Faré l’antologia dels meus fracassos.
Un poema amb títols que van ser
porta i prou
espirals en papers rellegits
en el buit intersticial de les clepsidres.
Sols per això
per la voluntat de no saber-me
en aquest bar sense semàfors
podré ser el contemporani que diu
que el poema és un projectil sense diana
que la seva paràbola d’aigua
és el dibuix afrodisíac
de l’èxit aclaparador de l’atropellat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada