Llegeixo fascinat les històries que Roussel (1877-1933) posa
en boca de l’excèntric mecenes i investigador Martial Canterel en una llarga
visita a la seva propietat Locus Solus.
Després d’haver llegit les entrevistes que Pierre Cabanne va
fer a en Duchamp, de repassar Historia
abreviada de la literatura portátil d’en Vila-Matas, de tornar a les
pàgines que tinc marcades de La vida
secreta de Salvador Dalí per Salvador Dalí, tinc ganes de jugar amb el text
i, amb una restricció formal capriciosa (com feien els Oulipo, grans hereus
també de Roussel en aquest procediment), fer un poema-homenatge.
Totes les frases que formen el poema han estat manllevades
de l’edició de Locus Solus feta per Capitán Swing Libros (colección Polifonías)
el 2012, amb traducció de Marcelo Cohen.
La norma:
Locus Solus ocupa en aquesta edició 267 pàgines, sense comptar pròleg ni epílegs: de la 17 a la 293.
Sumem 56 (l’edat que tenia Roussel en suïcidar-se per
sobredosi de barbitúrics) amb els 53 anys que fa que va néixer el moviment Oulipo.
Total: 109
Restem 267–109=167.
Si sumem 1+6+7 dóna 14.
La norma és doncs: fer salts de 14 en 14 pàgines (començant
a la 17: 17-31-45-59... ) i buscar en la línia 14 d’aquestes pàgines un vers
per al poema fins al final de l’obra. El poema tindrà en total 20 versos.
El resultat:
Homenatge a Locus
Solus de Raymond Roussel
Algún descubrimiento sensacional
un alma recta y bodadosa
una sombra imperceptible
un muro oscuro y rugoso.
Durante la lenta caída
la proverbial fealdad del rostro
por la cual no le costó deslizarse
todo su ser experimentaba siempre
sin excepción
una fila paralela al nuevo muro
de origen modesto y antaño
discípulo y admirador suyo.
Siempre de cara a los rayos azules
de la misma edad
(no sin los motivos correspondientes)
nos hizo escuchar varias veces la frase
“durante toda la extravagancia”
atónita por la
imposibilidad de buscar
una circunstancia fortuita.
