Miopia

Manifestació “Volem acollir”. Barcelona. Encreuament Pl. Urquinaona-Rda. St. Pere. Molta gent i pancartes domèstiques. Bricolatge reivindicatiu. Bado amb l’espectacle humà. Em fixo en una pancarta. Lletres negres sobre un plàstic groc fixat a un pal de fusta. A certa distància, la meva miopia sempre em fa veure el que no és. Llegeixo astorat:

REPOLLO CATALUNYA

Una col? Potser sí que estem massa junts, com les fulles d’aquesta planta tan nostrada, escudellenca i farcellívola. O tal vegada és una crida a la unitat, a estar junts en moments de presumpta transcendència. Malgrat tot, no acabo de veure-li el què. La metàfora, en aquest context, la veig massa forçada. Potser és una pancarta que ha servit per altres ocasions i ara i aquí grinyola. M’hi fixo més, però. Acluco una mica els ulls per millorar l’enfocament. Evidentment, estava equivocat. Ara sí:

REPOBLEM CATALUNYA

Això té més sentit. El minso creixement demogràfic necessita de refugiats o de nouvinguts econòmics per poder pagar les pensions, per millorar els ingressos públics. Però em sembla una mica agosarat reclamar la pràctica del fornici procreatiu i barrejar-lo amb l’acollida de refugiats. És un llautó que es veu massa i peca de ser un objectiu excessivament interessat en el context d’aquesta manifestació de bonhomia que, com totes, no deixa de ser l’exercici del dret a la rebequeria. Després, com sempre, ni cas. No-res.

Segueixo mirant la pancarta. La seva portadora s’acosta. Els meus ulls ara enfoquen del tot. Cinemascope. M’adono del meu error i, ara sí, puc llegir el què hi posa sense cap problema:

REPUBLICA CATALANA

Així, sense accent ni res. La decepció m’aclapara. M’agradaven més les dues primeres opcions.