Rebre la nit

Éxodo

En lo alto del día
eres aquel que vuelve
a borrar de la arena la oquedad de su paso;
el miserable héroe que escapó del combate
y apoyado en su escudo mira arder la derrota;
el náufrago sin nombre que se aferra a otro cuerpo
para que el mar no arroje su cadáver a solas;
el perpetuo exiliado que en el desierto mira
crecer hondas ciudades que en el sol retroceden;
el que clavó sus armas en la piel de un dios muerto
el que escucha en el alba cantar un gallo y otro
porque las profecías se están cumpliendo: atónito
y sin embargo cierto de haber negado todo;
el que abre la mano
                                      y recibe la noche.

José Emilio Pacheco

Història d'una pintura

Imagina els teus itineraris

en vermell

damunt del plànol.

Tots els que has fet.

Taques Miró

zones Rothko

fils de cel Dalí.

Tot empastat a un Tàpies

que reposa en equilibri

dins el farcell miniatura d’un monstre de Joan Ponç.

La gran il·lusió

LA GRAN IL·LUSIÓ

jo escriuré tots els poemes
jo guanyaré tots els premis
jo besaré totes les boques
jo penetraré tots els sexes
jo curaré totes les ferides
jo viuré totes les vides
jo conqueriré tots els territoris del desig
jo faré totes les revolucions

perquè

jo sóc la revolució
jo sóc la gran il·lusió

Jaume C. Pons Alorda, Les deixalles del desig

A la recerca de l'essència

«Desvarío laborioso y empobrecedor el de componer vastos libros; el de explayar en quinientas páginas una idea cuya perfecta exposición oral cabe en pocos minutos. Mejor procedimiento es simular que esos libros ya existen y ofrecer un resumen, un comentario.»

Jorge Luis Borges, Prólogo a El jardín de senderos que se bifurcan

Som

“som el que fem veure que som, així que val més que anem amb compte amb el que fem veure que som”

Kurt Vonnegut, Mare nit [traducció de Martí Sales]

L'home

El hombre

Emergió de aguas tibias
y maternales
para viajar a heladas
aguas finales.

A las aguas finales
de oscuros puertos
donde otra vez son niños
todos los muertos.

Óscar Hahn

Vestigis

Vestigis

petites eines del temps.

Cohabitacions de ferro i pedra.

Altres ulls objectiu

s’emocionaran de ruïna?

Quan tot es colgui de final,

quins fragments bastiran noves ficcions?

Jugant al recital

Gairebé cada dimecres vaig a l’Horiginal a escoltar els recitals de l’o.r.i.n.a.l. (l’obrador de recitacions i noves actituds literàries). La regularitat i la constància impliquen trobar-se a voltes amb propostes que no satisfan les expectatives. Al costat de la barra és fàcil trobar en aquests moments complicitats i gent de criteri que pot compartir mirades escèptiques o cigarrets i conversa al passadís de fumadors.

Un dels factòtums d’aquest cicle de poesia que té més de 10 anys de vida (tant el factòtum com el cicle), és l’artista Ferran Garcia. En Ferran és home que juga amb la realitat per fer-ne una de nova. Crea amb la complicitat dels objectes i els materials. Potser per apaivagar allò que no m’agradava i afluixar certa indignació poètica, vaig doblegar amb els dits uns taps corona de cervesa. Per allà hi havia un suro de vi. I, com és natural, el joc va esdevenir-se i entre tots dos vam confeccionar alguns rostres.

En Ferran hi va incorporar després un pinzell.

I ve’t aquí que per allà hi havia també l’artista Joan Vinuesa, que va donar aquest toc amb un tovalló i el tap de suro.

I així un recital infumable va transmutar en un joc de mil cares (cosa d’estar acompanyat per caps que serveixen per alguna cosa més que per dur barret).

Solitari

X 

m’estime, més que allò que en diuen beure amb una

diversa companyia,

beure en solitari

en un racó del menjador

(no és aquesta la versió que en dóna el fill de puta de

suetoni exactament;

així com escriu la història).

he estat sempre un home pelut, gras, baix i solitari,

i el meu principal vici ha estat possiblement allò que

en deien vici solitari.

ara, en deixar de practicar-lo,

practique aquest altre vici,

beure així, en solitari.

el resultat ve a ésser el mateix.

Vicent Andrés Estellés, Horacianes

Memoritzar i fer memòria

«Pero una cosa –cosa segura- es memorizar y otra muy distinta y arriesgada es hacer memoria. De ahí que recordar lo que pasó tiene más de reescritura que de relectura. La memoria es un recipiente de cristal opaco. Imposible discernir al trasluz cuán llena sigue o cuán vacía está; cuánto le falta y cuánto le queda al pasado que contiene.»

Rodrigo Fresán, La parte inventada

Motius

«Es que somos así de simples, sobre todo en un país como el nuestro en el que todo el mundo está buscando siempre motivos para no leer.»

Antonio Muñoz Molina, a l’entrevista de Javier Rodríguez Marcos (Babelia, El País, 22.11.2014)

Capvespre vermell

Capvespre vermell

retalla les antenes

mostra’m el contrast del blau.

Felicita’m ara

perquè saps que l’edat

ens atorga a alguns

el dret a intentar la paraula.

La vaca

Henry Miller

Les ganes, els interminables gemecs,
aquesta piadosa i insistent pregària
per la pau que augmenta amb el sofriment i la misèria,
oculta en el crit casamanter de la pedra foradada pel taladre,
de la fruita a la liquadora,
en el silenci de la vaca davant l'escorxador.

Ramon Boixeda, del seu blog Les beceroles successives

L'illa suprema del poeta

VII

Ya que preguntas por el futuro comprende
Que la vida es una rosa quemada
Por el azul del silencio
Por el filo multiusos en el que yace el verso
Hablando a los hombres de la raja
De la herida de la vida que no se cura
Del mal incansable de la vida
En mí los hombres lloran
Y grita un ángel por la noche
Buenas tardes Don Leopoldo, la casa ha sido derruida
Y reina un ángel sobre la nada
Y la nada pastorea el ser
Y tiembla mi flor entre la nada
Mi nardo hecho de terror y del miedo a los cuartos oscuros
A la violeta inmunda que aguarda en el amado sepulcro
Y que reza sólo a la nada con fervor hacia el viento
Que borrará mi ser
Cuando llegue el día
En que brille la ceniza sobre el mundo
Y caigan las palabras sobre las palabras
Y un hombre repita la vida es un animal inmundo
Una conspiración de los muertos
Una estantigua, un clásico del dolor
Un perro ladrando sobre la ruina del Palacio de Buckingham
Que brilla contra el verso y contra la razón
Y que caerá algún día sobre la coronilla del hombre
Que llorará algún día por su isla perdida
Por la isla suprema del poeta
Que es un continente y no una isla
Por eso no preguntes por quién doblan las campanas
Ellas doblan por ti, Hemingway lo dijo, citando a John Donne
Y hablando a los ángeles del revólver sin balas al que se llama poesía

Leopoldo María Panero, Rosa Enferma

En realitat

Pájaro Reichelt II

En realidad lo único que no nos incomoda

es este fracasado derribo de la ausencia,

su imagen airada y expectante.

Marta Fuembuena Loscertales, Iniciación de los muros

Passat

“Nunca se me ocurriría rechazar el pasado; me puede estimular o no, pero el pasado es la materia de la que nos nutrimos: para un escritor, el pasado nunca acaba de pasar”.

Juan Marsé, a l’article de Carles Geli Juan Marsé, entre el rescoldo de la memoria y el asco del presente (El País, 21.11.2014)

Obsedit

La meva obsessió és molt lenta

glop llimac que no s’atura.

L’obsessió trencada en obsessions

en caure el mirall del llibre.

La taca s’eixampla pop.

Prou sé que el temps s’acaba

però he cremat els terminis.

I fan fum de convicció.

Paret

Paret tan blanca
t'assetja el fosc gargot
a l'eixarranca.

Parets de pedra
sou l'ànima antiga,
de sutge, negra.

Paret reclosa,
qui sap el teu missatge,
la teva nosa?

Dolors Miquel, Haikus del camioner

Avui Swing de Francesc Garriga

Presentació del darrer poemari de Francesc Garriga Barata

"Swing és el lleu balanceig que ens porta cap a la mort"

Francesc Garriga

Demà Swing a l'Horiginal

Presentació del darrer poemari de Francesc Garriga Barata

"Swing és el lleu balanceig que ens porta cap a la mort"

Francesc Garriga

Com mirem els homes

“los hombres a veces vemos como tocamos, a veces ofendemos con eso.”

Javier Marías, Sangre de lanza (a Mala índole. Cuentos aceptados y aceptables)

No és tant...

No és tant la queixa com la decepció.

Mires de lluny

tornes al paper

intentes que els terrats mereixin

el gest solitari del desgast.

El meu marge no vol

la mentida dels arbres

ni els draps podrits de les banderes.