Ha plogut.
Els llums es dupliquen.
Tot brilla amb la mentida de la nit.
Amb fulgor d’eufòria,
disfressat d’obsessió,
petjo la llamborda
atent al degoteig
dels rius efímers.
Carrers i edificis amarats
em duen el fang etern
memòria d’excavadora de gel
a les vísceres de les decisions
inevitablement tardanes.
I sempre torna a ploure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada