23 de desembre 2009

Parèntesi postal


Ara venen dies d’excessos gastronòmics, empesos per copes de totes les mides i continguts. Donat que cal ser prudent i no abusar, em dedicaré en exclusiva als plaers (inclosos els culinaris i etílics) deixant el blog en guaret fins el 2010. Fins l’any que ve.

22 de desembre 2009

Escriure


[...] (“escribir es intentar saber qué escribiríamos si escribiéramos”, decía Marguerite Duras) [...]

Enrique Vila-Matas, Bartleby y compañía

21 de desembre 2009

Batec de solitud


Ahora sé
que estas calles nos han hecho solitarios
y nuestro corazón
tiene el pulso amarillo
de las maderas lentas de un tranvía.

Luis García Montero, del poema Como cada mañana

18 de desembre 2009

Si et somnien


“Caminó contra los jirones de fuego. Éstos no mordieron su carne, éstos lo acariciaron y lo inundaron sin calor y sin combustión. Con alivio, con humillación, con terror, comprendió que él también era una apariencia, que otro estaba soñándolo”

Jorge Luis Borges, Las ruinas circulares

17 de desembre 2009

Visió de la vida


La vida es el naufragio de una obstinada imagen
Que ya nunca sabremos si existió,
Pues sólo pertenece a un lugar extinguido.

Francisco Brines, del poema La piedad del tiempo

16 de desembre 2009

Això d'escriure


Escric per la manera de cremar memòria
per la víscera etèria d’explicar
i pel verí gelatinós
de l’absurd que algú m’escolti.

Les paraules em fan costat
el seu record sembra planures
en aquesta paret de maons blancs
on hi escupo mil pintures
que creixen de no sé on
i prenen formes abruptes.

15 de desembre 2009

Nadal futurista


Ah!, si amb levites de verda llustrina
Ens amaguéssim darrere aquells sacs
Per quan vindran les noies, i, manyacs,
Cantéssim nadalenques amb sordina!

I si plogués, darrera una cortina
Coféssim la corona com els Mags,
I en fer petar per la cambra els xerracs
Tothom digués que som de rel divina!

O anéssim tots plegats cap a les pistes
I amb la raqueta empaitéssim ocells
Mentre els estels fan niu al cim dels tells

I els núvols, a ponent, són ametistes
Que dibuixen la gepa dels camells
On cavalquem amb barbes futuristes!

J.V. Foix, de Sol, i de dol

14 de desembre 2009

El conte de Nadal d'enguany


Reciclatge nadalenc.

Vaig ser conscient de la meva existència de sobte. El meu primer record és un tros de paper de plata davant meu. A un costat, un tou fragant de molsa. A prop tres congèneres, en aquest cas inanimats. Tan hieràtics com els tres pastors vora una foguera falsa, amb una petita bombeta vermella per fer veure que hi ha foc. Sí. Ho heu endevinat. Vaig prendre consciència de mi mateix en un pessebre, essent un be. Per què només jo? Per què un be i no el caganer, el rei Melcior o el bou o la mula? Per què la resta de figures no tenien vida i eren simplement plàstic? Preguntes retòriques en tot cas. Ni ho sé ni ho vull saber. L’única certitud és que estic fet de plàstic amb consciència pròpia. La vida s’ha d’agafar tal com ve; em sembla que la majoria dels humans en diuen conformitat, resignació, principi de realitat i altres conceptes que venen a significar el mateix si fa o no fa. Es veu que uns que es diuen filòsofs hi reflexionen a bastament des de fa segles. Potser si fos un filòsof podria escriure un tractat sobre el tema, un altre. Però no he estat cridat per aquestes altes missions i em limito a existir com a plàstic conscient, que no és poc i ja té prou tela per tallar.

La qüestió és que el pessebre on vaig formular de manera precària el meu particular cogito ergo sum era a un domicili. Un pis habitat per una família monoparental, formada per una tal Ginesta i una bessonada de crueltat inusitada, anàloga a la sevícia de qui els hi va posar els noms, relacionats també amb la diversitat botànica del país. La nena, Peònia; el nen, Espernallac. Un parell de salvatges que es dediquen a potinejar el pessebre tant com poden, a banda d’intentar dia sí dia també que sa mare mori víctima d’un atac de nervis arrel de les seves bretolades, dignes d’un hooligan alcoholitzat fins el deliri després de que el seu equip hagi perdut trenta a zero.

El dia de Nadal de l’any de la meva consciència marca un abans i un després en la meva vida. Després dels cafès i les copes, els adults estan mig estabornits per la ingesta massiva dels aperitius, l’escudella, la carn d’olla, el rostit i els torrons, a banda de les begudes pertinents i, en conseqüència, en un estat proper a l’estupor. La circumstància és aprofitada pel parell de monstres. L’Espernallac i la Peònia s’acosten furtivament al pessebre. El seu somriure malvat no fa presagiar res de bo. Acosten un aerosol de laca a un encenedor i la conjunció de tots dos ingredients provoca una deflagració considerable. La innocent representació l’epifania a Betlem esdevé Vietnam. Una onada de foc anorrea a tots els habitants del pessebre. Em cremo, em deformo i rebrego. Crec que si hi ha alguna cosa similar a la mort ha de ser aquesta. Perdo la consciència.

Més tard desperto dins una bossa. Comparteixo espai amb altres damnificats de l’Apocalypse Now domèstic i alguns envasos de plàstic. Hi ha moviment. Finalment ens llencen a un espai groc i enorme. Perdo el coneixement de nou. A partir d’aquest moment experimento un espiral confús, difícil d’explicar, un període de temps inconcret amb brevíssims brots de tèrbola lucidesa.

Torno a ser plenament conscient dins d’un paquet elegant. Sóc, però no sé què sóc. Tinc una nova forma que no identifico, d’un color fúcsia intens. Algú, sens dubte una dona, riu mentre obre el paquet que em conté. Una veu masculina li desitja bon Nadal. Un cop desembalat, premen uns botons que duc incorporats i experimento un agradable tremolor. Em toquen, em llepen, acaricio una pell suau i poc a poc vaig a parar a una cavitat calenta, lubricada i confortable, a la qual m’introdueixen entre esglais. Després els suaus vaivens esdevenen brusques convulsions, escolto un xiscle sord i finalment em treuen d’aquella cova pregona, tan sensual i agradable. L’home torna a dir bon Nadal. La dona, ara sadollada, torna a riure.

Penso que aquesta nova vida sí que és bona i no la de fer de puto be en un pessebre.

11 de desembre 2009

Fer feina


“Supongo que tengo una interpretación muy libre del "trabajo", porque creo que el solo hecho de estar vivo ya supone muchísimo trabajo para algo que no siempre quieres hacer”.

Andy Warhol, Mi filosofía de A a B y de B a A

10 de desembre 2009

Terror


L’autèntic terror és llevar-se un matí i descobrir que els teus companys d’institut estan governant el país.

Kurt Vonnegut

09 de desembre 2009

Respecte



Els camins de la publicitat són inescrutables. Després de veure aquest negoci de rentat de cotxes, no puc deixar d’imaginar-me a l’inspector Harry Callahan passant per davant i tenint temptacions més que serioses de treure’s de l’aixella el seu revòlver Smith & Weson Model 29 calibre 44 Magnum i buidar els sis projectils blindats en aquesta burla. I és que avui en dia ja no es respecta res...

04 de desembre 2009

Picasso


16 de diciembre de 1935

tan sólo el color
la abeja su freno muerde
tan sólo el olor
el pájaro su hoz ordeña
basta tan sólo con verlos retorcerse sobre la almohada
el amor fundiendo el metal del carril de la golondrina
tan sólo un cabello

Pablo Picasso, Poemas en prosa

03 de desembre 2009

Calendaris


De fa uns anys ençà no són infreqüents les iniciatives de diversos col·lectius que editen en aquesta època de l’any algun calendari. Sovint són almanacs reivindicatius o solidaris. Les persones que hi surten solen fer-ho amb poca roba, oferint al possible comprador l’incentiu de la poderosa musculatura del cos de bombers, la turgència de mestresses de casa o de ves a saber qui. Cap problema, tothom fa el que vol o el que pot i tots contents. Només faltaria.

En aquest sentit però, des d’un punt de vista una mica més pioner i extravagant, fa uns anys, amb els amics de l’associació Progula que, recordem-ho, en rus vol dir fer coses sense permís o bé absentisme laboral, vam decidir fer un calendari. Un calendari amb el nostre estil irònic i satíric. Finalment en van ser tres, corresponents als anys 2000, 2001 i 2003, amb la característica que cada fotografia s’acompanya d’un text que l’explica amb la intenció de fer somriure al personal.

No sé si algun dia en farem un altre. La qüestió és fer coses i passar-ho bé. El 2008 ens van editar un llibre d’històries pornohumorístiques i qui sap si en un futur dissenyarem globus aerostàtics amb forma de porró. La qüestió és que esteu convidats a fer-hi un cop d’ull (hi veureu els membres de Progula!).

02 de desembre 2009

Insomni


Com el raig de l’espelma
m’he aturat
amb lletra de mosca al paper.

La nit respira als terrats
la grua florida de gavines
remors, cotxes, un tic tac.

Ni dorms ni dorm la ciutat.

01 de desembre 2009

Especulació


"Si els automòbils hagueren seguit el mateix camí que els ordinadors, un Rolls Royce valdria 100 euros, faria un milió de quilòmetres amb un litre de benzina i explotaria un cop l'any matant a tots els seus ocupants".
Robert X. Cringely

30 de novembre 2009

Més Fresán


"Seguro que no es la primera vez que oyen referirse a alguien como yo, individuos a los cuales las diferentes formas del arte pretenden redimir y presentar como criaturas encantadoras, diferentes, antihéroes, cuando en realidad somos auténticas basuras: formas originales de lo monstruoso que lo único que hacen es alterar lo establecido. Pérdidas de tiempo en constante movimiento."
Rodrigo Fresán, Historia argentina

25 de novembre 2009

24 de novembre 2009

Sense avís


"Así es el flujo y reflujo de la muerte: un día apenas nos mojamos los pies en su orilla y otro día, casi sin aviso, el agua ya nos llega al cuello y la playa está tan lejos"
Rodrigo Fresán, Jardines de Kensington

20 de novembre 2009

Excèntric


Nascut fora nissagues
com puta conscient
em venc pel plat.

Només allò que ets trena la vida
únic escut en aquest erm
on la carn és goig i la literatura
la fugida, la raó i el voler ser.

Puc escopir, besar, badar en la boira
ser la serp que repta com esperma ardent
imaginar foragitades,
folles idees a la vora dels fanals.

Aturat en aquest marge
em bull el frec a la vora dels humans.

18 de novembre 2009

Amoramort


CREÍA YO

No a todo alcanza Amor pues que no puede
Romper el gajo con que Muerte toca.
Mas poco Muerte logra
Si en corazón de amor su miedo muere.
Mas poco Muerte logra, pues no puede
Entrar su miedo en pecho donde Amor.
Que Muerte rige a Vida; Amor a Muerte.

Macedonio Fernández

17 de novembre 2009

Carril de ferro


Damunt rails que em fan sotracs
travesso la nit
amb l’exacta fascinació del mapa
fidel al destí dibuixat
d’acer i fusta:
una hipnosi com un mantra.

Departament buit
farcit de presències
d’ecos confusos de maletes.
El somni neguitós em duu els absents.

Espurnes de pantògraf
grinyol de vies
vaivé que fa silenci allà on no hi és.

I malgrat tot, l’evident:
qualsevol que vol ser nen
saluda sempre als trens que passen.

16 de novembre 2009

Sistemes


“De todos los sistemas económicos y sociales el capitalismo es, sin duda, el más natural. Eso ya basta para indicar que es el peor”

Michel Houellebecq, Ampliación del campo de batalla

13 de novembre 2009

Cançó del suïcida


El dret de matar-me jo sol
si un dia m’és necessari
el tinc desat dins del cor
i em fa d’escut nobiliari

No sé si serà d’un tret
o amb bourbon i unes pastilles
al metro em sembla que no
(quedes fet bocins i esquitxes)

No és que vulgui, ja m’entens,
jo de fet no en tinc cap ganes
però aquest as el tinc guardat
no sigui que faci falta.

No sé si serà d’un tret
o amb bourbon i unes pastilles
al metro em sembla que no
(quedes fet bocins i esquitxes)

12 de novembre 2009

La vida és així


El naixement un mal pas
l’anar creixent una crisi
fer-se madur ja em diràs
i el que arribi a vell que avisi

Enric Casasses, Coltells

11 de novembre 2009

Insultar la intel·ligència


Informa la premsa que properament l’Ajuntament de Barcelona posarà en marxa una campanya que té com objectiu dissuadir als clients de la prostitució, inspirada en altres iniciatives anàlogues endegades per Sevilla i Madrid, instant als homes a lligar més i no haver de pagar per tenir sexe.

Que les institucions es dediquin a insultar la intel·ligència de la ciutadania no és nou. Però crec que aquesta campanya és especialment inútil i només es justifica en el context d’una política que pretén exclusivament buscar l’aparença i el somriure cofoi d’un alcalde del tot superat per les circumstàncies. Per totes les circumstàncies.

La campanya ve a dir que els homes que van de putes ho fan perquè no lliguen (una consideració completament sexista, ja que hi ha serveis d’aquesta mena dirigits al públic femení, tot i ser molt menys visibles). A ningú no se li escapa (i això fa segles que passa) que molts homes que tenen parella estable i/o legal fan servir els serveis de les professionals del sexe. També han d’anar a lligar, aquests? Un altre exemple, entre molts d’altres: la premsa també ha explicat que quan se celebren fires internacionals, la ciutat rep “reforços” de professionals del sexe d’altres comunitats, ja que el planter local no dóna l’abast. Caldria doncs prohibir aquests fires que fomenten la prostitució? No em feu riure. Avui no en tinc ganes.

Tot i ser conscient que demano massa, els poders públics haurien de ser valents. Cal considerar la prostitució com un fet estructural de la nostra societat (ho és des de fa mil·lennis), i treballar de debò per dignificar el sector i regular laboralment a qui s’hi vulgui dedicar, alhora que es castiga sense pietat als traficants de persones. És una feinada, ningú no ho dubta. Però crec recordar que els hi paguem un sou per alguna cosa.

Perquè si algun polític es pensa que amb aquesta campanya disminuirà la prostitució, vol dir que el seu contacte amb la realitat és zero. O potser és això. I així ens va.

10 de novembre 2009

Química pura


EPITALAMI

L’amor que et dic és sols d’un dia
Entre tu i jo, només follia!
És química pura, passi el que passi:
hidrogen, liti, sodi, potassi.


Josep Pedrals, El Furgatori i al disc Esquitxos Ultralleugers d'Els Nens Eutròfics

09 de novembre 2009

Berlín i els murs


L’aire és ple de Mur de Berlín i avui és el gran dia. El vintè aniversari d’una molt bona notícia. Des de la muralla xinesa, des de les murades i fossats dels castells, l’home ha estat obsessionat en aquesta mena de construccions, violentes sempre en el seu afany de defensa, pensades per separar els humans. Actualment, no ens enganyem, segueix havent-hi murs. I no només de metafòrics. N’hi ha de palpables a força països. Però el de Berlín està carregat de significats, especialment aquell que, amb la força de l'emoció de les imatges televisives, gairebé romàntica, associa i confon la felicitat per l’obtenció de la llibertat d’uns ciutadans obligats a viure a una de les bandes del mur, amb la victòria d’un capitalisme cada dia més salvatge i que ha aixecat cada cop més murs els darrers vint anys. Potser avui no toca ser un esgarriacries. Però, què carai, algú ha de fer la feina bruta.

06 de novembre 2009

Simetria


"(...) yo siempre he gozado y requerido el placer de lo simétrico, tan útil cuando se trata tanto de vestíbulos y galerías como de los mejores modales a la hora de cerrar la habitación de mi historia."
Rodrigo Fresán, La velocidad de las cosas

05 de novembre 2009

Cançó del bar somiat


Al bar de la follia
m’afalaguen els crits
pornoinfermeres
em fan radiografies
amb un boli bic
(llengua afrodisíaca
bates midonades
regateres escotades
mugrons endurits).

Cops de puny i sang i fetge
de borratxos hi ha un combat
però un que parla pel mòbil
ni vol saber-ho ni ho sap.

Les teles plenes de ratlles
tothom crida que això és d’ells
el bàrman prepara còctels
amb ginebra i vermut sec.

Aquest bar té dues barres
les dues miralls evidents
en una beus per oblidar-te’n
i a l’altra beus pel mateix.

Jugar amb la vida té una cosa
que no se pot explicar
com quan sona un bon bolero
d’aquells que fan feredat.

04 de novembre 2009

Què hi ha de nou?


Salvador Dalí m’ha fascinat des de ben petit. Tenia cinc o sis anys quan la visió del quadre La persistència de la memòria va colpir-me (possiblement va ser a casa, en una reproducció a color d’una pàgina de El Correo Catalán o Triunfo). Per dir-ho de manera breu, Dalí va revelar-me que el món dels somnis podia tenir una representació material. Però això és una altra història que ara no ve al cas.

Més tard, entre el 1979 i 1980, el Centre Pompidou de París va mostrar al món Salvador Dalí. Retrospective 1920-1980. Una antològica de 168 pintures i 200 dibuixos, als quals s’afegia la instal·lació al hall del centre d’un gegantí laberint dalinià. L’exposició va batre rècords, doncs va ser visitada diàriament per més de vuit mil persones.

Se’n va fer ressò un programa de TVE que en aquell moment era l'única finestra a l’art contemporani: Imágenes. Presentat per Paloma Chamorro, Imágenes em va fer conèixer un món nou que sempre més ha format part del meu univers personal.

El dia 30 de gener de 1980 es va emetre el primer de dos programes dedicats a aquesta antològica parisenca, incloent una entrevista a l’artista. Paloma Chamorro va entrar de ple en el joc que li va proposar un eufòric Dalí. En un moment donat va tenir lloc aquest diàleg:

Salvador Dalí – Pregúnteme! Pregúnteme qué hay de nuevo!
Paloma Chamorro – Maestro, qué hay de nuevo?
Salvador Dalí – Velázquez!

A casa, els catàlegs d’antològiques de Dalí i Velázquez són un al costat de l’altre. Baules d’una mateixa cadena.

03 de novembre 2009

Dietètica


"Los franceses viven para comer. Los ingleses comen para morir"
Martin Amis, Dinero

02 de novembre 2009

Presumpta humiliació


Hi ha qui ara comenta la humiliació soferta pels imputats en el cas Pretòria. Es veu que l’estada a una cel·la i el trasllat a Madrid han estat mesures desproporcionades. Es veu que això de mostrar els detinguts emmanillats agafant la bossa de plàstic amb les seves pertinences també. I s’entén. No estan acostumats a aquestes humiliacions (ni a d'altres). Pobrets. Quina pena. No és gent que tingui per costum agafar el transport públic en hora punta. Ni suportar obres i retards seculars en xarxes de rodalies. Ni viure en barris on has d’esquivar ramats de guiris borratxos tothora, fent una gimcana per no trepitjar tolls de pixum. No saben res del que és experimentar en la pròpia pell el progressiu deteriorament d’una societat que sembla que no va enlloc.

Pobrets. Són gent que no sap què és això de viure amb pensions i sous indignes. Gent que es pensa que una hipoteca és una planta exòtica. I, és clar, ara va i els detenen i els emmanillen i els porten a Madrid en un cotxe sense les mínimes condicions d’una berlina de representació. I, el pitjor de tot, és que va i ens ho mostren a la tele. I s’enfaden, pobrets. Se senten humiliats. I, què voleu que us digui, jo me n’alegro.

30 d’octubre 2009

Sobre putes i puteros


DESENGAÑO DE LAS MUJERES

Puto es el hombre que de putas fía,
y puto el que sus gustos apetece;
puto es el estipendio que se ofrece
en pago de su puta compañía.

Puto es el gusto, y puta la alegría
que el rato putaril nos encarece;
y yo diré que es puto a quien parece
que no sois puta vos, señora mía.

Mas llámenme a mí puto enamorado,
si al cabo para puta no os dejare;
y como puto muera yo quemado

si de otras tales putas me pagare,
porque las putas graves son costosas,
y las putillas viles, afrentosas.

Francisco de Quevedo y Villegas

29 d’octubre 2009

Historias perversas (19)


Al acariciarla toca el cuchillo en su media. Los dedos se deslizan por el acero y su excitación aumenta. Ella se tensa levemente, como el resorte de una navaja, pero sigue con las caricias sin demorarse, cerrando los ojos mientras él entierra el rostro entre sus senos. La música los mece, la penumbra lame sus cuerpos, nada importa excepto la ansiedad y el deseo. Ella desliza la mano hasta el vértice excitado. Luego, cuando él siente que el orgasmo coincide con el metal que entra en sus entrañas, sabe que sólo le queda disfrutar de su dulce muerte mientras ella le roba el último beso de roja agonía.

28 d’octubre 2009

Greguería



Un tren de mercancías que pasa es el etc. etc. etc. etc. etc. en movimiento.

Ramón Gómez de la Serna, Greguerías

27 d’octubre 2009

Sentir-se viu


"(...) Enseguida volverán los anuncios de turrones, sonará el primer villancico y será otra vez Navidad. La monotonía hace que los días resbalen sobre la vida a una velocidad increíble sin dejar una huella. Los inviernos de la niñez, los veranos de la adolescencia eran largos e intensos porque cada día había sensaciones nuevas y con ellas te abrías camino en la vida cuesta arriba contra el tiempo. En forma de miedo o de aventura estrenabas el mundo cada mañana al levantarte de la cama. No existe otro remedio conocido para que el tiempo discurra muy despacio sin resbalar sobre la memoria que vivir a cualquier edad pasiones nuevas, experiencias excitantes, cambios imprevistos en la rutina diaria. Lo mejor que uno puede desear para el año nuevo son felices sobresaltos, maravillosas alarmas, sueños imposibles, deseos inconfesables, venenos no del todo mortales y cualquier embrollo imaginario en noches suaves, de forma que la costumbre no te someta a una vida anodina. Que te pasen cosas distintas, como cuando uno era niño."
Manuel Vicent, de l’article El Tiempo (El País, 04 de gener de 2009)

26 d’octubre 2009

L'Univers


“Hay una teoría que afirma que si alguna vez alguien descubre exactamente para qué es el Universo y por qué existe, éste desaparecería instantáneamente y sería reemplazado por algo mucho más raro e inexplicable. Hay otra teoría que afirma que esto ya ha sucedido”.

Douglas Adams, Guía del autoestopista galáctico

23 d’octubre 2009

Tantes coses es trenquen al voltant i d’altres s’enlairen amb les grues


Nous maons sobre maons inevitables
a la ciutat sodomitzada.
Mica en mica em van tapant el mar.

Com l’incert
o aquesta veu que creix dient-me
dorm a l’escalf de la concòrdia
tranquil de ser el que fas.

Així avanço entre horitzons mutables
en aquest bar de tots els bars.

22 d’octubre 2009

Qui som


“Uno, me aventuro, es los libros que ha leído, la pintura que ha visto, la música escuchada y olvidada, las calles recorridas. Uno es su niñez, su familia, unos cuantos amigos, algunos amores, bastantes fastidios. Uno es una suma mermada por infinitas restas.”

Sergio Pitol, Trilogía de la Memoria

21 d’octubre 2009

Cançó psicodèlica


Decrèpit
podrit com la merda.
Hi ha tardes de malson
hi ha capvespres.

Ara hi ha grills a ciutat
les finestres
són bafles amplificats
diamants d’herba.

La benzinera fa llum
els fanals ciris de cera
d’una església on capellans
pixen aglans i ginesta.

No surtis si es fa de nit
diuen les eugues
que es pentinen amb matolls
neurones verdes.

20 d’octubre 2009

Art Poètica


ART POÈTICA

Alguna cosa més que el do de síntesi:
veure en la llum el trànsit de la llum.

Pere Gimferrer

19 d’octubre 2009

Animalari urbà (3): Pollicerdo


Pollicerdo: Carn cuinada que, per la seva pèssima qualitat, sumada al catastròfic tractament culinari, impossibilita identificar-ne l’orígen. Avui a l’escola ens han donat pollicerdo amb patates. No sap cuinar, tot el que fa sembla pollicerdo.

16 d’octubre 2009

Ciutat deserta


Serà així, amb aquesta llum tèrbola del matí
que s’escampa amb abandó pels carrers,
entre el silenci de la ciutat deserta.

Francesc Parcerisas, fragment del poema Ciutat deserta

15 d’octubre 2009

Animalari urbà (2): Perroflauta


Perroflauta: Persona habitualment jove i gregària que toca la flauta, menysprea la higiene personal i es fa acompanyar d’un o més gossos. Al solar de davant de casa s’hi ha instal·lat un grup de perroflautas. On vas així? Sembles un perroflauta!

14 d’octubre 2009

Espai


“Así comienza el espacio, sólamente con palabras, con signos trazados sobre la página blanca. Describir el espacio: nombrarlo, trazarlo, como los dibujantes de portulanos que saturaban las costas con nombres de puertos, nombres de cabos, nombres de caletas, hasta que la tierra sólo se separaba del mar por una cinta de texto continua. El alef, ese lugar borgesiano en el que el mundo entero es simultáneamente visible, ¿acaso no es un alfabeto?”

Georges Perec, Especies de Espacios

13 d’octubre 2009

Animalari urbà (1): Gorripato


Gorripato: Mot que hom empra per anomenar un animal de ploma del qual se’n desconeix el nom. Dalt de l’arbre hi havia molts gorripatos. A l’aviari vaig veure àligues, mussols i d'altres gorripatos.

Font: el pare de l’autor d’aquest blog

09 d’octubre 2009

La memòria segons Borges


Más allá del azar y de la muerte
duran, y cada cual tiene su historia,
pero todo eso ocurre en esa suerte
de cuarta dimensión, que es la memoria.


Jorge Luis Borges, fragment del poema Adrogué

08 d’octubre 2009

Octubre


Plou de nou
les antenes ploren
la uralita reclama el soroll.
Nit a ciutat
ecos de rodes
vermell de semàfor als tolls.

07 d’octubre 2009

Dalí i l'útil estandaritzat


"Telèfon, lavabo a pedals, blanques neveres brunyides al ripolin, bidet, petit fonògraf... Objectes d'autèntica i puríssima poesia!"
Salvador Dalí, Poesia de l'útil estandaritzat