«Una sola cosa es cierta, que la esclavitud del hombre crece y aumenta. El hombre se está convirtiendo en un esclavo voluntario. Ya no necesita cadenas. Él comienza a encariñarse con su esclavitud, a estar orgulloso de ella. Y esto es lo más terrible que le puede pasar a un hombre.»
George Ivánovich Gurdjieff (1867-1949)
Vicente Undurraga, Todo puede ser
"Creo no haber confundido todavía nunca la ficción con la realidad, aunque sí las he mezclado en más de una ocasión como todo el mundo, no sólo los novelistas, no sólo los escritores sino cuantos han relatado algo desde que empezó nuestro conocido tiempo, y en ese tiempo conocido nadie ha hecho otra cosa que contar y contar, o preparar y meditar su cuento, o maquinarlo."
Javier Marías, Negra espalda del tiempo
El Quadern d’El País
Núvol
https://www.nuvol.com/llibres/no-cal-entrendre-ho-tot-381238
AraLlegim
https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/francis-picabia-benet-rossell-n-copes_1_5036746.html
Entrevista
de Xavier Graset al Més324
https://www.ccma.cat/3cat/joan-vigo-ens-presenta-la-novella-les-platges-del-clatell/video/6291281/
El
suplement de Catalunya Ràdio, a partir del minut 8
Entrevista
Ràdio4
El
bloc del SrDolent
https://www.llibressenyordolent.cat/les-platges-del-clatell-joan-vigo/
Revista
Detour
https://diarios.detour.es/literaturas/joan-vigo-el-diorama-de-bepsta-por-gema-monlleo
Bloc
club de lectura Llibreria L’Ombra
Entrevista
a Entregrafia
«Se admite que la Razón tenga cadenas. Se reprocha a la Imaginación que no las tenga.»
Cristóbal Serra, Nótulas
Un
joc a vida i mort
(Lectura
de 'Les platges del clatell' de Joan Vigó)
Ja s’ha acabat la trilogia?
Discrepo en catalogar el tríptic. Jo n’hi dic tríptic, més que trilogia, perquè trilogia, jo crec que suposa una continuïtat en el temps, un llegir el primer llibre, després el segon i després el tercer… Però en aquest cas no és així. Sí que són tres llibres interrelacionats, les tres novel·les, però es poden llegir en qualsevol mena d’ordre malgrat tinguin referències creuades. Per mi sí que formen un tríptic, però no una trilogia.
Com ho fas començar, tot plegat?
Inconscientment. Primer vaig fer Haiku a Brooklyn (2018), però no sabia què continuaria escrivint. Llavors al cap de tres anys va sortir Vides potser (2021) i arran d’un esqueix de Vides potser, que s’explica precisament a Les platges del clatell(2024), d’allà va sortir Les platges del clatell també. Però hi insisteixo: no com a continuació, sinó com a interrelació.
Què et fa decidir-te pel gènere o l’estil de cadascuna d’elles?
En el cas de Les platges del clatell m’interessava treballar el tema de les veus diverses. Que la veu narrativa no fos única, no fos d’un sol narrador, una sola veu, sinó que hi haguessin diverses veus i diverses maneres d’explicar. Per això hi ha un guió de cine, per això hi ha un poemari, per això hi ha diverses maneres d’anar explicant la història.
En canvi, a Haiku a Brooklyn, vaig voler fer servir el tòpic del llibre trobat, del manuscrit trobat, que és un tòpic històric a la literatura. I a Vides potser, m’interessava també el fet d’explicar una història que s’anés enllaçant. En aquest cas és una novel·la que, en el temps, només hi ha un capítol que està fora de temps, però tota la resta és una continuïtat. A més a més, m’interessava molt un protagonista que no tingués nom.
Què creus que et fa prendre una decisió per optar per explicar les coses d’una manera o una altra?
És la mateixa necessitat d’explicar la història la que et marca, una mica, com l’acabes escrivint. Jo soc poc de planificar de manera molt intensa. M’estimo més començar a escriure i que la pròpia inèrcia et porti. Més o menys sé què vull dir, però tampoc soc de fer una escaleta molt rígida. Sinó que el mateix fet d’escriure m’acabi explicant què és el que realment vull explicar.
Vincules cada novel·la amb una idea general. En l’anterior ens parlaves de la sobretaula com un dels espais més importants de l’espècie humana i, en aquesta, m’ha fet pensar que un dels seus missatges és que “no s’han d’entendre totes les coses”. Et serveix com a recurs anar tornant constantment un una idea general de fons?
És una mica un leitmotiv, sí. Serveix per anar-te agafant a alguna cosa que sempre et fa de crossa, d’alguna manera, de crossa narrativa. Igual que la manera de tornar a un personatge, o recuperar alguna anècdota anterior que ja s’ha explicat, a mi m’ajuda a explicar-me millor. En aquest cas, el fet de no entendre res, també, és una mica un homenatge al tema poètic. És a dir, hi ha molta gent que és refractària a acostar-se a la poesia perquè diu que no l’entén. Bé, la poesia es pot entendre i es pot no entendre. O la pots entendre a la teva manera i que sigui ben diferent a la de la manera de l’autor. És a dir, el missatge aquí té a veure amb la música del poema, amb el vocabulari que es fa servir, el com sona, si te’l reciten, si el llegeixes… És a dir, no cal entendre-ho tot. Especialment en el món de l’art.
Què té més pes per tu, aquesta manera d’escriure que comentàvem abans per cadascuna de les teves obres, o aquest leitmotiv al que vas retornant, que et serveix com a motor de la temàtica?
Ambdues coses me les vaig trobant. És a dir, jo soc molt de documentar-me molt, de prendre moltes notes, d’escriure molt, com diu l’Adrià Pujol, amb la llibreta del cap, que és una expressió que m’agrada molt. Abans de posar-me a escriure, escriure, estic treballant molt amb la llibreta del cap. Escrivint sense escriure. Però constantment estàs escrivint. Llavors aquestes coses les vaig trobant mentre que es treballa la història. De vegades no hi penses i en aquell moment et ve al cap la idea: i si recupero allò? Si estàs en un moment que et trobes una mica aturat, que no saps si anar endavant o enrere, recuperar una idea, una frase, o un leitmotiv que tenies abans, t’ajuda a tornar a arrencar.
La compres aquesta idea, en la teva vida personal, que no s’han d’entendre totes les coses?
Sí, sí! No cal entendre-ho tot. I vaja, em sembla que vivint en el món que vivim, això es demostra cada dia. És incomprensible el món que vivim. Jo sempre ho dic i sona pessimista, de fet ho és, però tinc zero esperança en l’espècie humana. Ens ho està demostrant dia a dia des de fa segles.
Com ha sigut escriure dos llibres en un?
Bé, relativament senzill, perquè estan tant vinculats tots dos que de fet són el mateix llibre. Hi ha una part més poètica, que en aquest cas em semblava necessari que convisquessin a dins de les mateixes pàgines i que el poemari estigués inserit a dintre la novel·la. Em semblava que era el que demanava la història.
Aquest poemari l’escrius per la novel·la o eren poemes que has anat recuperant?
Aquest poemari és una traducció dels poemes de Berta Epstein, a Les platges del clatell s’explica la peripècia de la troballa dels poemes d’aquesta poeta, que va néixer a l’últim any del segle XIX i va morir el 1926. Però aquests poemes jo els vaig acabar localitzant i en vaig fer la versió en català. Crec que en poesia quan estàs traduint, versiones, no deixa de ser un poema propi. Per tant, un cop trobats els poemes de Berta Epstein els vaig haver de traduir i d’alguna manera me’ls vaig fer meus, però sortien de tota la història que l’embolcalla. El llibre de poemes de la Berta Epstein està embolcallat de com s’arriba a descobrir això.
“No només podríem visitar aquell barri dins del barri, sinó que hi aniríem com a convidats d’honor d’una festa”, es diu a la novel·la. Què és el que més t’agrada dels llibres dins dels llibres?
Eduardo Lago ha traduït una obra monstruosament grossa de John Barth, un llibre de 1200 pàgines, que hi té un pròleg. En el qual Eduardo Lago va dir: una novel·la, en el que consisteix, és en fer un homenatge a Xahrazad. Per tant, una novel·la ha de ser un seguit d’històries lo més apassionants possible i lo més divertides possible. Llavors aquesta idea d’una història dintre d’una història que fa que una novel·la sigui una col·lecció d’històries, em sembla que enllaça molt amb la meva idea del què ha de ser una novel·la. Per tant, que hi hagi una festa, que hi hagi subtrames, que hi hagi capes, gairebé em surt amb naturalitat.
Quin ha estat el paper de la metaliteratura a Les platges del clatell?
Les etiquetes… M’és igual. És a dir: metaliteratura, autoficció, no ficció… per mi tot això és una camama comercial. Els serveix als crítics, els serveix als llibreters per ordenar el que volen vendre, però des del meu punt de vista la literatura és literatura; la bona literatura. Puc semblar poc modest, però m’és igual semblar poc modest, potser ho soc, de poc modest. Però em sembla que la literatura que en podem dir literatura, que no és un producte mainstream dedicat només a lo comercial, es tracta d’això, precisament.
Creus que aquest tríptic pot fer-se més gran o que ja és definitiu?
No! Això, ja t’ho garanteixo. Aquest tríptic s’ha acabat aquí. Aquí s’ha acabat. De fet estic treballant amb la propera cosa, que si vols et puc dir el títol i tot perquè jo començo pel títol.
Tu mateix.
Es dirà “Tretze motels”.
Tretze motels.
Serà una història que, evidentment, tindrà els meus tics personals, com no pot ser d’altra manera, però sí que em vull allunyar ara, fins i tot, de les èpoques històriques de les que parlo i vull fer una cosa diferent. No sé si me’n sortiré. Potser aquest títol es queda a l’arxiu: novel·la impossible de fer i d’acabar. I en faig una altra. Però de moment treballo amb aquest títol i ja fa un any que estic amb la llibreta del cap, amb les llibretes físiques, i m’estic documentant i preparant-me per posar-m’hi a fons.
Les platges del clatell, de
Joan Vigó (LaBreu) | por Gema Monlleó
“la meva foscor amarga
-la velocitat més petita
del meu destí,
dels estralls de la disfressa- em floreix pertot.”
Berta
Epstein
La
película documental My Mexican Bretzel (Núria Giménez Lorang, 2019) narra la historia de Vivan Barret, una mujer de clase acomodada, entre las décadas de los 40 y 60 a partir de las imágenes de cintas domésticas (cincuenta bobinas de 18 y 6 milímetros) y de sus diarios íntimos. La memoria, pasados los años, reposa allí donde quedó fijada. En Les platges del clatell, la tercera novela del poeta Joan Vigó (Barcelona, 1964), el tesoro de la memoria son los poemas perdidos y hallados de Berta Epstein, Bepsta, una malograda y bella poeta morfinómana (“jo he plorat
estrelles i incendis / en cambres humides”), amante de Francis Picabia, que vivió en París y que desapareció en 1923 a los 24
años, suicidándose probablemente (y digo probablemente porque con Vigó todo
lo que no está cerrado es susceptible de reabrirse en su obra posterior)
arrojándose al Sena (“Somniaré inerta
amb el rictus dels peixos / i duré l’aigua de París a les entranyes”).
Artistas de la talla de Francis Picabia, Benet Rossell, Pablo Picasso, Palau i Fabre, Kiki de Montparnasse, Erik Satie, Man Ray, Stacia Napierkowska, Marcel Duchamp, André Breton... son, en mayor o menor medida, protagonistas de esta novela puzle, novela matrioshka, novela trampantojo, novela documental que dialoga desde sus tres planos temporales con la obra anterior del autor (la visita de Rossell y Miralda en 1971 a la licorería del Russell de Haiku a Brooklyn, la malograda Bepsta o la marquesa Luisa Casati: Vides potser) creando (¿cerrando?) un, de momento, tríptico metaliterario de carácter híbrido y, en Les platges del clatell, absolutamente oulipiano, vilamatiano y bolañiano.
A
la manera del Decamerón (Giovanni
Boccaccio) o de El manuscrito encontrado en
Zaragoza (Jan Potocki), a la manera del mismo Vigó en Haiku a Brooklyn, un hallazgo documental desencadena la trama: los
poemas de Berta Epstein, rescatados en un primer momento por Francis Picabia
cuando ésta, en un momento de desesperación narcótica, pretende lanzarlos por
la ventana; enviados por Picabia a Breton para que los publicase en Littérature, y olvidados y rescatados
varias veces hasta llegar a las manos de Corsini (estudioso literario y
peculiar goshtwriter) que los entrega
a Vigó (el personaje) quien los incluye como un insert con identidad propia
en la novela con la misma estética que los poemarios de la colección Alabatre
donde Vigó (el autor) publica (¡oh, casualidad!) los suyos. “Mentre Baixa
l’escala i els crits d’ella s’esvaeixen, de la mateixa manera que intueix que
la seva historia amb Bepsta està arribant al final, té la certesa que,
havent-se quedat els seus poemes, està salvant alguna cosa. Tal vegada el
llegat que en quedarà”. Treinta y tres poemas y veintidós escritos fragmentarios “robats als
escarbats”:
el legado del que ahora, en una constatación de la teoría bretoniana del azar
objetivo (hasard objectif), podemos
disfrutar.
La
novela trenza una cronología triple (los años 20 en París, 1971 en Nueva
York y la Barcelona contemporánea) en una suerte de informe literario,
detectivesco y documental (un recurso similar al recientemente utilizado por
Hernan Díaz en su magnífica Fortuna).
Tan pronto estamos con Picabia en el París de las vanguardias, como observando
la vida en Nueva York desde la mirada voraz de Rossell y Miralda (“jugàvem a ser artistes quan, de fet,
érem artistes”); tan pronto seguimos las hazañas erótico artísticas de
Picabia por tierra y mar (la institutriz de su hijo Lorenzo en la casa familiar
de Mougins, la bailarina rusa Stacia Napierkowska -inmortalizada en sus cuadros
como Udnie- en su viaje a Nueva York a bordo del La Lorraine), como asistimos a un accidente de coche durante el
rodaje de The French Connection (William
Friedkin, 1971) que deriva en una noche de mezcal (¿Los suicidas?) frente a un
peculiar altar picabiano; tan pronto
asistimos a los argumentos de Picasso sobre las mujeres y las musas (“No són muses. Són fonts elèctriques de
desig que ens connecten amb el centre de la terra”), como disfrutamos del
cielo cubista de Manhattan desde Welfare Island. Rossell y Picabia, artistas
totales ambos (pintores, poetas, multidisciplinarios), unidos por el hilo de la
bohemia y la imperiosa necesidad de exprimir la vida, curiosos, calidoscópicos,
poliédricos, anti dogmáticos, parisinos a ratos. Rossell y Picabia: “aristòcrates
de l’esperit”. Dos figuras ante el mismo espejo, dos reflejos de dos mundos
desaparecidos que convergen en el actual de la mano de Corsini y de Vigó
(personaje y autor), tras el hallazgo y la edición de los poemas de Berta
Epstein, en un doppelganger que
multiplica la fractalidad de los personajes.
El
aparente juego de casualidades que impulsa la(s) historia(s) se sostiene en un
minucioso trabajo de investigación y documentación histórica (condensado en
el Àlbum final, un despliegue
forénsico de pruebas documentales que certifican la veracidad de lo narrado)
en el que Berta Epstein está, por acción o evocación, en el centro de la
trama. Bepsta, la mujer con “la sang més perfecta que et puguis imaginar”, la protagonista azul de La femme aux allumettes (Picabia, 1924),
la que huyó a los catorce años del barrio judío en el que vivía al saber
que sus padres la querían casar con un rabino, rescatada de la prostitución
callejera por su amante Béatrice Dumont (“les
dues col·leccions d’ossos simètrics / que som tu i jo / Béatrice”),
iniciada por ésta en la morfina (“Era com
un animal ressentit. Tenia tanta ràbia a dins que només l’apaivagava amb
morfina”), liberada y libertina, admiradora del salvajismo vital y
literario de escritoras como Nancy Cunard o Valentine Penrose, y a quien ni el
amor siempre tempestuoso (“ell s’enamora
en allau”) ni el dinero de Picabia le bastaron para alejarse de un final trágico
(“Car no he nascut / per ser salvada /
sinó per ser la meva pròpia força / entre aquests papers / i les agulles /
malgrat el teu bon cor”).
Bepsta,
prostituta y poeta (“cristalls d’un temps
que ara recordo”). Bepsta, morfinómana y poeta (“i els ossos se m’esquerden quan tremolo / i fa set només de mirar
enllà”). Bepsta, “dona, parpella, espasme laminat, ull sísmic del cor, sina lloma” y poeta. Bepsta, fantasmal
Cleopatra de París y poeta (“Volar
damunt de totes les teulades / reposar
als engonals de la Torre Eiffel”). Bepsta, la poeta de la sonrisa y la
felicidad efímeras (“Trampa del
somriure. Llàgrimes cares”). Bepsta, la poeta que huyó de los disturbios
entre surrealistas y dadaístas en el Théatre Michel la noche del 6 de julio
en París camino del Pont de la Concorde...
“Serà de nit:
ulls clucs
el
salt
damunt
els peixos adormits
la
queixalada
de
mans i de dents d’alga.
Serà de nit.”
La
polifonía de Les platges del clatell encaja
con precisión artística y mecánica, componiendo en sus capítulos un
catálogo fabergiano de orfebrería
literaria. Picabia por voz del narrador. Rossell en voz propia en lo que parece
una transcripción escrita de conversaciones. Berta Epstein en la evocación de
Béatrice, en la carta de Casati a Schiaparelli. Y Vigó, el autor que escribe
y el personaje que escribe, como el alquimista que combina los elementos hasta
dar con la/su piedra filosofal: los poemas de Berta Epstein. Novela, también,
juego. Novela reto para el lector que puede optar por confiar en la veracidad
del relato, ser cómplice de un Vigó más detective
salvaje que nunca, o intentar el despiece entre la realidad y la ficción.
Yo opto por entregarme a la historia, como ya hice cuando vi My Mexical Bretzel, por la complicidad
con el autor, por ser parte del caleidoscopio literario (“Fer girar el calidoscopi, no és potser crear formes atzaroses que en
persegueixen unes altres?”) y por disfrutar de la trama, de la lírica, de
los reflejos dioramáticos y del mantra benetrosselliano:
“no cal entendre-ho tot”.
Termino
esta reseña con un regalo poético para su autor. Tuve la suerte de compartir
con él tardes de exhumaciones literarias (composición de poemas hurtando
palabras de otro texto bajo una traba oulipiana
–porque como afirma Picabia “en la poesia tot és i tot pot ser”-) y ahora hago bandera de su
juego utilizando su voz y constriñendo mis versos a lo que leo como unas
nítidas instrucciones exhumatorias en la página final de sus agradecimientos:
“El cognom Picabia apareix en el llibre 184 vegades. Epstein, 54.
Rossell, 53. Picabia, 49. Palau, 27. Napierkowska, 9.”
“Joc de miralls
els ulls perduts en un enllà fet de no-res, tant era
em va sacsejar per dins.
Volia ser poeta:
a cada pàgina marques de llapis. Itineraris.”
