Els esquelets d’un Boeing i un Caravelle
em mostren esventrats
l’entranya de la solitud més llarga.
Antiga terminal
hivernacle pacient:
camino l’eco de presències
aixeco núvols, borra de temps.
En aquest silenci ple de pols
ociosos altaveus em parlen
d’un vespre de fa temps
d’antigues navalles esmolades pel somni
del misteri d’una esquena que s’allunya
rere pàgines orfes de biblioteca.
En aquest silenci ple de pols
la fascinació pels mapes de l’oblit i del record.
em mostren esventrats
l’entranya de la solitud més llarga.
Antiga terminal
hivernacle pacient:
camino l’eco de presències
aixeco núvols, borra de temps.
En aquest silenci ple de pols
ociosos altaveus em parlen
d’un vespre de fa temps
d’antigues navalles esmolades pel somni
del misteri d’una esquena que s’allunya
rere pàgines orfes de biblioteca.
En aquest silenci ple de pols
la fascinació pels mapes de l’oblit i del record.
2 comentaris:
Res pot indicar més desolació que un altaveu en un aeroport buit. La metàfora de la "borra de temps" com núvols que s'alcen m'ha encantat. Molt bó.
Rosana, ara haig de dir allò de que m'agrada que t'agradi, tot i que sigui redundant, però ja està dit. Gràcies
Publica un comentari a l'entrada