EL POEMA
No puc seguir vogant pel mateix llac.
On aniré? Tot m’és inconegut.
Què furga en mi? Furtivament, el mag
de la paraula, a fosques, ha vingut,
i s’ha instal·lat en un secret racó
del meu cervell, on tot el deslligat,
vague, dispers, en ordre ho ha posat,
operatiu en la confusió.
Ara el poema és un seguit de mots
que, de vell pòsit de dolor i sanglots
i crits de goig i sostingut anhel,
ha esdevingut en la negror del cel
llum polièdric que ens consola a tots,
mudant la mort en delusori tel.
Joan Vinyoli, A hores petites
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada