Definició

Dios es un local vacío donde no hay filetes


Charles Bukowski, de Poemas para jefes de personal

Caçador

Amb la certesa d’un fals record

de vores esmolades

refaig voreres.

Busco de nou aquella porta

si fa llum de rata vull la rata

si fa llum de llot vull el llot

caçar la llum

segrestar la imatge

la versió deu mil del mateix tros.

La necessitat de refer interminables

rostres com si fossin els del jo.

Aquella porta avui té unes arestes

que no es veuen ni de nit o bé si plou.

I omplo el sac de monedes de mil cares:

rates, llots, jos, records.

Collage mafiamental (2): NUEVOS RETOS DE ESTAR CANSADA

*ques

Toques les tosques,
taques les tasques...
Uns trets a les fosques
i uns crits: "A les barques!"
Hi ha nits, ales, mosques,
els fats de les parques,
els fets de les rosques,
tots fins a les forques,
tu fots, te la casques,
i piques i et rasques
i fas trencaclosques
els mots els embosques...
i santes pasqües!


Josep Pedrals, El romanço d'Anna Tirant

Gastronomia

ous al plat

Una dotzena d’ous blancs

Un plat de pedra blanca

Un pols de pebre blanc

Batre les closques dels ous

fins que quedin fetes polsina.

Llavors comparar la blancor

del polsim de les closques blanques

amb el plat de pedra blanca,

retocar amb el pebre blanc.

Servir-ho amb lluna plena.

Jordi Pope,  Escrits

El cicle

A tots plegats

el passat ens cau de les butxaques.

Inconscients de la mort

de l’oblit que la vetlla

deixem reguerots a cada pas.

Sonen velles campanes

dins de llibres plens de pols

i anem fregint el passat

amb oli de desmemòria.

Signatura

«La clase de deshecho humano que profundiza el paisaje, haciéndolo más triste y más solitario, y que añade a tu reacción una vaga y amarga nostalgia subjetiva, o no tanto nostalgia como un sentido de la propia estética del tiempo: cuán hermoso e inmóvil y extraño puede resultar un mazacote de cemento fugazmente habitado y luego abandonado, esa alma del desierto en el que han dejado su firma los hombres y mujeres que han pasado por ella.»

Don DeLillo, Submundo

Collage mafiamental (1): NAUFRAGIOS Y SUEÑOS

Amb remiscències de Plafó Contemporani, inicio la publicació de collages. Com amb les fotos, sempre podeu ampliar fent clic damunt de la imatge.

Saber

Escriure, perfer textos
Deixar indicis  -  no pas proves.

Saber cada cop més
                              per saber res.


Antoni Clapés, de El Caminant (Un glop de brutor dins del ventre (poesia antihistamínica), núm. 6 abril 2011)

Teràpia

Les pròpies misèries

escarabats reptadors d’artèries

remenadors de budells

tenen la mirada làser.

Habiten coves impacients rere els ulls.

Juguen cartes marcades amb broques.

Saben de cartografia secreta.

Amaneixen les ferides amb vinagre.

Han de fer-nos riure, però.

El seu patetisme

no mereix cap altre homenatge.

Vidres i arena

No sé si tenc la sang
plena de vidres o d'arena.


M'agraden les botelles i el desert.


Antonina Canyelles, Putes i consentits (antologia poètica)

La paraula i el cos

La paraula
és sempre
el passat d'un pensament,
el cos
és el present del mateix vers
retardat.
Abans de la paraula.


Lucia Pietrelli, de Dits (poètica en vers), Un glop de brutor dins del ventre (poesia antihistamínica), núm. 2 agost 2011

Impossibilitat del bosc

No tindré mai cap bosc per a tu.

Només llambordes

grumolls de ciment

tapes de claveguera.

No et podré oferir flors

però a la meva safata

hi haurà sempre els carrers àvids.

Voreres i ombres de plàtans i de llibres.

Heus aquí la meva ofrena

senzilla com un monosíl·lab

que s’escampa entre carrers i papereres

tot esperant el vent.

Estoig

Així l'oblit cavalca en llavis d'ambre,
reclòs en el demà que n'és l'estoig.
El temps és fum de segellada cambra.
I el dia neix i mor en un cel roig.


Lluís Calvo, Estiula

Arrel

Plàtans escapçats per la poda.

Sol d’hivern a tot arreu.

El vent fa ballar fullaraca.

Ressegueixo cotxes aparcats.

Ningú a prop.

Els carrers s’obren sols a la mirada

m’ofereixen perspectives cartesianes

cantonades i passatges i racons.

Parlo a aquest ciment

als edificis

a la meva arrel

nua de boscos i muntanyes.

La raresa

"Desenvolupeu la vostra íntima raresa"


René Char

Dels drets humans

«Entre la nutrida enumeración de los derechos del hombre que la sabiduría del siglo XIX repite tan a menudo y con tanta complacencia, se han olvidado dos asaz importantes, que son: el derecho a contradecirse y el derecho a marcharse.»

Charles Baudelaire, Edgar A. Poe: Su Vida y Sus Obras

Interior. Nit.

Del no res

de llarg

d’allò que es cou als avencs de la melsa

de la més seriosa de les mirades

de la tribulació dels periscopis

del trist llambregar d’uns ulls de vidre

de la fortor dels oblits

de l’angúnia viperina dels diumenges

dels absoluts inexistents

de l’efímer

de la lenta putrefacció dels records

de la metamorfosi

del no saber ni el com ni el què

ni el perquè.

De tot això

en saben massa els monstres de dins.

I com callen, els putes.

La ciutat que aïlla

14

La intimitat guanyada
a força de pobresa,
el so d'una guitarra
en una cambra plena
de l'olor de contactes
i amb la finestra oberta
al fum i al cansament.
Hi fas l'aprenentatge
per copsar el desacord
de tantes dones soles
amb la ciutat que aïlla
(la morta xemeneia,
les múltiples antenes).
Hi serves el silenci
la dignitat perfecta
a força de renúncia.


Feliu Formosa, del Llibre de les meditacions

El fill pròdig

Vaig callar molts anys.

La memòria m’ha fet tornar.

La memòria

i la barca a la deriva d’estar viu.

Tornar al poema

laberint dels meus maons

rodal de tots els gots

coàgul impacient

molla esventrada.

Tornar a l’andana sola

amb paraules per ganivets

apunyalant els dies i les hores.

I mai no pujar a cap tren.

Desitjos

"Los paralizaba la inmensidad de sus deseos".


Georges Perec, Las cosas

Alguna cosa

Escoltes un rebrec tou

un cric intern com d’os de guatlla

i la llum es fa ferro.

Tornes llavors a espirals antics

a laberints de fulles d’afaitar

i la ferida s’obre al magma del record.

Tu no ho vols

però les balises del passat

fan sang felina

no coneixen amos

i esgarrapen quan llepen.

Després alguna cosa s’asseca a dins.

A vegades passa.

Col·laboracions

En visitar el blog de l’amic Josep M. Brugera i veure la seva darrera fotografia, una oportuna instantània, vaig sentir l’impuls de posar-hi lletra en clau d’humor. Ell ha incorporat amablement el poema al post. Per si hi voleu fer un cop d’ull.