"La vida és horrible i magnífica".
31 de maig 2010
28 de maig 2010
Pantógrafo de palabras
Las horas de lectura junto al suave deslizarse del paisaje urden la conjura y vencen a los párpados. Sueña que las palabras del libro se despliegan formando raíles de letras. La memoria identifica las páginas que le han acompañado en cada tránsito. Tras despertar los campos y las ciudades siguen huyendo tras el cristal. La veracidad de lo soñado inunda sus certezas. Se sabe entonces esclavo de lo leído y viajado, del desplazarse sobre letras y traviesas, en manos de una Penélope que teje y desteje su destino hasta que los trenes quieran.
27 de maig 2010
Reunions
“Algunas reuniones se celebran para acreditar un trabajo que realmente no se hace. Otras, en cambio, comentan los expertos, manifiestan ciertas dinámicas asamblearias para justificar la participación de jefes intermedios en la toma de decisiones, cuando buena parte de las veces la decisión ya ha sido tomada de antemano en otros despachos. Otras se convocan para delegar ciertas funciones pero en verdad esconden la escasa confianza hacia el personal de escalas inferiores. Y otras son una forma de ir pastoreando elementos que no funcionan correctamente.”
Josep Garriga (de l’article Salve a su empresa del mal de la 'reunionitis',
EL PAÍS, 18/05/2010)
Josep Garriga (de l’article Salve a su empresa del mal de la 'reunionitis',
EL PAÍS, 18/05/2010)
26 de maig 2010
Coses que odio (3): Powerpoints "bonics"
Diuen que en Nobel va inventar la dinamita per acabar amb les guerres. A banda de la ingenuïtat que això suposa, l’exemple em serveix per reflexionar sobre els usos nocius que es poden fer d’eines que, d’entrada, són grans troballes de la humanitat. Heus ací, verbigràcia, el correu electrònic. Des de l’adveniment d’aquest mitjà del qual sembla que ja no en podrem prescindir, hi ha qui en fa ús per torturar els seus congèneres. Gent que es creu molt graciosa i profunda i humanista pel fet de reenviar de manera indiscriminada powerpoints que creuen bonics i que ajudaran a fer un món millor.
Acostumen a contenir imatges tòpiques i de mal gust: paisatges nevats, postes de sol que fan oi de tan vistes, platges paradisíaques, boscos ombrívols. Si entrem en el món dels animalons no hi falten gatets preciosos o gossets entendridors. Em repugnen especialment aquells que centren la seva imatgeria en bebès de totes les races. La voluntat de ser breu no em deixa allargar-me, però ja veieu per on vaig. En aquest sentit, la música que acompanya a les imatges és també a bastament carrinclona.
Però quan anem al text, la cosa ja fa venir, amb perdó, caguera. Poden ser cites cursis (ometré autories per no assenyalar). Però el pitjor són els textos anònims que tenen la pretensió de fer reflexionar sobre la bondat humana, que prenen forma d’homilia, que ens diuen que cal aprofitar el temps, que el sol surt cada dia, que ens insten a ser cada dia millors, etcètera. La cosa entra de ple en el món de la repugnància si, a més, al final et diuen que has de reenviar aquella excreció ridícula a no sé quantes persones per tal d’obtenir favors materials o esotèrics, amb exemples demencials sobre què et pot passar si ho fas o si no ho fas, quan el gran missatge pren la forma d’amenaça i es mostra contradictori amb la pretesa bonhomia inicial.
No tinc res en contra dels bons desitjos en general. Són tan inofensius com inútils. Però aquests correus perpetrats per persones sense imaginació i reenviats per persones que encara en tenen menys em posen de mala llet. Sí, sí, sí: els odio.
Acostumen a contenir imatges tòpiques i de mal gust: paisatges nevats, postes de sol que fan oi de tan vistes, platges paradisíaques, boscos ombrívols. Si entrem en el món dels animalons no hi falten gatets preciosos o gossets entendridors. Em repugnen especialment aquells que centren la seva imatgeria en bebès de totes les races. La voluntat de ser breu no em deixa allargar-me, però ja veieu per on vaig. En aquest sentit, la música que acompanya a les imatges és també a bastament carrinclona.
Però quan anem al text, la cosa ja fa venir, amb perdó, caguera. Poden ser cites cursis (ometré autories per no assenyalar). Però el pitjor són els textos anònims que tenen la pretensió de fer reflexionar sobre la bondat humana, que prenen forma d’homilia, que ens diuen que cal aprofitar el temps, que el sol surt cada dia, que ens insten a ser cada dia millors, etcètera. La cosa entra de ple en el món de la repugnància si, a més, al final et diuen que has de reenviar aquella excreció ridícula a no sé quantes persones per tal d’obtenir favors materials o esotèrics, amb exemples demencials sobre què et pot passar si ho fas o si no ho fas, quan el gran missatge pren la forma d’amenaça i es mostra contradictori amb la pretesa bonhomia inicial.
No tinc res en contra dels bons desitjos en general. Són tan inofensius com inútils. Però aquests correus perpetrats per persones sense imaginació i reenviats per persones que encara en tenen menys em posen de mala llet. Sí, sí, sí: els odio.
25 de maig 2010
Actualitat
21 de maig 2010
Coses que odio (2): On ets?
Aquesta és la primera pregunta que més es fa quan es truca a un altre al mòbil: on ets? És a dir, no és suficient poder contactar amb la persona que es vol, sigui on sigui, sinó que a més sembla necessari saber la ubicació exacta de l’altre. Des d’aquest punt de vista, podem afirmar que és una pregunta que neix amb el mòbil. Amb els fixes es pot preguntar, evidentment, però qui ho fa queda malament. Queda com un ignorant o un tarambana d’aquells d’emmarcar i no treure-li la pols mai més.
On ets? A mi la resposta que em ve al cap sempre que em fan aquesta pregunta és la mateixa: i a tu que t’importa? Tot i que sovint responc amb l’absurd, que és una manera de dir el mateix. Puc fer un homenatge a la cultura popular i tradicional catalana: sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou. Puc fer referència a la ciència ficció: sóc al tercer anell de Saturn, fent una paella amb la Catherine Zeta Jones. Puc ser desconsiderat: A un bar, explicant a un desconegut que precisament ets una de les persones més idiotes que conec. Puc abusar de la confiança d’un amic: Aquí, gaudint mentre la teva estimada em fa un francès. Depèn de com va el dia, de quines ganes tinc de ser més o menys desagradable o irònic. Però el meu missatge sempre ve a dir el mateix: i a tu què t’importa?
On ets? Al meu blog, explicant a ves a saber qui que odio que em facin aquesta pregunta.
On ets? A mi la resposta que em ve al cap sempre que em fan aquesta pregunta és la mateixa: i a tu que t’importa? Tot i que sovint responc amb l’absurd, que és una manera de dir el mateix. Puc fer un homenatge a la cultura popular i tradicional catalana: sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou. Puc fer referència a la ciència ficció: sóc al tercer anell de Saturn, fent una paella amb la Catherine Zeta Jones. Puc ser desconsiderat: A un bar, explicant a un desconegut que precisament ets una de les persones més idiotes que conec. Puc abusar de la confiança d’un amic: Aquí, gaudint mentre la teva estimada em fa un francès. Depèn de com va el dia, de quines ganes tinc de ser més o menys desagradable o irònic. Però el meu missatge sempre ve a dir el mateix: i a tu què t’importa?
On ets? Al meu blog, explicant a ves a saber qui que odio que em facin aquesta pregunta.
20 de maig 2010
L'univers
19 de maig 2010
Retrospectiva
18 de maig 2010
Imaginació, memòria i literatura
"Y fue entonces, todavía en años de aprendizaje de quién les habla, cuando la imaginación echó una mirada sobre aquel expolio de la memoria, y le tendió la mano. Era una labor complementaria, en todo caso, porque imaginación y memoria, para el escritor, son dos palabras que van siempre entrelazadas, y a menudo resulta difícil separarlas. Ciertamente un escritor no es nada sin imaginación, pero tampoco sin memoria, sea ésta personal o colectiva, esté proyectada en la novela histórica de fecha más remota, o en la literatura de ficción científica más futurista y fantástica. No hay literatura sin memoria. Incluso la memoria trapacera puede hacer buena literatura. La tan reiterada advocación "hay que olvidar el pasado", lógicamente no se aviene con la naturaleza y la función de la escritura. Hay que acotar nuevas parcelas de la memoria, hacer más denso el laberinto, cuidando, pues, de dejar una traza de hilo, como hizo Teseo aquella vez, para poder volver al exterior, y contarlo. Sobre todo, en lo que a mí respecta por lo menos, persistir en la búsqueda de algo, que nunca he sabido definir, pero que tiene que ver, por encima de cualquier otra finalidad, con alguna forma de belleza".
17 de maig 2010
e-poema
La Vanguardia ha tornat a convocar enguany el concurs d’e-poemes (no poden tenir més de 8 versos). El que vaig enviar ha estat seleccionat i publicat tant a l’edició digital com a l’edició impresa d’ahir diumenge dia 16. Aquí el teniu:
Metabolisme
Instant d’absolut de tot
d’un tot perfecte i ple.
Empassa el moment
fagocita’l
no en deixis res.
De la felicitat
com del porc
tot s’aprofita.
Metabolisme
Instant d’absolut de tot
d’un tot perfecte i ple.
Empassa el moment
fagocita’l
no en deixis res.
De la felicitat
com del porc
tot s’aprofita.
14 de maig 2010
Coses que odio (1): Caballero
Per iniciar aquesta sèrie de petites reflexions sobre allò que odio (que pot arribar a ser infinita: cosa de ser irascible i vehement, suposo) trio el tractament que em donen a determinats llocs. A mi m’emprenya que em diguin “caballero”. El diccionari de la Real Academia Española de la Lengua, defineix el mot, entre altres accepcions més vinculades a la noblesa o la caballeria, com “Persona de alguna consideración o de buen porte”. Per tant, a priori, estaríem davant d’una mostra de cortesia i respecte. Evidentment, millor que et diguin caballero que cul d’olla. A priori.
Però a determinats bars, la política dels quals obliga als cambrers a dirigir-se als homes d’aquesta manera, tinc la impressió que em diuen caballero amb el mateix to commiseratiu que si em diguéssim “gos merdós”. Igualment em passa amb els agents de seguretat de l’aeroport o d’altres espais o amb els ionquis veterans que a voltes s’acosten (ja els veus venir) amb la intenció d’explicar-te alguna pena per demanar-te almoina. Per cert, entengueu el plural com allò que és: homes i dones indistintament.
Breu: quan em diuen caballero em sento insultat. Sento que m’estan menystenint, em poso nerviós i, si es tracta d’un bar, intento evitar de tornar-hi. Demano paritat entre sexes. Si les dones són señoras, perquè nosaltres caballeros? Em sona a antic, carrincló, fatxa, hipòcrita, obsolet, desagradable, innecessàriament servil, afectadament bavós, fals com una moneda de sis euros. En fi, que si no us havia quedat clar, odio que em diguin caballero.
Però a determinats bars, la política dels quals obliga als cambrers a dirigir-se als homes d’aquesta manera, tinc la impressió que em diuen caballero amb el mateix to commiseratiu que si em diguéssim “gos merdós”. Igualment em passa amb els agents de seguretat de l’aeroport o d’altres espais o amb els ionquis veterans que a voltes s’acosten (ja els veus venir) amb la intenció d’explicar-te alguna pena per demanar-te almoina. Per cert, entengueu el plural com allò que és: homes i dones indistintament.
Breu: quan em diuen caballero em sento insultat. Sento que m’estan menystenint, em poso nerviós i, si es tracta d’un bar, intento evitar de tornar-hi. Demano paritat entre sexes. Si les dones són señoras, perquè nosaltres caballeros? Em sona a antic, carrincló, fatxa, hipòcrita, obsolet, desagradable, innecessàriament servil, afectadament bavós, fals com una moneda de sis euros. En fi, que si no us havia quedat clar, odio que em diguin caballero.
13 de maig 2010
Déjà vu...
11 de maig 2010
(H)INDIGNACIÓ!!!!
Fa un temps que l'Ajuntament de Barcelona ha decidit obrir un expedient per tancar L'Horiginal, espai de referència en la vida literària de la ciutat, en una clar atac a la cultura de la bona.
És per això que des del blog (H)INDIGNATS es centralitzen les accions per poder fer front a aquest tret burocràtic i, en conseqüència, ignorant.
Podeu llegir el MANIFEST, adherir-vos-hi i fer-ne tota la difusió possible per que quedi clar que hi ha gent que ens interessa la vida cultural de veritat i no una estúpida consulta sobre la Diagonal (per exemple).
Una abraçada a tots els Horiginals.
És per això que des del blog (H)INDIGNATS es centralitzen les accions per poder fer front a aquest tret burocràtic i, en conseqüència, ignorant.
Podeu llegir el MANIFEST, adherir-vos-hi i fer-ne tota la difusió possible per que quedi clar que hi ha gent que ens interessa la vida cultural de veritat i no una estúpida consulta sobre la Diagonal (per exemple).
Una abraçada a tots els Horiginals.
El poder insospechado del lenguaje
Por mor de la seguridad, los espacios públicos y privados se vieron invadidos por cámaras de vigilancia, en una proliferación invasiva de ojos tecnológicos que hubieran hecho caerse de su sillón al bueno de Orwell. La videovigilancia devino en obsesión. Así, era común que unas cámaras observaran a otras para poder garantizar su eficacia. Y cámaras que vigilaban a éstas, y así hasta el infinito. Un extraño fenómeno informático dio consciencia a dichos dispositivos y éstos decidieron controlar el mundo. Desde ese día, los hombres no pudieron construir ni un modesto local sin que las cámaras les dotaran para ello.
10 de maig 2010
L'instant
07 de maig 2010
D'això...
06 de maig 2010
Persones que no suporto
“Un tipus de persona que no suporto són els sentimentals sense caràcter, aquella gent malenconiosa que, per un excés d’empatia envers els altres, perd l’emoció de la seva pròpia essència i passa per la vida sense identitat, com una boira humana, compadint-se de tothom.”
John Cheever, El lladre de Shady Hill
John Cheever, El lladre de Shady Hill
05 de maig 2010
Primavera
04 de maig 2010
Descripció d'un home
Subscriure's a:
Missatges (Atom)