Illencs

DEL RÈGIM ALIMENTARI DELS ILLENCS

Fermenten vi i prensen oli.

Aguaiten el cel esperant

els esbarts de les migratòries.

Estenen, esperant els tords,

les tènues xarxes aèries

d’una aranya ancestral de fam.

Molen farina i couen pa.

Aguaiten la mar esperant

el naixement dels calamars,

el transitar de les tonyines,

l’adveniment de les llampugues.

Marquen amb creus de proteïna,

el calendari de la fam.

A cada llar s’adora un porc.

Josep Lluís Aguiló, Banderes dins la mar

Moltes Cartes

QUAN SERÉ MORT

Quan seré mort escriu-me  moltes cartes

que tornaré a ser viu durant el temps

que me les portarà el carter a casa.

Josep Lluís Aguiló, Banderes dins la mar

Nadius

DEL TARANNÀ DELS NADIUS

Passen els dies empenyent

els anys. Hi ha visitants que parlen

dels nadius com de gent calmada

i són els que varen confondre

amb abúlia i indolència

la contenció necessària

per sobreviure en aquesta illa.

Els illencs es contenen sempre;

es posen plets i se saluden.

És necessari ser educat;

curós amb els detalls petits,

si no, en un espai tan migrat,

s’anirien matant entre ells.

Acabarien abocats

a l’extinció inevitable.

Josep Lluís Aguiló, Banderes dins la mar

Trinxera

El nom de les coses

És la primera feina que ens manà

un déu de venjança. Un creador

poc hàbil al qual se li revoltaven

els àngels i a qui no creien les dones.

Només això: posau nom a les coses.

Això és el que feim d’ençà del principi.

Ho hem anat fent el millor que sabem

i, com taxonomistes obsessius,

morim alegres per un nom de lloc

o per decidir el nom d’un déu inútil.

Hi va haver moments que passava pena

de defallir buscant noms vertaders

per a la suma de les coses que ets:

carn, ivori, safirs, ulls, alè, ambre.

Ara no en passo, he arribat sense por

a la trinxera des d’on es comprèn

que tot nom és bo per a tota cosa

i que el món es mereix un nom més

perquè puc recordar que tu hi vius.

Josep Lluís Aguiló, Llunari

Possibilitat

Estàtica

No t’ho dic per res. Però crec

que convé que tenguis en compte

que hi ha una possibilitat

que moris sol,

amb els calçons cagats,

i que al teu cadàver,

emmortallat amb vòmit i sang,

sols el vetlli l’estàtica del televisor.

Josep Lluís Aguiló, Llunari

Secreta

La biblioteca secreta

Com els traços de la tinta que defineixen
el temps ocult, les temibles ratlles dels tigres
i els jeroglífics de les taques del jaguar
mostren l'escriptura d'un déu afeccionat
als astuts felins d'or i a la seva gràcia.

Al Puig de Randa, a Mallorca, Ramon Llull
desxifrava a les fulles de la mata escrita
cada dia les paraules verdes i grogues
dels capítols manuscrits per un déu botànic.

Se'ns ha revelat que el que busquem ens espera
als llibres muts d'una biblioteca secreta.

Podem començar a cercar la veritat
trobant on s'amaga la tinta que ens tatua
al món; l'escriptura breu d'esteles que ens ha
descrit a l'oceà. A la batalla que ens ha
estat promesa, al lloc d'avantguarda a què
se'ns destina abans de l'atac de l'enemic
o dins dels arxius d'un bibliotecari cec
trobarem les portes d'or, els panys i les claus
de la biblioteca secreta de l'oblit.

Josep Lluís Aguiló, La biblioteca secreta

Vers

Lector

El primer vers és la porta que t'obre
la casa del poema. El que convida
a entrar i a posar-t'hi còmode.
La primera estrofa és la que et dóna
la benvinguda i t'arrossega a dins,
agafant-te pel braç i arrufant-se contra tu;
la que et parla de calor i confiança
alhora que et fa seure a la butaca de la segona estrofa.

On has d'esperar que el sentit del poema
et porti un cafè, calent i dolç, per dar-te
alguna cosa perquè tinguis les mans
ocupades i no puguis desviar l'atenció
o agafar un diari del revister.

Ben aviat entrarà la conclusió
per la porta del darrere,
silenciosament i de puntes,
mentre el volum de la música augmenta
i és quan, per fi, intueixes que tothom
ja sap si la mà que amaga a l'esquena
porta una carta d'amor
o un punyal.

Josep Lluís Aguiló, Llunari

Gintònic

El monstre de la ginebra

                               Dedicat a Bombay Sapphire: Keep up the good job!

Tenc tanta set dels teus colors, amiga,

Com la rosa mística quan beu aigua

Perquè brostin colors de flor antiga

Només per ser-hi, per cantar la viva

set vegetal que la terra embriaga.

Anhel beure’t amb gel i amb una tònica

I que glacis la meva vida altiva

al glop primer de frescor vellutada.

Despertaré després, tot sol, a l’alba

I seré el pedaç brut, la flor marcida.

Marejat i perdut prendré la mida

Al teu clar sagrament, bevent-ne una altra.

Josep Lluís Aguiló, Monstres

Monstres

L'home conté tots els monstres perduts.

Josep Lluís Aguiló, del poema Comiat a manera d'epíleg (a Monstres)

Laberints

Les Normes dels Laberints

He escrit dues normes dels laberints
als marges estrets del llibre del temps.

La primera és que els seus túnels estiguin
fets de la pedra gastada dels dies
i coberts amb la volta de les nits.

La segona és que l'arquitecte etern
faci que els senders clars, inevitables,
els que ens facin anar més lluny del centre,
tinguin el paviment de fosc desig.

Josep Lluís Aguiló, Llunari