Fer poemes
com qui fa suar l’entranya
amb tifons
i estructures de moll de l’os.
D’això es tracta
d’una essència que s’escola entre els dits
com els teus cabells vessats al coixí.
O quan el sol
fa un arbre d’ombra
que és més arbre
que qualsevol arbre.
O els matins al terrat
amb autobusos fent feina a ran de terra
i un helicòpter allà dalt
farcit de turistes
i tota aquella llum a ran de mar.
O les nits d’antenes i sirenes
el batec sord de semàfors
i fumes i veus l’horitzó trencat
fet de desesperació
en finestres i balcons insomnes.
A voltes no sé què hi faig aquí
però sé que des de Gilgamesh
tots volem
deixat escrit el mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada