Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Walt Whitman. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Walt Whitman. Mostrar tots els missatges

21 de gener 2016

El darrer Whitman segons Borges


CAMDEN, 1892

El olor del café y de los periódicos.
El domingo y su tedio. La mañana
y en la entrevista página esa vana
publicación de versos alegóricos

de un colega feliz. El hombre viejo
está postrado y blanco en su decente
habitación de pobre. Ociosamente
mira su cara en el cansado espejo.

Piensa, ya sin asombro, que esa cara
es él. La distraída mano toca
la turbia barba y saqueada boca.

No está lejos el fin. Su voz declara:
Casi no soy, pero mis versos ritman
la vida y su esplendor. Yo fui Walt Whitman.

Jorge Luis Borges

05 de gener 2015

Jugant amb quatre poetes



La tarda es presenta difícil, i decideixo jugar amb quatre poetes. A la pila de relectures i lectures en procés trobo, per aquest ordre: 

Andreu Subirats - Galtes de perdiu (Labreu edicions)
Philip Larkin - Finestrals (Labreu edicions, amb tradució de Marcel Riera)
Walt Whitman - Fulles d’herba (Edicions 1984, amb traducció de Jaume C. Pons Alorda))
Blai Bonet - Poesia completa (Edicions 1984)

Aquest ordre serà el que es mantindrà al llarg de tot el joc per obtenir un poema de 12 versos.

Les normes d'inspiració oulipuciana per crear-lo a partir de versos o fragments de versos manllevats a tots quatre autors són les següents:

. Sumem el número de pàgines de cada volum que contenen poemes: 2.062 (227+75+542+1218)
 . Sumem la data del dia quan va jugar-se: 29 (03+12+14)
 . Ambdues xifres sumen 2.091. Llavors: 2+0+9+1=12
 . Per tant: farem salts de 12 pàgines a cada volum a partir de la primera on surt el primer poema. I del vers número 12 en triarem una part o la totalitat.
 . La creació del nou poema ha de ser successiva. Mai no es pot tornar enrere ni rectificar la tria que s’ha fet.

El resultat és aquest:

La serralada és plena...

La serralada és plena
(els vapors nocturns no li fan peça)
A dins seu jo hi deixo la revolta
del bosc estès:
la Nit.

Sopem sense el senyor rector
però fet de contradiccions
bavant-me sal i sang, i sal i sang
encara.

Les habitacions mateixes,
meus veïns,
per tu i el llit nuvial.



22 de desembre 2014

Jugant amb Walt Whitman


Dir que és colossal la versió que ha fet el poeta mallorquí Jaume C.Pons Alorda  de les Fulles d’herba d’en Walt Whitman no és dir res nou. Anar per una cinquena edició en menys d’un any ja diu moltes coses. I més abaix podreu trobar referències diverses a aquesta magna obra poètica, ara completa en català per primer cop.


Tinc la sort de conèixer personalment en Jaume C. Pons Alorda i sóc un seguidor de la seva poesia, que recomano a tothom de manera fervorosa i fanàtica. El dia 12 d’abril d’enguany vaig assistir a la presentació de l’obra en qüestió a la meva llibreria de capçalera (Nollegiu del Poblenou ). L’experiència va ser catàrtica, brutal, plena de cops de puny i sotracs a l’ànima. Sentir (en el sentit més ampli de la paraula) recitar aquesta força de la natura mallorquina no té preu.


Vaig comprar el llibre (qui no el tingui no sap el què es perd) i en Jaume em va fer una dedicatòria de les seves (hiperbòlica, desmesurada, afectuosa, pirotècnica). L’he llegit i sé que el rellegiré. Com diu en Jaume, tothom està enamorat d’en Whitman encara no ho sàpiga.

En un dels jocs que m’agraden fer amb la poesia, una herència oulipuciana, vaig decidir fer un poema basant-me en els poemes d’en Whitman.

La norma per construir el poema que tindrà 12 versos:

       Vaig mirar l’hora en el moment de començar a dissenyar aquestes normes. Eren les 20 i 20.
       Els poemes de Fulles d’Herba comencen a la pàgina 9. Començant per aquesta, es faran salts de 20 en 20 pàgines (9, 29, 49... fins arribar a la 269). De cada vers número 20 d’aquella pàgina triaré un fragment o tot el vers.

I la cosa ha quedat així:

Jo dic que la Forma completa
Oh divina mitjania!
la forma més comuna
en les esquerdes de la mar:
el colossal No-res primigeni.

Dins seu l’inici
en les paraules que sonen i ressonen
veig la cascada
com perles en les coses més insignificants:
l’exquisida olor,
aquella matèria
que pugui sortir bé per sort.

Encara el so
allà on murmuren.


Més informació:





21 de novembre 2014

Arquitectura


Tota arquitectura és el que tu fas quan la mires


Walt Whitman, del Cant per a les Ocupacions [a la versió de Jaume C. Pons Alorda de Fulles d’Herba]