L’incendi
el Sol
la torradora.
Batega l’enllà
de pedra i sorra.
Respiro forn
m’ofego senil
en aquest teatre sense apuntador
amb l’aforament complet
d’alabatres a la gola.
30 de setembre 2019
A la gola
L’incendi
el Sol
la torradora.
Batega l’enllà
de pedra i sorra.
Respiro forn
m’ofego senil
en aquest teatre sense apuntador
amb l’aforament complet
d’alabatres a la gola.
27 de setembre 2019
Per no matar
En defensa del taco
El taco.
Nada de que es
pobreza de leguaje,
es todo lo
contrario,
riqueza y libertad
de nuestro idioma.
¡Coño con los
señores académicos que no sueltan uno!
(así les va en la
vida).
El taco evita
bofetadas,
bronquitis y
altercados,
es ético, gracioso y
sano,
“canto por no
llorar”.
Yo taqueo por no
matar.
Gloria Fuertes, El libro de Gloria Fuertes. Antología de
poemas y vida.
26 de setembre 2019
Penjaments
«Fa
uns anys vaig conèixer una mica alguns ambients de poetes a San Francisco, i la
conclusió que en vaig treure és que les capelletes i l’amiguisme són arreu i en
el mateix grau de putrefacció –poetes beat
inclosos. I si parles amb artistes, aquests diuen més penjaments, encara, del
seu gremi.»
Antoni
Clapés,
Converses - Antoni Clapés/Carles Hac Mor
25 de setembre 2019
Aigua
ara
digues ‘aigua’
amb la solemnitat
del
ritus
com qui pronunciés
el
nom prohibit d’un déu atàvic
i
en fer-ho convoqués la fúria
acumulada
al llarg dels anys
digues
aigua
i negui la veu els camins
i
les dreceres
els marges que
constrenyen
la
vastitud sencera del paisatge.
Carles M.
Sanuy,
La condició lítia
24 de setembre 2019
Malignitat
«Sóc
un búfal que agonitza, després de ser mossegat per un dragó de Komodo. La lenta
espera, que el verí dels rèptils penetri a la meva sang, determina una escena
pausada i macabra d’assetjament mortal. Una imitació insuperable de la
malignitat del poder.»
Josep-Ramon Bach, Alteritats
23 de setembre 2019
Paperera d'universos
Quan escrius
ratlles i
guixots
assassinen
paraules.
El paper
brut de nyaps
et parla de
la imperfecció eterna.
Amb paràbola
premonitòria,
llences el planeta
rebregat
a la
paperera d’universos impossibles.
Binocles de saurí [inèdit]
20 de setembre 2019
19 de setembre 2019
Opinions
«En dos palabras: haz menos
autoanálisis y trabaja con placer sin preocuparte de las opiniones, la tuya o
la de los demás.»
Marcel Duchamp, Cartas sobre el
arte 1916-1956 [traducció de Viviana Narotzky]
18 de setembre 2019
L'antena aixecada
«Estoy aquí, tengo un compromiso ineludible al que tengo que responder
con una actitud ética. Cuando voy por la calle, donde ocurren las cosas, tengo
que ir con la antena levantada aunque a veces no se mueva. Como el
bombero, el artista está de “brazos cruzados” a la
espera de una ocurrencia, de algo que precise de su intervención.»
Isidoro Valcárcel Medina, a l’entrevista de Luisa Espino Isidoro
Valcárcel Medina y Concha Jerez, el arte desde los márgenes (El Cultural, 9.11.2018)
17 de setembre 2019
Beure com a mètode de coneixement
«Al beber cambiamos sencillamente de
lente y recibimos del mundo una imagen que tiene en todo caso la ventaja de ser
distinta de la natural. En este sentido la embriaguez es un método de
conocimiento. La embriaguez moderada, es decir, aquella que nos aleja de
nosotros mismos sin abandonarnos, no la borrachera, en la cual nuestra consciencia
le dice adiós a nuestro comportamiento.»
Julio Ramón Ribeyro, Prosas apátridas
16 de setembre 2019
Saurí panxut
Sóc el saurí
panxut,
el buda que
us cova les entranyes.
He vist
golut les ànsies
he visitat
amb ovnis d’ulls
quasi totes
les misèries.
L’ocell gris
m’ha dit
que així no
es perd inèrcia.
He conclòs
que visc mig absent
precís en la
invocació de somnis.
He vist en
l’entreson
el palau
bigarrat
de tot el
què m’espera.
Binocles de saurí [inèdit]
13 de setembre 2019
L'ombra
Quan l’ombra
retalla amb deler la darrera ungla del dia
i l’ocell abandona, enfosquit, el firmament,
quan la lluna,
vigia d’un temps de despulles, besa entelada
la pedra vermella del sol, amb pas silenciós,
oficiant de l’heràldica agra i lluent
que només coneix l’antiga claror,
arriba el poema.
Un gest de combat ens perpetua la història.
Inútil afany. Devastació d’espills dins l’ombra.
Sota la lluna resplendeix la fluorescència
delatora:
enguantades les
mans, la cara enfarinada.
Jaume Pont, Jardí bàrbar
12 de setembre 2019
11 de setembre 2019
Sí i no
«Sí y no, nuestros dos gemelos.»
Jacques Rigaut, Agencia general del suicidio [traducció de Sarai Herrera]
10 de setembre 2019
Ruïnes
«Me gustan las
ruinas porque son una risa corta sobre la nadería del poder, los engaños del
tiempo.»
Martín Caparrós, de l’article La Habana, la ciudad detenida (El País Semanal, 27.4.2019)
09 de setembre 2019
Carretera sense nom
Ara la memòria que em queda de la
Katie ja no fa mal d’absència. Quan vaig pel carrer i veig una dona que s’hi
assembla ja no sento estrips per dins, no haig d’entrar al primer bar i fer-me
fort rere un got. El mal s’ha allunyat, compactat amb la boira del temps, cada
cop més espessa. Ara la memòria és amable i el cos de la Katie, la seva veu, el
seu riure i les trobades clandestines tenen forma de guarniment. La Katie penja
de l’arbre de Nadal dels meus records.
Amb la
veritat de la ficció
ens fèiem
nostres
amb el neó
de la finestra
ens fèiem
blaus.
Parèntesi de
parets
dens perfum
de nosaltres
oferts a la carretera sense nom.
06 de setembre 2019
05 de setembre 2019
04 de setembre 2019
Tot dit
«A nadie se le permite en este mundo ser
totalmente original, a partir del momento en que todo o casi todo ya ha sido
dicho por un griego.»
J. Rodolfo Wilcock, La sinagoga de los iconoclastas
03 de setembre 2019
Bella cabrona
«E incluso la posteridad es una
hermosa cabrona que escamotea a unos y hace renacer a otros.»
Marcel Duchamp, Cartas sobre el
arte 1916-1956 [traducció de Viviana Narotzky]
02 de setembre 2019
Katie
Una de les
reproduccions dels gravats de Doré, que decoraven les parets de l’apartament
on teníem les nostres cites clandestines, representava Don Quijote assegut,
llegint. La mà esquerra subjecta el llibre. La dreta, l’espasa que apunta al
cel al final del braç aixecat. La boca oberta. A mi sempre em va semblar que Don
Quijote ens llegia a nosaltres, amb veu de tro, les instruccions del que havíem
de fer. Que actuàvem al seu dictat. Tot el que pensàvem que havíem inventat ens
ho havia llegit Don Quijote. Les nostres impostures i les nostres fantasies.
Ell era qui ens ordenava les maniobres que els nostres cossos executaven. Dins
de la fantasia jo era dins del castell que també allotjava Don Quijote i la
Katie era, allà, la millor de les cortesanes, amb els seus xiscles sincers i
escabellats. Les riallades. La més generosa i la que més sabia treure plaer de
tota la carn que m’oferia. Les seves ganes de felicitat rebotaven a cada crit
salvatge, a cada espasme de plaer. Katie, la cortesana de generositat
inabastable.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
