Plou en veu baixa.
La corretja del gos més antic
torna a explicar-m’ho:
Tots aquests que ets a la punta dels dits
als somnis on hi ha trens
als neons gastats
a les antenes vinclades de vent,
tots
t’udolen l’animal
que se t’enduu quan l’ira et perd.
Envoltat de cadires
brindo a la taula del darrer esmorzar
per les demolicions del públic absent.
Esdevinc migrat revolt de plasma
a l’autopista dels lectors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada