Damunt la taula del pati
nens juguen a la simetria
damunt tovalles de quadres.
En silenci ordenen
disposen la màgia
la processó de formes;
amb ritus obsessiu
invoquen racionals
concatenacions al marge.
Els miro des de dalt
em recorden que també
vaig perseguir l’ordre
que jugava a ser déu
sense pietat
sol sota el llit
entre volves de pols
a contrallum.
Allà ordia plans
condemnava a mort
mostrava la bondat
de qui també sap ser implacable
i sap fer mal.
Sota aquell llit
-a voltes encara hi sóc-
buscava l’inexistent
un ordre
una lògica
un raonament.
Vaig saber massa aviat
que la vida fueteja
amb capricis de destral.
2 comentaris:
Molt bonic, de menuts sembla que tot obeix un ordre, a mesura que creixem podem controlar cada vegada menys,
Si s'exercita el cervell ens n'adonem ben aviat.
Publica un comentari a l'entrada