Inacabat

Que el destí és una roda ho varen dir els antics
i antic a voltes em sé dins una roda
però al cap dels anys sé que el destí
va morir amb els déus dalt d’una roca.

Escriure tot això és un vell camí
altres ho han fet amb més o menys fortuna
el moll de l’os és treure’n el profit
de saber que quan escric m’escric alhora.

Surar amb la paraula damunt el llot amarg
cavalcar amb les lletres les onades
sentir el color del crit en un mirall
copsar les essències assegut al marge.

De tot plegat queda l’intent de glossar
el misteri de l‘absurd de l’existència.
Aquest assaig mai no ha tingut final
i bec a sac el glop feliç de la incertesa.

Vent

"Mientras haya viento escribirás"

Roberto Bolaño, del poemari Guiraut de Bornehl (a La Universidad Desconocida)

El paradís

“Ves a Mallorca. És el paradís, si ho pots suportar”

Consell que Gertrude Stein va donar a Robert Graves en una entrevista que aquest li va fer. És evident que va poder-ho suportar, ja que Graves visqué a Deià, exceptuant el període 1936-1946, des de 1929 fins a la seva mort el 1985.

Fotografia i literatura

“¿De qué manera se opera esa transformación, ese pasaje del poder subjetivo del ojo a lo que es fotografiado? No se trata solamente de una cuestión técnica sino, para empezar, de saber ver, y luego de impregnar con la misma mirada la “realidad” objetiva. Así como la literatura no puede explicarse por el simple manejo de las palabras –puesto que por lo menos en las sociedades que llaman desarrolladas toda la población adulta dispone de “técnicas” de la lengua escrita-, tampoco puede explicarse el atractivo y la magia de la fotografía por los conocimientos técnicos. En el fondo, ¿no participan el fotógrafo y el escritor de un mismo proceso, sólo que utilizan útiles diferentes?”

Julio Cortázar / Carol Dunlop, Los autonautas de la cosmopista

Dir una altra cosa

“Siempre que escribes un texto, siempre, al decir lo que dices tienes que estar diciendo otra cosa. Es la parte oculta, el alma, el espíritu de la letra. Siempre que expresamos algo literariamente tenemos la obligación de estar diciendo otra cosa. Aunque no sepamos qué”.

Juan José Millás, a l’entrevista El desdoblamiento de Millás (Juan Cruz, El País, Babelia, 09.10.2010)

Si deixem de jugar

"Un día dejamos de jugar. A partir de ese momento quedamos desguarecidos, solos en la intemperie, lejos del mundo de los sueños, frente a unos enemigos reales. Es evidente que estamos rodeados de basura por todas partes. A cualquier hora del día nunca deja uno de ser agredido por la sucia realidad, por un acto de barbarie o de fanatismo. Pero existen seres privilegiados, que son capaces todavía de montar a cualquier edad aquella cabaña de la niñez en el interior de su espíritu para hacerse imbatibles dentro de ella frente a la adversidad. Si uno la mantiene limpia es como si estuviera limpio todo el universo; si en su interior suena Bach la música invadirá también todas las esferas celestes. Este reducto está al alcance de cualquiera. Basta imaginar que es aquella cabaña en la que de niños nos sentíamos tan fuertes."

Manuel Vicent, de l’article La cabaña (El País, 12.04.2009)

Hipòtesi degenerativa

Saber que és cosa de temps perdre la memòria
que fins i tot el que no vols recordar se n’anirà
vers un no res folrat de diagnòstics
deixant la clepsa completament en blanc.

Totes les pàgines de tots els llibres
els amors, aquell nen, el meu terrat
les trinxeres imaginàries
els mots que he relligat
tot cremarà per sempre
en un foc de mar gelat
devorador d’acetilcolina
la ment lament llençol planxat.

Si seré encara jo després de no saber-me
és qüestió científica o d’identitat?
Si vaig matar i no me’n recordo
seria just ser assenyalat?

Saber que és cosa de temps perdre la memòria
que fins i tot el que no vols recordar se n’anirà:
un abisme escrit amb napalm
un tatuatge fet amb xerrac.

Més sobre l’homenatge a Màrius Torres

Des de l’Orinal ens comenten ressons de la reobertura de l’Horiginal i de l’homenatge a Màrius Torres que ja vaig comentar (aquí i aquí).

Hi ha l’article d’en Francesc Bombí-Vilaseca a La Vanguardia del 10 d’octubre.

I a Vilaweb han publicat també la notícia, des d'on podeu veure'n el vídeo (si m’hi voleu trobar, mireu a partir del minut 46:50).

Acceptar el risc

“Escribir es siempre aceptar el riesgo de decirlo todo, incluso –y sobre todo- sin saberlo”

Julio Cortázar / Carol Dunlop, Los autonautas de la cosmopista

Esclat poètic_2

Mentre al blog de l’Orinal ja s’ha publicat la llista provisional de tots els que vam participar en la feliç reobertura de l’Horiginal, ahir us deia que en aquest post explicaria la segona fase del meu homenatge oulipià a Màrius Torres.

Amb la voluntat de crear una composició en honor del poeta m’invento un joc seguint l’esperit d’Oulipo; un sistema per fer una poesia basant-me en frases provinents de prosa ja existent, demostrant un cop més que la poesia ho pot tot. El procediment queda resumit així:

1. Recerca de ressenyes de l’obra de Màrius Torres a Internet.

2. Un cop trobades i llegides, es tracta de triar a tretze frases o fragments de frases que seran els tretze versos del poema. El número tretze ve determinat per la dissort que va acompanyar al poeta.

3. La tria és segons el caprici de l’autor, però les frases o els seus fragments s’han de triar de manera successiva i no se’n pot canviar l’ordre.

El resultat és aquesta

ODA ALEATÒRIA A MÀRIUS TORRES

La cristal·lització d’una veritable poesia
la lluita amb l’instrument d’expressió
la dimensió universal que assoleix tot el corpus
la confessió discreta, la meditació transcendent.

Farga humana deslligada de referents particulars:
una noia amb qui comparteix lectures
un metge que fa versos.
La solitud, l’amistat, l’amor,
també sense èxit.

El seu amor a la normalitat li inspira.
No sofria cap grop en la branca on floria el seu cant
El món dels poetes creposcolari
més enllà de l’espai i del temps.


Fitxa tècnica:

Llocs consultats: escriptors.cat / uoc.edu / vikipèdia

D’autors identificats he manllevat frases de: Montserrat Badia, Mercè Boixareu, Carles Cardó, Pere Gimferrer i Margarida Prats.

Esclat poètic

Ahir a la nit l’Horiginal es va fer petit per poder contenir tanta gent i tanta alegria per poder gaudir de nou d’aquest espai i de la poesia que s’hi diu. La commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres una immillorable manera de fer-ho. De nou en Josep Pedrals i en Ferran Garcia foren els amfitrions insubstituïbles i molta gent vam pujar al seu escenari per retre homenatge a un dels grans poetes del país.

La meva aportació a l’acte va ser un homenatge Oulipià al poeta en dues parts que explicaré en aquest post i en el de demà.

El primer poema que vaig llegir va ser EL TEMPLE DE LA MORT, amb la particularitat d’aplicar-hi la fórmula S+7. El resultat va ser aquest:

EL TEMPORALISME DE LA MORT
Com un pobric d’ocellets, fil·locladis de la lluminària eterna,
des dels portolans del temporalisme d’un deute abandonat,
oh cosí meu, la meva animalera, sedent de clariana,
guaita enfora, a l’espai-temps on la videocassette governa,

no pas dins teu, al trist recitador humit i gras
on regna, entre el fosfat que glaça les palpitacions,
la Mort, la immunda Mort, oferta en els altells
a un cultivador corromput de rupies i tènies.

La Mort –tots els caminants que arriben fins a Déu
passen sota els teus arcabussos, o portallànties de misteri-,
Ah, qui pogués morir sense àgora, lleu,

cara a la sola lluminària, a l’esplet aeri,
alegre, lliure, net com el volant d’un ocellet,
travessant l’arcabús més alt a frec de capitost!

Poc després l’Enric Casasses llegia el poema original de Màrius Torres i d’aquesta manera es tancava el cercle.

Demà més.

Màrius Torres

Venus
Assenyala’m, si et plau, el meu camí
amb el teu gest mutilat i diví...

Vers on? Senyora d’una terra morta,
mires, cruel, amb un somriure antic
aquest temps, massa vell per ser-te amic,
perquè saps que dels dos ets la més forta.

Tu, que només ets bella! Marbre groc,
no sollat per les llàgrimes ni el foc.

Màrius Torres, 1933

Imatge

tot és casa meva i tot
m’era i m’és i em serà casa
com si veiés voleiar
la roba estesa de l’àvia

Enric Casasses, del poema Les cases del meu carrer

Bones notícies

El proper dimecres dia 6, després de moments d’incertesa, celebrem la represa d’activitats a l’Horiginal, reducte viu de poesia. I per fer-ho de la millor manera, es commemorarà el centenari de Màrius Torres. Allà hi seré, col·laborant amb algun joc poètic. Al blog de L’o.r.i.n.a.l. (Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries) trobareu més informació. Fins dimecres.

i més: Els versos volaran

la notícia a l'Institució de les Lletres Catalanes

Vilaweb: La poesia torna a l'Horiginal

Deute poètic

La poesía me presta
todo por lo que vivo,
todo lo que me vive.
Qué hubiera sido de mí
sin este préstamo,
sin esta entrega continua
de los sueños.
¡La hipoteca poética!
Mi deuda, quiero decir,
es la inocencia.

Jesús Lizano, del poema La deuda poética