13 de desembre 2021
VIDES POTSER A L'ILLA DE MAIANS
Al podcast d'Ona Llibres conduït per Bernat Dedéu,
en aquesta ocasió acompanyat de Marina Porras
VIDES POTSER.
Moltes gràcies! Com diria en Serguei
"soc feliç del vostre llegir i és el meu cor qui us abraça".
26 de novembre 2021
VIDES POTSER al Més_324
El passat dimarts dia 23 vaig tenir el plaer de ser entrevistat per Xavier Graset al programa Més_324. Vam parlar de VIDES POTSER, de PASTOR D'ANTENES, de PONERSE AL DÍA... una estona molt agradable i un equip humà esplèndid.
Moltes gràcies a tots!
Podeu veure l'entrevista aquí.
24 de novembre 2021
HÍBRIDA - Espais liminars de poesia
L'ARQUITECTURA D'UN TEXT: POESIA I NARRATIVA
Els poetes són poetes; els narradors, narradors. Què passa, però, amb els poetes que escriuen novel·les? I els narradors que publiquen poesia? La trobada «L'arquitectura d'un text (poesia i narrativa)» pretén explorar les connexions i dissemblances que l'escriptura poètica i la narrativa poden implicar, i consistirà en una taula rodona amb autors que conreen els dos gèneres i també amb una visita recitada a l'espai expositiu de la Fundació Sorigué, on Meritxell Cucurella-Jorba farà dialogar textos d'autors de l'Associació amb les obres presents a l'espai.
dijous 25 de novembre, 18 h.
Fundació Sorigué (C. Alcalde Pujol, 2 - Lleida)
organitza: AELC
inscripcions: aelc@escriptors.cat
22 de novembre 2021
16 de novembre 2021
11 de novembre 2021
Una ressenya acrobàtica de VIDES POTSER per LLuís Serrasolses
Solange i Letizia, una novel·la de Santa Marta
i un conte de Sinera.
Un exercici acrobàtic de literatura comparada.
Quan vaig acabar de llegir la laberíntica novel·la de Joan Vigó, Vides potser, em va arribar una espurneta de record a la part més sofisticada del paladar. Al paràgraf final el narrador protagonista fa un tràveling per enumerar tots els assistents a la festa de celebració d’una concepció i un proper naixement: Serguei, Nàstia, Mar, Maria, Belinda, Diana. Hildebrand, Mònica, Valesi, Fany, Lluïseta, Mònica... són els noms d’un tràveling de diverses pàgines en un àpat de funeral imaginat per Espriu en un conte «de Poe sense Poe ni por». I a partir d’aquí vaig anar estirant un fil d’Ariadna per dos laberints situats en dues dimensions diferents.
Tant Serguei com Hildebrand, com Maria o Lluïseta, Solange o Letizia són vides, potser, d’un poblet del Maresme anomenat Santa Marta, anomenat Sinera. On el cementiri és allà on tot comença i allà on tot s’amaga. Aquest és el paral·lelisme més fàcil de veure: dos pobles reconeixibles, però amb els noms canviats. Pobles que esdevenen universos literaris complets, com diorames on els personatges van coincidint a cada cantonada, cosa que inevitablement els dona un cert aspecte titellesc. Bé és cert que Vides potser té una mica més de mobilitat geogràfica. Però no gaire més.
El següent paral·lelisme és la quantitat de personatges secundaris però imprescindibles. En paraules d’Espriu, atitellats i esperpèntics. En el cas de Vigó, més com madelmans i barbies tunejats. A quina narració pertany la coixa estanquera obsessionada pels conceptes nipons? I a quin la grassa senyora Framis, que parla amb el seu pequinès com a un diplomàtic xinès? L’obsessió de Vigó per personatges que afronten amb més o menys cinisme antisocial una vida que sigui rabiosament pròpia el porta tant a crear assassins que filosofen amb abundants majúscules, com a fascinar-se per personatges reals del món futurista i surrealista d’entreguerres, com Luisa Casati. Un personatge que, des de la tomba, anirà tenint el seu doble en Solange. Com Letizia té el seu doble en Carola Marelli.
I aquí arribem a la coincidència més nuclear. La viva Solange es converteix en la doble de la difunta Casati per fruir (interposadament) del sexe del narrador protagonista. La viva Carola es converteix en la doble de la difunta Letizia per fruir del sexe (al natural, en aquest cas) del narrador protagonista. No es tracta només d’una coincidència que la brevetat de la sinopsi té el mèrit d’amplificar amb la falsedat d’un mirall d’augment, sinó d’una veritat de fons compartida. Espriu parodia un ambient decadentista i prepara l’escena final perquè ens faci pensar en una relació necròfila: el narrador està fent l’amor amb una morta per interposició de l’enigmàtica i quasi espectral Carola. Però no es tracta només d’això. Per arribar aquí no hagués calgut el laboriós tràveling pels gestos i les paraules d’una colla confusa de personatges que tenen molt poc de cert i molt de deformat. Es tracta d’entrar ben al fons de la caverna, atiar la foguera i fer que les ombres siguin més deformades i més mòbils del que tolerem per simple costum. Fer que la relació sexual interposada no sigui entre la morta del cementiri i el narrador, sinó entre les cares més oposades de la realitat: la més perversa de les parafílies. Vigó fa pastitxos diversos -de la novel·la de detectius gastronòmica, del monòleg filosòfic, del cant hedonista de puticlub, del sermó de sobretaula, de les escenes del Dr. No de James Bond, de l’enjogassament dalinià (que ens fa descobrir el personatge més fascinant de tots: Luisa Casati) empeltat del de l’Oulipo...- que culminen en una rocambolesca escena de sexe interposat. Però per arribar aquí no hagués calgut el laboriós laberint (de vegades més juxtaposat que filat) per les rareses d’una colla de personatges que tenen menys de cert que de deformat. Es tracta d’anar allà on flamegen les fantasies i fer-hi una festassa no apta per cardiòpates que les posi al descobert, o més ben dit, al desconcert.
Si l’enterramorts de la Santa Marta de Joan Vigó es diu Orson i l’amic policia es diu Truman, en homenatges evidents a dos gegants de la cultura nord-americana, l’anònim narrador i protagonista de la novel·la hauria de ser Edgar. I així es completaria aquesta curiosíssima intersecció entre Sinera i Santa Marta. Pel laberint grotesc que construeixen el pastor d’antenes i el salvador dels mots passen, sense haver-ho mai sospitat, Orson, Serguei, Nàstia, Mar, Maria, Belinda, Diana, Hildebrand, Mònica, Valesi, Fany, Lluïseta, Mònica... Poe i Perec.
Lluís Serrasolses
Professor de Llengua Catalana i Literatura
Novembre 2021
08 de novembre 2021
Aquest divendres a l'Ateneu Barcelonès
conferència sobre la novel·la VIDES POTSER
convidat per El Laberinto de Ariadna
gràcies Paula S. Piedad per fer-ho possible!
tothom hi serà benvingut
03 de novembre 2021
01 de novembre 2021
26 d’octubre 2021
La conferència sobre VIDES POTSER a la Nollegiu
Va ser un enorme plaer poder participar aquest passat diumenge a la festa del 8è aniversari de la Nollegiu del Poblenou impartint aquesta conferència a propòsit de
VIDES POTSER.
la podeu seguir aquí
19 d’octubre 2021
Un cap de setmana intens
DIVENDRES 22 a les 18 h.
DISSABTE 23 a les 18 h.
+ info i inscripcions a: hola@patiblaullibrescom
DIUMENGE 24 a les 12 h.
tothom serà benvingut arreu
13 d’octubre 2021
Brots de poesia a Sant Celoni
El divendres 15 d’octubre, a les 18 h., dins dels actes de la VII Setmana del Bosc, tindrà lloc a Sant Celoni la presentació i el recorregut inaugural dels Brots de poesia, una mostra de poesia als aparadors de la vila, una idea original de Jordi Clopés, destriada a càrrec de Pau Gener Galin.
Aquí podeu accedir al document que recull tots els poemes seleccionats i on he tingut el plaer de participar.
08 d’octubre 2021
17 de setembre 2021
15 de setembre 2021
13 de setembre 2021
07 de setembre 2021
01 de setembre 2021
80è aniversari DOVLÀTOV a La Calders
aquest divendres dia 3 a La Calders
homenatge a Dovlàtov en el seu 80è aniversari
30 d’agost 2021
09 d’agost 2021
30 de juny 2021
Convidat a la 14ena Festa de la Poesia a Sitges!
aquest cap de setmana tinc l'emocionant plaer d'haver estat convudat a la 14ena edició de la Festa de la Poesia a Sitges, organitzada pels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.
Podeu consurlar-ne el programa aquí.
17 de juny 2021
16 de juny 2021
24 de maig 2021
El gabinet de curiositats de déu
«Algo más: en la alternancia entra utilidad práctica y gratuidad que caracteriza a todo gabinete, en el deseo de crear un orden propio, aunque sea arbitrario, hay, sin duda, una imitación del gran juego divino. No sería, quizá, del todo falso concebir el mundo como gabinete de curiosidades de Dios.»
María Negroni, Gabinetes de curiosidades (a Pequeño mundo ilustrado)
