«Ara
ja puc dir que la por era la rialla d’un déu avorrit; o bé les passes de
l’infant que no s’hi veu, entre els armaris arraconats. Ara ja puc dir que la
por ens la van fer menjar amb cullera d’altres boques. Ara, per tant, ja sé que
no cal defensar-nos de l’inexistent. Perquè, què existeix que no sigui la por
de no saber de qui i de què?»
Màrius Sampere, Àlien i la terra Promesa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada