Quan la nit em nega amb la llana del son
la pols mai no m’ofega, és com si no hi fos
els fanals imiten modestos el sol
finestres barrades amaguen records.
Records de frontera, de marge vital
de la més àrida planura espectral
memòria estripada, la colgo amb retalls
com pluja tossuda de bots i barrals.
Quan deixa de ploure des del celobert
el suïcidi de gotes, de ritme incert
com versos esparsos que no trobaré
si no furgo amb broca i em buido el cervell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada