24 d’abril 2024
El Senyor Dolent ressenya LES PLATGES DEL CLATELL
18 d’abril 2024
Pre Sant Jordi a Sant Just Desvern
17 d’abril 2024
Encapçalar les recomanacions de Ponç Puigdevall per Sant Jordi a El Quadern de El País no passa cada día
Contínuament ha mirat de no repetir cap fórmula, van dir Carles Hac Mor i Ester Xargay de l’obra de Benet Rossell, un dels personatges reals que protagonitzen Les platges del clatell. És una asseveració que el lector està en condicions d’aplicar també al seu autor, Joan Vigó, fidel sempre a l’ambició rupturista i a l’afany experimentador, com si en tot moment busqués simular un contingut per a la novel·la que ofereix al públic i, en el fons, es reclogués en unes formes autosuficients que res no signifiquessin més enllà de l’opacitat del seguit d’enigmes que planteja a la manera d’un deliri mecànic resolts amb els artificis d’una perfecció enlluernadora. A Haiku a Brooklyn es reconstruïen les diverses etapes vitals del protagonista a través dels objectes personals que havia anat col·leccionant i guardant al llarg dels anys; a Vides potser —en un principi, un relat detectivesc—, importaven menys les seductores ziga-zagues de la trama que l’elogi fresc i descarat de la mecànica de la ficció, dels artificis de la imaginació, de la realitat vista com una màquina de fabricar literatura; ara, a Les platges del clatell, Joan Vigó encara complica més els procediments narratius, com si dugués a la pràctica les paraules de l’artista nord-americà Robert Smithson que figuren com a cita a l’obertura del llibre: “La verdadera ficció acaba amb la falsa realitat”.
Les platges del clatell és una novel·la
múltiple. D’una banda, s’acosta a una investigació biogràfica al voltant d’una
poeta avantguardista de vint-i-quatre anys, amant de Francis Picabia i
desapareguda misteriosament a París l’any 1923: és Berta Epstein, prostituta i
morfinòmana, els poemes de la qual —un altre llibre dins del llibre— es
rescaten traduïts i editats pel mateix Joan Vigó, que també hi apareix com a
autor dels llibres que ha escrit. Encara que a l’apèndix hi surt una fotografia
anònima de l’autora, l’única que s’ha conservat, és lícit que el lector es
pregunti si la seva existència és real o tan sols un producte de la fantasia de
l’autor. D’un altre costat, Les platges
del clatell és un joc eufòric que exalta les concomitàncies estètiques i
vitals de dos artistes de dues èpoques diferents, Francis Picabia i Benet
Rossell, que comparteixen “la celebració constant de la individualitat, la
llibertat, la consciència d’una vida pròpia i segellada, oberta a tot i tancada
a la pertinença d’entendre l’agrupació de res”, uns atributs que segurament es
poden concedir a l’autor mateix. Però la novel·la és també un inventari dels
atzars favorables que possibiliten, a través d’un cúmul de casualitats molt propers
a la inversemblança, o molt propers a la literatura, que l’obra de Berta
Epstein no s’estigui abandonada eternament enmig d’altres papers perduts en un
despatx, al cap i a la fi com si la realitat fos alguna cosa semblant a un
passadís sense fi que cal recórrer “amb l’entusiasme d’anar obrint les portes
que em duran a altres passatges, gabinets i galeries”. O com si dins dels plans
de Joan Vigó no hi figurés de cap manera la necessitat de mostrar ni un sol
respecte pel relat convencional i la seva estructurada trama d’esdeveniments:
es diria que una novel·la com Les platges
del clatell no tracta de res més que d’ella mateixa, de la imatge
contradictòria de la veritat, de la seva fondària poètica inexplicable i
apassionada.
Ponç Puigdevall, Els llibres recomanats per Sant Jordi 2024 (Quadern, El País, 16.4.2024)
11 d’abril 2024
Grandesa del fracàs
«Mi opinión personal es que lo que yo había escrito nunca había resultado
tan bueno como yo quería, o esperaba, que fuera; esa es la razón de que el
escritor escriba otro libro. Si uno escribiera un solo libro y resultara ser
todo lo que uno esperaba de él, probablemente dejaría de escribir. Pero no es el
caso, así que vuelve a intentarlo y empieza a pensar en su obra como una larga
sucesión de
fracasos. Quiero
decir, es lo mejor que pudo hacer, pero ninguna llega a la perfección, que es a
lo que aspira, y todo lo que no sea la perfección es un
fracaso. Se me
pidió que valorara a mis contemporáneos, a Hemingway, Dos Passos, Caldwell y
Thomas Wolfe, y dije que no podía, porque creía que ellos, como yo, pensarían
que sus obras habían resultado fallidas; y que la única forma que tenía de valorarlos
era en términos de la magnificencia de ese fracaso. Así que coloqué a Wolfe en
primer lugar, porque fue el que más se
esforzó en realizar
lo que sabía que no podía conseguir. Me puse a mí mismo en segundo lugar, porque
intenté casi tanto como Wolfe lo que no podía hacer. Y puse a Hemingway el
último porque se había dado cuenta, muy pronto, de lo que era capaz de hacer y
se había atenido siempre a ese patrón. Esta opinión mía no tenía nada que ver
con el valor de la obra, sino únicamente con lo que yo llamaría la magnificencia,
la grandeza del fracaso.»
William Faulkner, León en el jardín [traducció d’Antonio lriarte]
08 d’abril 2024
Demà LES PLATGES DEL CLATELL a Badalona
02 d’abril 2024
25 de març 2024
Una entrevista que em fa LaBreu sobre LES PLATGES DEL CLATELL
Joan,
quan descobreixes la figura de Berta Epstein?
Mentre estava escrivint Vides potser, el
meu amic Corsini va fer una troballa als arxius de la Fundació Palau. Ell
estava llegint la meva primera novel·la (Haiku a Brooklyn) i en uns
documents del poeta Palau i Fabre va trobar un poema que Picasso li havia
regalat a la dècada dels 60s. El poema estava signat per una tal Berta Epstein,
que compartia cognom amb un personatge de la novel·la. Així va començar tot.
De
la fascinació per la seva poesia ha sorgit Vides potser i ara Les platges del clatell.
No exactament. Vides potser estava en un estat de
guaret intermitent perquè em mancava alguna cosa que relligués la història del
protagonista, una mena d’investigador que rebia un encàrrec força estrany. En
conèixer la vida i la poesia de Berta Epstein el problema va quedar
immediatament solucionat. I vaig decidir incloure-la com a personatge de ficció
en la novel·la. Després ja hi hauria temps de donar-li tot el protagonisme, que
és el que ha succeït amb Les platges del clatell.
Què és el que et va captivar de la seva poètica?
El període de les avantguardes sempre m’ha fascinat.
És allà on voldria viure si algú m’oferís un viatge en el temps. Trobar l’obra
d’una poeta desconeguda que havia viscut en aquell París mític em va emocionar.
Quant a la seva poesia, en destaco la modernitat, la vigència, la sinceritat
sense prejudicis. Una poesia valenta sense sensibleria. Dura i molt lírica
alhora.
Gràcies
al llibre descobrim tota la teva recerca dels darrers anys. Una cosa et porta a
l'altra. En quin punt has arribat per escriure Les platges del clatell?
El llibre abasta un arc temporal que va de 1913 a
2021. I la troballa de l’obra de Berta Epstein, a partir d’aquell poema inicial
que em va donar a conèixer Corsini, ha estat un exemple d’allò que l’André
Breton va anomenar «Atzar objectiu». És a dir, una mena d’intuïció que et duu a
descobrir coincidències i troballes insospitades. M’he vist arrossegat per una
energia que té molt a veure amb les tres potencialitats que assenyalava Breton:
el desig, l’amor i la imaginació.
De
fet, al llibre apareixen Francis Picabia i Benet Rossell. Qui són?
Francis Picabia (qui a finals dels anys 20 regala el
poema a Picasso, que al seu torn el dóna a Palau gairebé trenta anys després)
va ser un artista cabdal en el dadaisme i el surrealisme. Personalíssim i d’una
energia i una independència inusitada.
Benet Rossell, a qui vaig tenir el privilegi de
conèixer, és un artista català que comparteix molts trets en comú amb Picabia
quant a l’energia, la creativitat, l’obra calidoscòpica, el criteri personal.
Ambdós (i això és important) son poetes i esdevenen
cabdals en la descoberta de l’obra de Berta Epstein.
Palau
i Fabre també és molt present al llibre, quin motiu hi ha?
A banda de ser qui va rebre de Picasso el primer poema
que vaig conèixer de Berta Epstein (Aeroplà), Palau és un dels meus
poetes de referència. Un autèntic alquimista de la paraula que, a banda, ha
estat tal vegada el millor biògraf de Picasso, a qui admirava de manera
superlativa. Hi ha fragments de l’obra de Palau que semblen fets expressament
per al llibre.
Quins
altres personatges has descobert que estaven vinculats a la teva recerca?
Per Les platges del clatell desfilen un seguit de
personatges que mereixen la pena ser recordats. L’extensa bibliografia que
incloc al llibre vol ser una manera de donar eines a qui hi estigui interessat
per redescobrir-los. Si començo a citar no acabaria, però per dir-ne només
alguns: Stacia Napierkowska, Kiki de Montparnasse, Luisa Casati (qui ja té
força protagonisme a Vides potser), Erik Satie, René Clair, Marcel
Duchamp, Man Ray... ja t’ho dic. No acabaria!
21 de març 2024
El vídeo de la presentació de LES PLATGES DEL CLATELL
11 de març 2024
Primera presentació de LES PLATGES DEL CLATELL a Nollegiu Poblenou
01 de març 2024
LES PLATGES DEL CLATELL A LLIBRERIES!
29 de febrer 2024
28 de febrer 2024
Demà presentació de CRIATURAS GALVÁNICAS de Gema Monlleó
21 de febrer 2024
Com els quadres de Zurbarán.
Dicen que es usted uno de los pocos escritores franceses que nunca ha firmado un manifiesto. ¿Piensa acaso que un escritor no es nadie para dar consejos sobre política? ¿O que esos consejos ya están implícitos en su obra?
No, no lo creo. Solo hablo por mí, aunque respeto mucho a los escritores que hacen lo contrario que yo. Creo que los artistas que se entregan por completo a su arte son individuos aún más singulares que los otros, y que no pueden dar ejemplo de nada. Por tanto, no pueden dar consejos a nadie. Sus obras son completamente música o completamente pintura o completamente literatura. No miran mucho a la historia del mundo, la sufren como los otros, son solidarios con los otros, pero no pueden… El arte, para mí, no da ninguna supremacía, no implica ningún heroísmo. La del artista se acerca bastante a la figura del místico, y el místico no da nada, es vertical en relación con Dios y no es capaz de dar ningún consejo político. No veo por qué un sacerdote dominico tendría que dar consejos. Estamos como en los cuadros de Zurbarán, a oscuras.
Pascal Quignard, a l’entrevista d’Alejandro Luque (JotDown Magazine, octubre 2023)
14 de febrer 2024
El poeta segons Cirlot
El poeta
«Ese hombre de cabellera dispersa, no es otra cosa que el exhumador de un mundo antes irredento. Ha aprendido, sufriendo, fórmulas mágicas que los otros desconocen: conjuros para evocar y recrear las danzas interiores.
Razas sordomudas, perdidas en sus parajes profundos, cobran voz bruscamente y, desde el valle dormido bajo la niebla, ese coral suena iluminando regiones desoladas o magníficas. Así, hasta que toda la tierra se convierte en eco.»
Juan Eduardo Cirlot, Árbol agónico
09 de gener 2024
Abecedari Nollegiu, un podcast amb gabinet de curiositats inclòs
19 de desembre 2023
Apadrinant un poema de Gabriel Ferrater
L’Associació
Gabriel Ferrater ha posat en marxa el projecte Apadrina un poema amb l’objectiu de divulgar la poesia de l’autor i
ha demanat a persones interessades en la seva obra a comentar-ne un poema. Aquí
podeu consultar-ne el llistat (ordenat per poemes o per autors dels
comentaris).
He tingut el plaer de fer una ressenya personal del poema
Noies, que podeu llegir aquí.
11 de desembre 2023
Fer l'amor
Poema
Tal vez nada
pueda compararse
a hacer el amor
en un lecho
de salsa de tomate,
si no es hacerlo en uno
de trozos menudos
de carne de res
recién sacrificada.
Emilio Westphalen
27 de novembre 2023
22 de novembre 2023
L'autèntic escriptor
«(…) el auténtico escritor mira hacia adentro para tomar impulso y arrojar un haz de luz hacia afuera, hacia el mundo. Escarba en lo individual para hallar lo universal y lo eterno, lo que nos compete a todos, y se sitúa así en drástica oposición a esa actitud superficial y amanuense, estimulada por el furor de las redes sociales, que es puro y duro onanismo folletinesco, también llamado insalubremente autoficción.»
Tomás Uprimny Añez, Queneau en Bogotá (JotDown Magazine, 24.7.2023)
29 d’octubre 2023
L'individu
«La obra de arte no
tiene importancia alguna para la sociedad. Sólo es importante para el
individuo, y sólo el lector individual es importante para mí. Me importan un
bledo el grupo, la comunidad, las masas y demás. Aunque no me gusta la frase
“el arte por el arte” ya que desgraciadamente algunos de sus promotores, como
Oscar Wilde y diversos poetas afectados, fueron en realidad moralistas y
didascálicos rematados, no cabe duda de que lo que libra a la obra novelesca de
las larvas y el moho no es su importancia social, sino su arte, únicamente su
arte.»
Vladimir Nabókov, Opiniones contundentes [traducció de María Raquel Bengolea i Damià Alou]
27 d’octubre 2023
25 d’octubre 2023
14 d’octubre 2023
re-code de Myriam Soteras al Taller131
09 d’octubre 2023
EL CONSERJE: un curt de Marc Algora
En fi. Coneixo en Marc Algora, quedem en un estudi per gravar i uns mesos després, podem contemplar aquest curt experimental que, en tres minuts i mig, ens fa aturar-nos i pensar en el decurs de la vida.
Gràcies Marc per l'oportunitat de posar-hi veu i moltes felicitats per l'obra acabada.
06 de setembre 2023
La col·lecció segons Maria Negroni
«Quizá el rasgo más nítido de toda colección sea éste: en ella, lo que se busca es un encierro, una protección, un "ensoñadero": uno de esos lugares que -como el museo, la biblioteca, el gabinete o el poema- permiten albergar descubrimientos, rarezas, piezas únicas, es decir, presuntas huellas de una experiencia auténtica. He aquí un escenario proclive a la acumulación y la privacidad, simultáneamente adicto a lo infinitamente minúsculo y a lo infinitamente inasible, con que el yo cuantifica su deseo, lo ordena, manipula y carga de sentido. Digamos que ese espacio -por grande o cívico que sea- le sirve, como un Arca de Noé personalizada, para desplegar los enigmas del cuerpo y la memoria, es decir, un mundo anterior, siempre ligado a la infancia y los juegos.»
María Negroni, a l’article La enciclopedia mágica de Walter Benjamin (La Nación, 10.1.2009)