11 de juny 2024

LES PLATGES DEL CLATELL segons Marina Espasa (Ara Llegim)


"D’una banda, tenim Antoni Miralda i Benet Rossell dalt d’un avió de dos pisos, amb barra de bar i permís per fumar, volant cap al Nova York dels anys 70. D'una altra, som en plena època d’avantguardes i assistim a una conversa entre Francis Picabia i Pablo Picasso sobre dones joves, una de les passions que comparteixen. A la intersecció entre aquestes dues històries, la feina de detectiu privat que ja fa tres llibres que exerceix el poeta Joan Vigó (Barcelona, 1964) hi ha col·locat una perla: la vida breu i intensa de Berta Epstein, una poeta que es va suïcidar tirant-se al riu Sena l’any 1924, quan era amant de Picabia.

Molts anys després, l’artista lleidatà Benet Rossell va sol·licitar al Centre Georges Pompidou una còpia d’uns dibuixos que Francis Picabia havia fet per a la revista Littérature. La tramesa li va arribar amb tota professionalitat i amb un afegit: tot de poemes d’una tal Berta Epstein que Picabia havia enviat a André Breton, confiant que el poeta i líder dels surrealistes sabria què fer-ne. Quan, el 2019, poc després de la mort de Rossell, Joan Vigó pot entrar al seu taller i obrir una capsa metàl·lica on diu “Picabia”, on hi ha aquest mateix sobre amb els poemes, la troballa doblega algun replec del temps i acaba generant un llibre com Les platges al clatell, que és a la vegada un tractat d’art, un poemari, un cant d’amor a Rossell i Picabia i a la força de l’atzar i la ficció: “Es tractava, potser, de trobar la verdadera ficció que dispara a les platges del clatell de la falsa realitat. No cal entendre-ho tot”.

Jugar al gat i la rata amb el lector

Amb les mateixes cartes que fan anar els realitzadors de falsos documentals, Vigó juga al gat i a la rata amb el lector: ara et col·loco un peu de pàgina amb una referència a una exposició de la Sala Dalmau dels anys 80, ara una foto de Picabia, Picasso i companyia, ara una foto d’una noia que es diu que és l’única de la jueva morfinòmana que és prostituïa als urinaris de París, ara incloc un número més de la col·lecció de poesia Alabatre amb poemes de Berta Epstein... Tot perfer-li ballar el cap sobre el concepte de versemblança i sobre el que està llegint: va existir una noia com Berta Epstein, poeta oblidada i maltractada per un món eminentment masculí? O és un producte de la ploma de Vigó, que homenatja aquesta i tantes altres artistes que van patir un destí semblant, el de l’oblit?

Amb aquest títol, Joan Vigó tanca una sèrie de tres llibres que obren moltíssimes possibilitats a la narrativa tradicional, perquè juguen ambles convencions de gènere i esborren fronteres entre realitat i ficció. Són llibres fi dels a una concepció lúdica de la literatura, l’esperit oulipià, que reivindiquen una altra manera de concebre la literatura, lluny de la majoria de produccions adotzenades que ens deparen la majoria d’escriptors d’avui."



01 de juny 2024

Una ressenya de Lluís Serrasolses


Una ressenya tom&jerry.

Lluís Serrasolses, Professor de Llengua Catalana i Literatura

 

Es pot escriure una ressenya en forma de ressenya sobre Les platges del clatell de Joan Vigó? Ja es veu que no. Una novel·la que rebenta les costures del gènere, que tan aviat és un article, un guió, una transcripció i un recull de poemes, mereix una ressenya que sigui com una calaixera secreter, amb calaixos dissimulats que contenen caixetes tancades amb clau, dins de les quals hi ha notes disperses escrites per mans i plomes diverses. El ressenyador remou el cul a la cadira, corruga les celles, es mossega els llavis, pensa que així potser semblaria una ressenya escape room i la rialleta d’en Joel Joan el fa tirar enrere. Quin model ressenyístic faria justícia al circ que és Les platges del clatell? Un circ intertextual de cinc pistes per on circulen els personatges més fascinants de l’ambient artístic del París dels anys 20 i les seves ramificacions catalanes dels anys 70, amb incursions a una Nova York cinematogràfica? Donem contacte i fotem-li al gas: Picabia, Breton, Luisa Casati, Man Ray, Elsa Schaparelli, Stacia Napierkowska, Picasso... I Miralda i Benet Rossell. I William Friedkin i Palau i Fabre, per torna. I un fantasma poètic en fugida constant: Berta Epstein, poeta maleïda del naixement a la mort. Rastre fugaç, la llum del qual brilla i s’apaga. Aflora i s’amaga, fuig i es perd, torna i s’esfuma, picabia i giravolta, montparneja i parpelleja, esclata i es fon, es fa ocell de ferro i resta de vòmit unglejat per la pluja, escandadalitza els dadaistes i s’ensena pont de la Concorde avall, fulgura com l’aeroplà futurista i es dissol en la grogor de l’orina vespassiana, en la flegma de semen gargall, en els vapors de vidres trencats i donzell de l’absenta, en la pal·lidesa cadavèrica de la morfina. És engolida pel xuclador surrealista i escopida a la llum per la font del Colobor: Pompidou! Pompidou! Bepsta, ressuscitada calidoscòpicament d’entre les restes dels escarabats, de Caldetes a Mougins en anar-i-venirs cap-i-cues i prestidigitació alquímica, del sobre del pica-flor d’en Picabia (rue Simon-Crubellier) al brètol d’en Breton per rínxols de cordill de pastisseria Storerlepatissier. De la filla Breton a la vídua Rossell i al narrador Vigó: fi de la persecució. Aquí la teniu, amb la carrosseria esventrada, però plena de llum cinematogràfica, en un micro diorama a l’interior d’un glaçó de plexiglàs. I dins el diorama una biblioteca i un escriptori ple de calaixos (Què hi ha amagat? On són les claus?), a sobre una pila de llibres. Al capdamunt, un volum de Ca LaBreu: un llibre amb peus de pàgina i suport gràfic i un pim-pam-pum que emmiralla P (Picabia) i BR (Benet Rossell) i un narrador poeta surfista de clatells que assegura cada finta a cop de document, i a cop de bibliografia, de gat que empaita la rata, fa sorra de novel·la.

P.S. Flaubert: Madame Bovary c’est moi. Berta Epstein: Monsieur Vigó, voulez-vous coucher avec moi?


 

16 de maig 2024

LES PLATGES DEL CLATELL a L'Horiginal-Deskomunal


Conferència sobre Les platges del clatell
i magne recital dels poemes de Berta Epstein
a càrrec de les factòtums de l'Horiginal, 
les tres poetes que tothom vol escoltar,
el trio poètic més Deskomunal.

No us les perdéssiu pas!

Laia Carbonell, Raquel Santanera i Maria Sevilla


Tothom hi serà benvingut!



06 de maig 2024

Eduard Cisneros parla (bé) de LES PLATGES DEL CLATELL


Podeu llegir l'article aquí, tot i que també el transcric a continuació:

Haiku a Brooklyn, el primer llibre d’aquesta mena de tríptic que tenim entre mans, explica la història de Russell (nascut [ru’seʎ], com el Benet o el Sandrusco), un català del barri xino autoexiliat als Estats Units, a Nova York. Primer viu una temporada amb una parella que recorden els protagonistes de Bitter Moon, de Polanski —però que realment s’estimen i estimen el protagonista. Després fa una vida prou normal, amb algunes escenes interessants, i sobretot prepara el seu enterrament en un Lincoln-Mercury Continental SS X-100 de 1961 amb ell a dins, despullat i envoltat dels objectes que l’han acompanyat al llarg de la seva vida.

Vides potser, Vigó hi torna a fer aparèixer el Lincoln presidencial (en una tele, en un regateig, també) i la idea de fer-lo servir com a taüt. Curiosament, no sembla que sigui un tema privatiu de la ficció de Joan Vigó: John Wilson, a la seva sèrie documental sobre Nova York How to with John Wilson, visita un fabricant de taüts en forma de cotxe. Sigui com sigui, és el primer motiu que es repeteix explícitament i relliga aquests dos primers llibres que, d’altra banda, són ben diferents. A Vides potser el protagonista, que fa de detectiu privat, s’inventa una identitat que consisteix a ser un becari de la Poetry Foundation de Chicago que ha de fer recerca sobre Berta Epstein, una poeta inventada que el narrador situa a principis de segle XX, que era amant de Francis Picabia i que va desaparèixer, segurament per haver-se suïcidat llençant-se al Sena.

Les platges del clatell, l’estructura narrativa més o menys estable que hi havia en els dos llibres anteriors es desfà i l’obra es presenta gairebé com una carpeta —blava— amb diversos papers (dietaris de diferents persones, poemes traduïts, fotografies, etc.) que tracten algunes qüestions comunes. Sembla més aviat la documentació preparatòria que no pas un llibre acabat. A més a més, els diversos fragments se superposen i passem de la narració d’algun episodi de la vida de Picabia a les aventures de Benet Rossell i Antoni Miralda per Nova York (on es troben un moment el barceloní Russell de Haiku a Brooklyn). De tot plegat en surt un llibre coral i polifònic que no es dedica a explicar una història concreta des d’un sol punt de vista, sinó que, des de diverses perspectives, presenta diverses situacions que tenen uns lligams diguem que dinàmics, però sempre amb el cas Bepsta de fons —que es presenta amb més o menys intensitat depenent del moment del llibre.

«El llibre actua com una mena de laboratori en què l’objecte d’investigació són les possibilitats expressives de l’atzar objectiu»

Un dels trets més rellevants de Les platges del clatell és la tensió en la qual posa el text —i, de retruc, el lector— pel que fa a la versemblança. El fet que hi apareguin personatges reals, fotografies, notes a peu de pàgina amb referències reals, que es reconegui l’autor de les dues novel·les anteriors i que s’expliqui el mecanisme pel qual en un llibre Bepsta és una ficció i en l’altre es diu que no; tot plegat fa que el lector caigui inevitablement en la temptació de preguntar-se si és veritat —i la seva consciència lectora li contesta: «si és veritat, el què, sòmines? Però com en un fals documental, la tensió entre la realitat, la ficció i els diferents nivells de representació juguen amb les expectatives del lector i fan que es qüestioni constantment què està llegint.

Les platges del clatell apel·la a la consciència del lector i intenta provocar-li reflexions sobre la naturalesa textual i els diferents nivells de representació; apel·la, en definitiva, a la intel·ligència i li fa fer ni que sigui una mica d’exercici. Des d’aquí agraïm que Joan Vigó pensi que el públic és intel·ligent: és un punt de partida noble i generós. El lector ha de respondre a aquest esperit de manera semblant. Com diu ell mateix, «no cal entendre-ho tot». El llibre actua com una mena de laboratori en què l’objecte d’investigació són les possibilitats expressives de l’atzar objectiu.

Joan Vigó i la poesia

Com la música en el teatre o en el cinema, a l’obra narrativa de Joan Vigó la poesia actua de manera diegètica o extradiegètica. A Haiku a Brooklyn la poesia és extradiegètica: resumeix la tensió emocional o argumental d’un passatge, en condensa l’expressió i la vivifica d’una manera semblant a com fan els haikus de Basho a L’estret camí de l’interior o, com fa Ponç Pons als seus dietaris, per dir-ne dos a l’atzar. En canvi, a Vides potser hi ha menys poemes, però formen part de l’argument: la poesia és diegètica. El narrador crea els suposats poemes de Bepsta (Berta Epstein) que han sobreviscut a través d’un periple que implica Picabia, Breton, Picasso i Palau i Fabre.

Aquest caràcter diegètic s’extrema a la novel·la de Joan Vigó. En un accés de metaliteratura, Vigó inclou un llibre dins del llibre que conté tots els poemes de Berta Epstein que han sobreviscut fins als nostres dies. Les platges del clatell, de Joan Vigó, de la col·lecció «Cicuta» de narrativa a LaBreu Edicions, conté Les platges del clatell, de Berta Epstein, de la col·lecció «Alabatre» de la mateixa editorial, amb edició del mateix Vigó, que esdevé personatge del llibre que firma. El caràcter diegètic de la poesia de Bepsta va lligat al seu caràcter ficcional o d’element constitutiu d’una ficció, però el joc que han fet autor i editors també permet observar-lo com el nucli al voltant del qual s’han aplegat una sèrie de materials que han de servir per, algun dia, fer un llibre sobre els poemes. La presència de la poesia en aquest volum fa que, com un test de Rorschach, la figura canviï segons com focalitzem la mirada.

Tot plegat és un joc molt gros que fa pensar en els experiments oulipians i que les referències contínues a Carles Hac Mor i Ester Xargay (i, evidentment la presència multiplicada de Benet Rossell) situen en un àmbit plenament artístic, entre el joc i la investigació.


Eduard Cisneros Cecchini



24 d’abril 2024

17 d’abril 2024

Encapçalar les recomanacions de Ponç Puigdevall per Sant Jordi a El Quadern de El País no passa cada día


Contínuament ha mirat de no repetir cap fórmula, van dir Carles Hac Mor i Ester Xargay de l’obra de Benet Rossell, un dels personatges reals que protagonitzen Les platges del clatell. És una asseveració que el lector està en condicions d’aplicar també al seu autor, Joan Vigó, fidel sempre a l’ambició rupturista i a l’afany experimentador, com si en tot moment busqués simular un contingut per a la novel·la que ofereix al públic i, en el fons, es reclogués en unes formes autosuficients que res no signifiquessin més enllà de l’opacitat del seguit d’enigmes que planteja a la manera d’un deliri mecànic resolts amb els artificis d’una perfecció enlluernadora. A Haiku a Brooklyn es reconstruïen les diverses etapes vitals del protagonista a través dels objectes personals que havia anat col·leccionant i guardant al llarg dels anys; a Vides potser —en un principi, un relat detectivesc—, importaven menys les seductores ziga-zagues de la trama que l’elogi fresc i descarat de la mecànica de la ficció, dels artificis de la imaginació, de la realitat vista com una màquina de fabricar literatura; ara, a Les platges del clatell, Joan Vigó encara complica més els procediments narratius, com si dugués a la pràctica les paraules de l’artista nord-americà Robert Smithson que figuren com a cita a l’obertura del llibre: “La verdadera ficció acaba amb la falsa realitat”.

Les platges del clatell és una novel·la múltiple. D’una banda, s’acosta a una investigació biogràfica al voltant d’una poeta avantguardista de vint-i-quatre anys, amant de Francis Picabia i desapareguda misteriosament a París l’any 1923: és Berta Epstein, prostituta i morfinòmana, els poemes de la qual —un altre llibre dins del llibre— es rescaten traduïts i editats pel mateix Joan Vigó, que també hi apareix com a autor dels llibres que ha escrit. Encara que a l’apèndix hi surt una fotografia anònima de l’autora, l’única que s’ha conservat, és lícit que el lector es pregunti si la seva existència és real o tan sols un producte de la fantasia de l’autor. D’un altre costat, Les platges del clatell és un joc eufòric que exalta les concomitàncies estètiques i vitals de dos artistes de dues èpoques diferents, Francis Picabia i Benet Rossell, que comparteixen “la celebració constant de la individualitat, la llibertat, la consciència d’una vida pròpia i segellada, oberta a tot i tancada a la pertinença d’entendre l’agrupació de res”, uns atributs que segurament es poden concedir a l’autor mateix. Però la novel·la és també un inventari dels atzars favorables que possibiliten, a través d’un cúmul de casualitats molt propers a la inversemblança, o molt propers a la literatura, que l’obra de Berta Epstein no s’estigui abandonada eternament enmig d’altres papers perduts en un despatx, al cap i a la fi com si la realitat fos alguna cosa semblant a un passadís sense fi que cal recórrer “amb l’entusiasme d’anar obrint les portes que em duran a altres passatges, gabinets i galeries”. O com si dins dels plans de Joan Vigó no hi figurés de cap manera la necessitat de mostrar ni un sol respecte pel relat convencional i la seva estructurada trama d’esdeveniments: es diria que una novel·la com Les platges del clatell no tracta de res més que d’ella mateixa, de la imatge contradictòria de la veritat, de la seva fondària poètica inexplicable i apassionada.

Ponç PuigdevallEls  llibres  recomanats  per  Sant  Jordi  2024 (Quadern, El País, 16.4.2024)


11 d’abril 2024

Grandesa del fracàs


 

«Mi opinión personal es que lo que yo había escrito nunca había resultado tan bueno como yo quería, o esperaba, que fuera; esa es la razón de que el escritor escriba otro libro. Si uno escribiera un solo libro y resultara ser todo lo que uno esperaba de él, probablemente dejaría de escribir. Pero no es el caso, así que vuelve a intentarlo y empieza a pensar en su obra como una larga sucesión de

fracasos. Quiero decir, es lo mejor que pudo hacer, pero ninguna llega a la perfección, que es a lo que aspira, y todo lo que no sea la perfección es un

fracaso. Se me pidió que valorara a mis contemporáneos, a Hemingway, Dos Passos, Caldwell y Thomas Wolfe, y dije que no podía, porque creía que ellos, como yo, pensarían que sus obras habían resultado fallidas; y que la única forma que tenía de valorarlos era en términos de la magnificencia de ese fracaso. Así que coloqué a Wolfe en primer lugar, porque fue el que más se

esforzó en realizar lo que sabía que no podía conseguir. Me puse a mí mismo en segundo lugar, porque intenté casi tanto como Wolfe lo que no podía hacer. Y puse a Hemingway el último porque se había dado cuenta, muy pronto, de lo que era capaz de hacer y se había atenido siempre a ese patrón. Esta opinión mía no tenía nada que ver con el valor de la obra, sino únicamente con lo que yo llamaría la magnificencia, la grandeza del fracaso.»

 

William Faulkner, León en el jardín [traducció d’Antonio lriarte]

08 d’abril 2024

Demà LES PLATGES DEL CLATELL a Badalona


Demà dimarts a la llibreria Mitja Mosca de Badalona,
a les 19h, presentaré LES PLATGES DEL CLATELL amb una conferència 
i la poeta Myriam Soteras dirà els poemes de Berta Epstein.

Tothom hi serà benvingut.

Myriam Soteras



25 de març 2024

Una entrevista que em fa LaBreu sobre LES PLATGES DEL CLATELL


Joan, quan descobreixes la figura de Berta Epstein?

Mentre estava escrivint Vides potser, el meu amic Corsini va fer una troballa als arxius de la Fundació Palau. Ell estava llegint la meva primera novel·la (Haiku a Brooklyn) i en uns documents del poeta Palau i Fabre va trobar un poema que Picasso li havia regalat a la dècada dels 60s. El poema estava signat per una tal Berta Epstein, que compartia cognom amb un personatge de la novel·la. Així va començar tot.

 

De la fascinació per la seva poesia ha sorgit Vides potser i ara Les platges del clatell

No exactament. Vides potser estava en un estat de guaret intermitent perquè em mancava alguna cosa que relligués la història del protagonista, una mena d’investigador que rebia un encàrrec força estrany. En conèixer la vida i la poesia de Berta Epstein el problema va quedar immediatament solucionat. I vaig decidir incloure-la com a personatge de ficció en la novel·la. Després ja hi hauria temps de donar-li tot el protagonisme, que és el que ha succeït amb Les platges del clatell.

 

Què és el que et va captivar de la seva poètica?

El període de les avantguardes sempre m’ha fascinat. És allà on voldria viure si algú m’oferís un viatge en el temps. Trobar l’obra d’una poeta desconeguda que havia viscut en aquell París mític em va emocionar. Quant a la seva poesia, en destaco la modernitat, la vigència, la sinceritat sense prejudicis. Una poesia valenta sense sensibleria. Dura i molt lírica alhora. 

 

Gràcies al llibre descobrim tota la teva recerca dels darrers anys. Una cosa et porta a l'altra. En quin punt has arribat per escriure Les platges del clatell?

El llibre abasta un arc temporal que va de 1913 a 2021. I la troballa de l’obra de Berta Epstein, a partir d’aquell poema inicial que em va donar a conèixer Corsini, ha estat un exemple d’allò que l’André Breton va anomenar «Atzar objectiu». És a dir, una mena d’intuïció que et duu a descobrir coincidències i troballes insospitades. M’he vist arrossegat per una energia que té molt a veure amb les tres potencialitats que assenyalava Breton: el desig, l’amor i la imaginació.

 

De fet, al llibre apareixen Francis Picabia i Benet Rossell. Qui són?

Francis Picabia (qui a finals dels anys 20 regala el poema a Picasso, que al seu torn el dóna a Palau gairebé trenta anys després) va ser un artista cabdal en el dadaisme i el surrealisme. Personalíssim i d’una energia i una independència inusitada.

Benet Rossell, a qui vaig tenir el privilegi de conèixer, és un artista català que comparteix molts trets en comú amb Picabia quant a l’energia, la creativitat, l’obra calidoscòpica, el criteri personal.

Ambdós (i això és important) son poetes i esdevenen cabdals en la descoberta de l’obra de Berta Epstein.

 

Palau i Fabre també és molt present al llibre, quin motiu hi ha?

A banda de ser qui va rebre de Picasso el primer poema que vaig conèixer de Berta Epstein (Aeroplà), Palau és un dels meus poetes de referència. Un autèntic alquimista de la paraula que, a banda, ha estat tal vegada el millor biògraf de Picasso, a qui admirava de manera superlativa. Hi ha fragments de l’obra de Palau que semblen fets expressament per al llibre.

 

Quins altres personatges has descobert que estaven vinculats a la teva recerca?
Per Les platges del clatell desfilen un seguit de personatges que mereixen la pena ser recordats. L’extensa bibliografia que incloc al llibre vol ser una manera de donar eines a qui hi estigui interessat per redescobrir-los. Si començo a citar no acabaria, però per dir-ne només alguns: Stacia Napierkowska, Kiki de Montparnasse, Luisa Casati (qui ja té força protagonisme a Vides potser), Erik Satie, René Clair, Marcel Duchamp, Man Ray... ja t’ho dic. No acabaria!


21 de març 2024

El vídeo de la presentació de LES PLATGES DEL CLATELL


Ahir a la Nollegiu del Poblenou vam celebrar LES PLATGES DEL CLATELL.

Paraules acurades i lectura de l'editora de LaBreu Ester Andorrà,
la conferència d'un servidor i
l'enorme recital de la gran Odile Arqué. Tot un luxe.

Moltes gràcies a tothom qui hi va ser i, 
pels qui no vau poder venir, 
aquí en teniu la retransmissió en diferit.




11 de març 2024

Primera presentació de LES PLATGES DEL CLATELL a Nollegiu Poblenou


dimecres 20 de març a les 18.30h

Nollegiu Poblenou (edifici Juanita)

C. Pons i Subirà, 3 (El Poblenou, Barcelona)

tothom hi serà benvingiut



recitarà els poemes de Berta Epstein 
la gran Odile Arqué

Odile Arqué (foto: Marta Rovira)


01 de març 2024

LES PLATGES DEL CLATELL A LLIBRERIES!


la nova novel·la estarà disponible 
a partir del 4 de març a les llibreries

gràcies a LaBreu Edicions per tornar a fer-me confiança!

seguirem informant





 

28 de febrer 2024

Demà presentació de CRIATURAS GALVÁNICAS de Gema Monlleó


 Serà un plaer presentar aquest llibre de ressenyes 
literàries electritzants acompanyant a l'autora, 
l'estimada Gema Monlleó.
Serà a La Comunal, al barri de Sants de Barcelona.

Tothom hi serà benvingut.




21 de febrer 2024

Com els quadres de Zurbarán.


Dicen que es usted uno de los pocos escritores franceses que nunca ha firmado un manifiesto. ¿Piensa acaso que un escritor no es nadie para dar consejos sobre política? ¿O que esos consejos ya están implícitos en su obra?

No, no lo creo. Solo hablo por mí, aunque respeto mucho a los escritores que hacen lo contrario que yo. Creo que los artistas que se entregan por completo a su arte son individuos aún más singulares que los otros, y que no pueden dar ejemplo de nada. Por tanto, no pueden dar consejos a nadie. Sus obras son completamente música o completamente pintura o completamente literatura. No miran mucho a la historia del mundo, la sufren como los otros, son solidarios con los otros, pero no pueden… El arte, para mí, no da ninguna supremacía, no implica ningún heroísmo. La del artista se acerca bastante a la figura del místico, y el místico no da nada, es vertical en relación con Dios y no es capaz de dar ningún consejo político. No veo por qué un sacerdote dominico tendría que dar consejos. Estamos como en los cuadros de Zurbarán, a oscuras.

Pascal Quignard, a l’entrevista d’Alejandro Luque (JotDown Magazine, octubre 2023)


14 de febrer 2024

El poeta segons Cirlot


El poeta 

«Ese hombre de cabellera dispersa, no es otra cosa que el exhumador de un mundo antes irredento. Ha aprendido, sufriendo, fórmulas mágicas que los otros desconocen: conjuros para evocar y recrear las danzas interiores.

Razas sordomudas, perdidas en sus parajes profundos, cobran voz bruscamente y, desde el valle dormido bajo la niebla, ese coral suena iluminando regiones desoladas o magníficas. Así, hasta que toda la tierra se convierte en eco.»

Juan Eduardo Cirlot, Árbol agónico