Contínuament ha mirat de no repetir cap fórmula, van dir Carles Hac Mor i Ester Xargay de l’obra de Benet Rossell, un dels personatges reals que protagonitzen Les platges del clatell. És una asseveració que el lector està en condicions d’aplicar també al seu autor, Joan Vigó, fidel sempre a l’ambició rupturista i a l’afany experimentador, com si en tot moment busqués simular un contingut per a la novel·la que ofereix al públic i, en el fons, es reclogués en unes formes autosuficients que res no signifiquessin més enllà de l’opacitat del seguit d’enigmes que planteja a la manera d’un deliri mecànic resolts amb els artificis d’una perfecció enlluernadora. A Haiku a Brooklyn es reconstruïen les diverses etapes vitals del protagonista a través dels objectes personals que havia anat col·leccionant i guardant al llarg dels anys; a Vides potser —en un principi, un relat detectivesc—, importaven menys les seductores ziga-zagues de la trama que l’elogi fresc i descarat de la mecànica de la ficció, dels artificis de la imaginació, de la realitat vista com una màquina de fabricar literatura; ara, a Les platges del clatell, Joan Vigó encara complica més els procediments narratius, com si dugués a la pràctica les paraules de l’artista nord-americà Robert Smithson que figuren com a cita a l’obertura del llibre: “La verdadera ficció acaba amb la falsa realitat”.
Les platges del clatell és una novel·la
múltiple. D’una banda, s’acosta a una investigació biogràfica al voltant d’una
poeta avantguardista de vint-i-quatre anys, amant de Francis Picabia i
desapareguda misteriosament a París l’any 1923: és Berta Epstein, prostituta i
morfinòmana, els poemes de la qual —un altre llibre dins del llibre— es
rescaten traduïts i editats pel mateix Joan Vigó, que també hi apareix com a
autor dels llibres que ha escrit. Encara que a l’apèndix hi surt una fotografia
anònima de l’autora, l’única que s’ha conservat, és lícit que el lector es
pregunti si la seva existència és real o tan sols un producte de la fantasia de
l’autor. D’un altre costat, Les platges
del clatell és un joc eufòric que exalta les concomitàncies estètiques i
vitals de dos artistes de dues èpoques diferents, Francis Picabia i Benet
Rossell, que comparteixen “la celebració constant de la individualitat, la
llibertat, la consciència d’una vida pròpia i segellada, oberta a tot i tancada
a la pertinença d’entendre l’agrupació de res”, uns atributs que segurament es
poden concedir a l’autor mateix. Però la novel·la és també un inventari dels
atzars favorables que possibiliten, a través d’un cúmul de casualitats molt propers
a la inversemblança, o molt propers a la literatura, que l’obra de Berta
Epstein no s’estigui abandonada eternament enmig d’altres papers perduts en un
despatx, al cap i a la fi com si la realitat fos alguna cosa semblant a un
passadís sense fi que cal recórrer “amb l’entusiasme d’anar obrint les portes
que em duran a altres passatges, gabinets i galeries”. O com si dins dels plans
de Joan Vigó no hi figurés de cap manera la necessitat de mostrar ni un sol
respecte pel relat convencional i la seva estructurada trama d’esdeveniments:
es diria que una novel·la com Les platges
del clatell no tracta de res més que d’ella mateixa, de la imatge
contradictòria de la veritat, de la seva fondària poètica inexplicable i
apassionada.
Ponç Puigdevall, Els llibres recomanats per Sant Jordi 2024 (Quadern, El País, 16.4.2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada