A Fotoromanzo, Joan Vigó continua fidel a la munició del calibre més gros, i si pot disparar amb una bala explosiva que et rebenti el cervell com una magrana no ho farà amb una de normal que només te l'esberli com un meló. La gràcia, però, és que darrere d'aquest PIM-PAM-PUM, Vigó teixeix una delicada malla de finezza. Per una banda, desplega una erudició que enlluerna, que posa a jugar tant a favor de la construcció de la bastida del seu relat, com del tractament miniaturista de la seva prosa. I per l'altra, és capaç de portar el lector cap a l'ègloga fent-lo creure que l'està acorralant contra les cordes de l'apocalipsi de sèrie B. Le rose e i violini, raccontali a un altro, canta Joan Vigó en diverses llengües. I d'entre sang, vísceres i cendres, síndrome d'Estocolm i parafílies en colors saturats, s'envola, a ritme ieeie, una col·lecció de papallones.
Lluís Serrasolses, Professor de Llengua Catalana i Literatura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada