hasta un conjunto entero de obras, para emprender una nueva dirección o incluso a veces sin un rumbo en absoluto, sin disponer de ningún proyecto, de la menor esperanza de continuación.”

Michel Houellebecq, El mapa y el territorio

Pensament i creació

2011-09-21T08:50:00.000+02:00

"Siempre he dicho que los cuadros generan ideas y no que las ideas generan pinturas, es decir, intento conseguir que las obras generen pensamiento. Es como cuando se hace el amor en las películas, que se fuma antes y después pero no durante. Igual en la pintura y el arte. Hay que pensar antes y después pero no durante el momento de la creación, porque a veces el pensamiento paraliza".

Miquel Barceló, a l’entrevista de Rocío García No tengo deudas con el cine (El País, 21.09.2011)

Certesa 20110504

2011-09-20T08:18:00.001+02:00

Solitud de bolígraf
bombolla de paper
dibuixo paraules navalla.

Com un riu de qui sap què
com l’odi ressentit
al fons d’una cova d’ombres.

Mai no tindré un gat.