Faré l’exposició:
l’antologia dels meus fracassos.
Faré un poema amb els títols que van ser porta i prou
miraré les espirals de temps en papers no rellegits
pensats en el buit intersticial de l’agonia
conats i esforç, tot maquinària
allà on l’alè rebrega les dèries truncades.
Sols per això
per aquesta voluntat de saber-me enlloc
en aquest bar sense semàfors
podré ser el contemporani que sap
que el poema és un projectil sense diana
que la seva paràbola és el dibuix afrodisíac
de la certesa inútil
de l’èxit aclaparador de l’atropellat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada