Joan,
quan descobreixes la figura de Berta Epstein?
Mentre estava escrivint Vides potser, el
meu amic Corsini va fer una troballa als arxius de la Fundació Palau. Ell
estava llegint la meva primera novel·la (Haiku a Brooklyn) i en uns
documents del poeta Palau i Fabre va trobar un poema que Picasso li havia
regalat a la dècada dels 60s. El poema estava signat per una tal Berta Epstein,
que compartia cognom amb un personatge de la novel·la. Així va començar tot.
De
la fascinació per la seva poesia ha sorgit Vides potser i ara Les platges del clatell.
No exactament. Vides potser estava en un estat de
guaret intermitent perquè em mancava alguna cosa que relligués la història del
protagonista, una mena d’investigador que rebia un encàrrec força estrany. En
conèixer la vida i la poesia de Berta Epstein el problema va quedar
immediatament solucionat. I vaig decidir incloure-la com a personatge de ficció
en la novel·la. Després ja hi hauria temps de donar-li tot el protagonisme, que
és el que ha succeït amb Les platges del clatell.
Què és el que et va captivar de la seva poètica?
El període de les avantguardes sempre m’ha fascinat.
És allà on voldria viure si algú m’oferís un viatge en el temps. Trobar l’obra
d’una poeta desconeguda que havia viscut en aquell París mític em va emocionar.
Quant a la seva poesia, en destaco la modernitat, la vigència, la sinceritat
sense prejudicis. Una poesia valenta sense sensibleria. Dura i molt lírica
alhora.
Gràcies
al llibre descobrim tota la teva recerca dels darrers anys. Una cosa et porta a
l'altra. En quin punt has arribat per escriure Les platges del clatell?
El llibre abasta un arc temporal que va de 1913 a
2021. I la troballa de l’obra de Berta Epstein, a partir d’aquell poema inicial
que em va donar a conèixer Corsini, ha estat un exemple d’allò que l’André
Breton va anomenar «Atzar objectiu». És a dir, una mena d’intuïció que et duu a
descobrir coincidències i troballes insospitades. M’he vist arrossegat per una
energia que té molt a veure amb les tres potencialitats que assenyalava Breton:
el desig, l’amor i la imaginació.
De
fet, al llibre apareixen Francis Picabia i Benet Rossell. Qui són?
Francis Picabia (qui a finals dels anys 20 regala el
poema a Picasso, que al seu torn el dóna a Palau gairebé trenta anys després)
va ser un artista cabdal en el dadaisme i el surrealisme. Personalíssim i d’una
energia i una independència inusitada.
Benet Rossell, a qui vaig tenir el privilegi de
conèixer, és un artista català que comparteix molts trets en comú amb Picabia
quant a l’energia, la creativitat, l’obra calidoscòpica, el criteri personal.
Ambdós (i això és important) son poetes i esdevenen
cabdals en la descoberta de l’obra de Berta Epstein.
Palau
i Fabre també és molt present al llibre, quin motiu hi ha?
A banda de ser qui va rebre de Picasso el primer poema
que vaig conèixer de Berta Epstein (Aeroplà), Palau és un dels meus
poetes de referència. Un autèntic alquimista de la paraula que, a banda, ha
estat tal vegada el millor biògraf de Picasso, a qui admirava de manera
superlativa. Hi ha fragments de l’obra de Palau que semblen fets expressament
per al llibre.
Quins
altres personatges has descobert que estaven vinculats a la teva recerca?
Per Les platges del clatell desfilen un seguit de
personatges que mereixen la pena ser recordats. L’extensa bibliografia que
incloc al llibre vol ser una manera de donar eines a qui hi estigui interessat
per redescobrir-los. Si començo a citar no acabaria, però per dir-ne només
alguns: Stacia Napierkowska, Kiki de Montparnasse, Luisa Casati (qui ja té
força protagonisme a Vides potser), Erik Satie, René Clair, Marcel
Duchamp, Man Ray... ja t’ho dic. No acabaria!
