26 de juliol 2010

El més fàcil d'escriure


“La poesía siempre es lo más fácil de escribir, porque se puede escribir cuando uno está completamente borracho o completamente feliz o completamente desgraciado. Siempre se puede escribir un poema. Así que un poema es algo muy cómodo, es una expresión emotiva que salta fuera.”
Charles Bukowski, Lo que más me gusta es rascarme los sobacos (assaig i entrevista de Fernanda Pivano -1983-)

23 de juliol 2010

Diputació / Aribau


No tornaré a trobar el gust d’aquell pernil
tampoc l’amplada del passadís
l’alçada de les portes, la cambra amb lliteres
els ocells dissecats a l’habitació del mig

Tardes de ressol, retalls de roba a terra
el quadre de la font al rebedor
l’olor del replà, el celobert verd d’uralita
no els tornaré a trobar enlloc
només en mi

Fosca de por infantil
pànic que feia tornar corrents
després d’anar al lavabo
amb parets verdes d’hospital

Al record el pis és buit
té ressò de pedal del piano
A la portada d’un disc
una noia amb un ram de globus
jersei de ratlles
a les teulades de París

El rebost estret
la galeria, el safareig
l’escai vermell de les cadires
El passat torna sencer
Aquesta tarda els morts em viuen

22 de juliol 2010

Què paralitza l'escriptura


“Hay dos cosas que paralizan la escritura: una es preocuparse por lo que pensará tu madre y otra empezar queriendo saber cómo se desenvolverá la historia”.

Esther Freud, a l’article de Brenda Otero Esther Freud, a la felicidad por la escritura (El País, 17.07.2010)

20 de juliol 2010

No-lloc


Com llisca el minutatge a l’aeroport
el temps esdevé ressò de vidre
el terra reflecteix la superfície
estic a sobre, estic a sota, estic enlloc.

L’ofec de megafonies, la remor
d’equipatges misteriosos, les sabates,
les preguntes, les mateixes de tothom
els símbols de tan grossos m’amenacen.

Després ferro volant. Dins l’avió
fins a nous espais que res no diuen
identitats purgades que leviten
aquí no sóc ningú però sóc jo.

19 de juliol 2010

Cadena causal


"La emoción suprime la cadena causal, es la única capaz de haceros percibir las cosas en sí mismas. Transmitir dicha percepción es el objeto de la poesía".
Michel Houellebecq, Supervivencia

08 de juliol 2010

Rumiar


"Hacer literatura no es un deber. A nadie le urge un escritor. Si uno entiende eso puede tomarse el tiempo necesario para escribir, sin contentarse con la autoconfesión o la escritura automática, formas de la calistenia. Porque el verbo más importante del oficio es rumiar; la literatura se gesta rumiando. Hay que dejar que a uno se le pudran las historias en la cabeza, que fermenten hasta despedir ese olor que indica que ya están listas para ser puestas en palabras."
Yuri Herrera, a La derrota de la página en blanco (Babelia, El País, 17.04.2010)
Glossari
Calistenia: Conjunto de ejercicios que conducen al desarrollo de la agilidad y fuerza física (RAE)

07 de juliol 2010

Desconnexió


Hi ha moments davant la tele
Breu: no saps gens què s’hi fa
L’endemà no te’n recordes
On collons tenia el cap?

06 de juliol 2010

Certitud


Escolta’m això que ara et dic
de llibertat bateria:
cap poeta no s’ha fet ric
només amb la poesia.

05 de juliol 2010

Com a la vida


"Quinientas páginas en las que -como en la mayoría de las vidas- no ocurre casi nada para que todo ocurra".

Rodrigo Fresán, Jardines de Kensington

02 de juliol 2010

Don't look back


No miris enrere si és per penedir-te
que el passat té la vora de frontera
els topants de primmirada pedra
esculpida per un cec amic de Circe
que transformà en porcs amics d’Ulisses.

No giris mai en cap moment la testa
ni esdevindràs sal i tampoc no val la pena
els records tornaran segur per la drecera
sense demanar tanda ni trucar a la porta
que d’això la memòria ja se n’encarrega.

No miris enrere sisplau no no no hi miris
no ho facis mai si no és per llepar el gust
del repàs de tot el que has viscut, copsant
com aquell que és a la vora encara infant
s’ha tornat irònic, excèntric, elefant.

01 de juliol 2010

30 de juny 2010

Massa llum fa les mentides


Fulgor de llamp, la lluminària
enlluernat ressò
orfe d’obaga
fotons minerals de claror
cent mil pedrades
als ulls plens de malcriada
mania de no voler morir mai més.

L’avenc de no poder llegir-ho tot
ni d’amar tot el que es pot
ni de saber tots els sabors
em fan blanc d’ira i dissort.

Malgrat tot, rere la flama
la calma ve sempre de patac
quan la fosca em fa un sotrac
i em diu que la mort només espanta
a qui no escolta el seu tic-tac.

29 de juny 2010

28 de juny 2010

Consell decent


Qui no té res a dir que res no digui
el silenci és pes en or, és una joia
el xerrar per no callar, la paranoia
de voler ser melic, cràter i ciri.

25 de juny 2010

Mentir


"Primero mientes para defenderte, después para complacer al padre o la autoridad, luego para jugar con uno mismo a salvo dentro de la fortaleza. Tal vez sea este el origen de la literatura o la ficción".

Manuel Vicent, a l’article Manuel Vicent y el placer prohibido (Jesús Ruiz Mantilla, El País, 24.06.2010)

23 de juny 2010

Bona disculpa!


"Distinguido literato: ha de tener a bien explicarse mi personal inasistencia a su banquete por el hecho de que un amigo al que rogué faltar por mí no supo desempeñarse y tuve que hacerlo yo mismo".
Macedonio Fernández, Papeles de Recienvenido y Continuación de la Nada

22 de juny 2010

Coses que odio (4): Els "cagats"


Reconec que el títol d’aquesta entrega pot dur a confusió. En tot cas, no parlaré de les persones que fan gala de la covardia o que són directament porugues. No. Ni per aproximació. Parlaré d’una peça de roba. Però anem al gra d’una vegada.

Es coneix per cagats una mena de pantalons on la roba que hauria d’estar agafada als glutis i als engonals, cau lliurement fins a mitja cuixa o, en casos extrems, fins els turmells. El nom popular està molt ben trobat ja que, un cop posats, la seva aparença fa pensar que la persona que els duu ha decidit fer la seva deposició sòlida amb la roba posada i, en conseqüència, la femta branda lliurement dins de la roba. Quin fàstic, oi?

No sóc qui per jutjar a ningú. Tothom és lliure de fer el que li peti, només faltaria. Però sí que m’atreveixo a afirmar que els cagats no queden bé a ningú. I això és una veritat universal, indiscutible i concreta com una puntada de peu als pebrots de l’estètica més elemental.

Tinc una hipòtesi: segurament aquesta peça de roba, dedicada sobretot al públic femení, parteix d’algun dissenyador que, inspirat en l’orient i odiant les dones per raons que poden ser infinites, ha decidit ridiculitzar-les i mostrar-les ben lletges mentre es fa un tip de riure acariciant un chihuahua. En aquest sentit, no és doncs estrany que el col·lectiu
perroflauta hagi optat per fer-ne bandera. No dic més.

Perdó. Una última cosa. Si algú et diu que els cagats t’escauen tant i tant, menteix.

21 de juny 2010

Presó poètica


Quiero vivir en la cárcel poética,
sentir en mí la libertad sublime
del prisionero, del único sentir
que nos libera porque es nuestro,
es lo único nuestro, lo único
que sólo es mío, lo único
que no pertenece a nadie,
que no controla nadie,
que nadie impone y justifica,
que no pertenece al tiempo.
¡Harto
de tanto justificamiento!
¡Harto del tiempo!

Jesús Lizano, fragment de La cárcel poética (a Lizania, apéndice)

18 de juny 2010

Petjades a la sorra quan fa vent


Glaçons a ple sol.
Cridar dins el coixí.
Tot és inútil si el que vols
és el com el què o el qui.

Si les preguntes fan l’home:
per què l’arbre que dibuixa un nen
s’assembla tant a un fong atòmic?

17 de juny 2010

Dels peixos



Fa uns dies el post anava de peixos, amb un poema aparegut en un fanzine autoeditat que vaig anomenar Parecéis Peces. El peix com a símbol de l’estupidesa, de la desmemòria, de caure un i mil cops en els mateixos errors estructurals del comportament humà. Després, el peix llibertat, el peix a la brasa, el peix a la peixera. El peix protagonista de cançons. Sempre m’ha fascinat allò de que los peces beben y beben y vuelven a beber los peces en el río por ver a Dios nacer. Com si per sentir la manifestació de la divinitat, l’epifania, calgués anar begut (hipòtesi gens decabellada, per cert).

Més cançons. Destaco la versió que de la cançó Love Is in The Air (1978), de John Paul Young, ha fet en Josep Pedrals amb els seus Nens Eutròfics. L’amor és un peix és pura alegria de viure: “L’amor és un peix, fent bombolles al bassal...”

En aquell fanzine de finals dels vuitanta hi havia un petit conte, l’origen del qual va ser el joc amb aquella endevinalla gairebé infantil que planteja de quin color és el cavall blanc d’en Santiago. N’he escanejat l’original. Cliqueu-lo més avall i el podreu llegir.

¿De qué color era el pez blanco de Santiago?


16 de juny 2010

Més sobre poètica


"La poesía, con sus tradiciones métricas y formales, a las que uno debe o quiere ceñirse, es una buena vía para que uno se descubra diciendo lo que no pensaba decir, lo que era incapaz de decir. Hay quien ve los procedimientos formales como una atadura, como una mordaza. Pero yo creo que es al contrario: son procedimientos para acercarse a decir lo que, con las palabras de todos los días, resulta indecible".

Justo Navarro, a l’entrevista de Rosa Mora, El País (Babelia), 12.06.2010

15 de juny 2010

Recitar tres poemes


"(...) luego recité tres poemas, uno sobre una bailarina de striptease, otro sobre un maníaco sexual y otro sobre un tipo que quería lamerle el ojete a una mujer. El poema acerca de la bailarina de streptease no era sobre mí."
Charles Bukowski, Recitar y procrear a beneficio de Kenneth (a Fragmentos de un cuaderno manchado de vino. Relatos y ensayos inéditos 1944-1999)

14 de juny 2010

Fàstic


Els efectes de la crisi són molts greus. La pèrdua de poder adquisitiu i l’atur estan fent cada cop més gran la distància entre rics i pobres. Els governs van a les palpentes. El poder de veritat, l’econòmic, s’ho mira sorneguer. La realitat social es va deteriorant i ves a saber què passarà quan hi hagi massa gent que no tingui res a perdre. Raons suficients per a la preocupació. Això sí, avui els diaris i tots els informatiu radiofònics obren amb les eleccions del Barça, que es veu que és una notícia vital pel país. I si no us interessa el tema blaugrana, cap problema, teniu el mundial de Sud-àfrica. Hi ha dilluns que fa fàstic llevar-se i no trobar alguna oficina per poder sol·licitar, si us plau, que em tramitin el carnet d’apàtrida.

11 de juny 2010

Detalls


“No le quepa duda, la vida son los detalles.”

John Irwing (entrevista de Carles Geli a El País, 08.06.2010)

10 de juny 2010

Perduts


"(...) jamás nacemos en la época que nos corresponde. Todos estamos de un modo u otro perdidos. Nuestra breve vida -la construcción de nuestra biografía, de nuestra personalidad- no es otra cosa que el intento inútil de acomodar nuestro verdadero signo temporal".
Rodrigo Fresán, Jardines de Kensington

09 de juny 2010

Pez es ser, ser pez de peces


Peces hay allende las montañas
do los hombres hacen aguas
pez es ser, es ser de las escamas
grandes peces, filigranas.

Pez es locuaz en enseñanzas
natatorias y pueriles
pez pecil, espuma y aguas
pez pecil, adivinanzas.

Pez de tí, antiguo adagio
pez de mí, antropofágico
pez de Dios, el minotauro
de las rocas y las chanzas.

Y si un día pez amigo
caes en mi vientre, tu presidio,
no guardes rencor a este mortal
a tu asesino
y vive allí feliz entre lo gástrico.

Aquest poema, aparegut al fanzine autoeditat Parecéis Peces (1988), va ser musicat per en Toni Monserrat, formant part del repertori de la nostra iconoclasta banda “Juan y El Lagarto”.

08 de juny 2010

Mediocritat


"No queda otra cosa que una gran masa analfabeta creada deliberadamente por el Poder, una especie de muchedumbre amorfa que nos ha hundido a todos en una mediocridad general."

Enrique Vila-Matas, Dublinesca

02 de juny 2010

Crisi


"Cualquier crisis es sólo, en el fondo, la proyección de nuestra angustia existencial. Quizás nuestro único privilegio sea simplemente estar vivos y saber que vamos a morir todos juntos o por separado".
Enrique Vila-Matas, Dublinesca

01 de juny 2010

El vici de llegir


Quan no pots parar de llegir entens el significat exacte de la paraula obsessió. En un principi llegeixes per curiositat, per necessitat, més tard per plaer. Llavors, un dia et despertes i te n’adones que fa més de dos anys que has decidit pixar assegut per poder llegir el pot de xampú, com cada dia: “shampooing sublimateur de boucles – curl-enhancing shampoo...”. No es tracta de saber què diu, sinó de poder fer córrer els ulls per damunt de la lletra impresa. Quan te n’adones, ja no pots parar. Fins i tot mai no canvies de marca de xampú per variar el text, car el realment important és el fet de llegir, no què llegeixes. Com un ludòpata, el millor és jugar. La sensació de jugar. Per molt que guanyi, un jugador seguirà apostant fins a rebentar. Això és exactament igual. La qüestió és fer anar la màquina de llegir, malgrat el text sigui incomprensible, avorrit o senzillament inútil. La qüestió, la única cosa que realment importa, és llegir.

El detonador de tot plegat, com gairebé tot, el podem situar a la infantesa, quan et diuen que llegir va bé per deixar de ser tonto. Que qui llegeix sap més coses que la resta. Creixes i un dia malaurat cau a les teves mans la primera novel·la que et llegeixes de cap a peus. Aquella satisfacció d’empassar-te de veritat més de dues-centes pàgines provoca un sotrac interior i una sobredosi d’autoestima irreversible. De mica en mica, sense adonar-te’n, caus en l’hàbit. Socialment està ben vist. Millor llegir que anar a jugar a futbol al carrer, que estar en companyia d’amics dubtosos, que perdre el temps mirant la tele. Si ets de mena associal, l’ambient adult et reforça. I no és exactament que et creguis millor que la resta, sinó que, simplement, saps que llegir et manté a recer del control dels grans i t’allunya del món, del qual mai no t’has sentit partícip. L’evasió és total i t’enganxa. I, per més que ho facis, ets animat a seguir. Ningú no ho troba malament. Com si una família es posés al voltant d’un fill ionqui, aplaudint mentre es perfora la vena una i altra vegada.

Jo sóc un ionqui de la lectura. No sóc un exemple per a res ni per a ningú. No vull moralitzar, no vull semblar infal·lible. No vull polemitzar. Només explico el què em passa. Ser un toxicòman de la lletra impresa significa que sempre cal dur la dosi a sobre. Sortir de casa sense un llibre esdevé una crisi. Acabar un llibre quan queden dues estacions de metro per arribar a casa implica que cal acostar-se al plànol de la xarxa i llegir totes les estacions, els avisos de multa per no dur bitllet, les prohibicions de fumar, la placa del constructor del vagó, acostar-se a algú que duu un diari o un llibre i quedar-se borni llegint per damunt de la seva espatlla. No es pot parar.

Recordo un dia que em vaig quedar tancat a l’ascensor, amb la única companyia del carro d’anar a comprar i el llum d’emergència. Quan van poder rescatar-me, els bombers van fer broma, ja que havia escampat pel terra de la cabina el contingut del carro. Van dir-me si em volia preparar el sopar. Els hi vaig dir la veritat: només volia llegir les etiquetes, llegir alguna cosa mentre esperava. La seva mirada no va ser gens comprensiva.

L’hàbit impulsa a fixar-se en qualsevol text. El cos, tot el cos, com un radar, busca al seu voltant noves oportunitats de satisfer-se. Escombres com un antic sonar submarí alguna cosa per llegir. Arribes a agafar la publicitat que es posa als eixugavidres dels cotxes aparcats, llegeixes els papers que inunden els fanals del carrer anunciant pisos en venda, classes particulars o conferències de sectes diverses, els adhesius de serrallers d’emergències, els anuncis de vidents, pitonisses i xamans.

Fas obres a casa i és inevitable llegir els identificadors de les canonades que reposen a terra ECOPLAS-SANITEC-PVC-110x2,2-UNE-53114-96-10-29-A. Comences a llegir els llibres per la primera pàgina impresa, ISBN inclòs. En aquest sentit, Internet és una joia. Els cercadors t’ofereixen milions de paraules a canvi d’una de sola. Fins i tot una xifra té la seva correspondència amb paraules que, encara que sigui en un idioma incomprensible, t’alleugen amb la seva cadència damunt de la pantalla. Malgrat tot, el paper lliscant entre els dits és la millor dosi. Totes les drogues tenen la seva cerimònia, el seu ritual, la seva posologia ideal. La de la lectura és un bon llum, un seient còmode i la certesa de tenir per endavant paraules fins que rebentin els ulls, milers de pàgines a l’abast. Una biblioteca és el paradís, el demiürg, l’únic lloc on em sé invulnerable. Per això vaig estudiar biblioteconomia, per això sóc bibliotecari. El plaer de passejar pel dipòsit, amb l’única companyia de rengleres interminables de prestatgeries plenes de volums, és difícil d’explicar a algú que no és addicte.

He intentat relacionar-me més amb les persones, fer de la meva vida alguna cosa més, superant, encara que sigui una mica, la pulsió irrefrenable de la lectura. No m’ha estat donada aquesta capacitat. Sé que mai no ho podré deixar. Finalment he acceptat que sóc qui sóc, que sóc com sóc. Quan sigui mort, enterreu-me a terra, i que la corona sigui de papirus. Que la caixa sigui ben gran. Enterreu-me, si us plau, amb una enciclopèdia.

28 de maig 2010

Pantógrafo de palabras


Las horas de lectura junto al suave deslizarse del paisaje urden la conjura y vencen a los párpados. Sueña que las palabras del libro se despliegan formando raíles de letras. La memoria identifica las páginas que le han acompañado en cada tránsito. Tras despertar los campos y las ciudades siguen huyendo tras el cristal. La veracidad de lo soñado inunda sus certezas. Se sabe entonces esclavo de lo leído y viajado, del desplazarse sobre letras y traviesas, en manos de una Penélope que teje y desteje su destino hasta que los trenes quieran.

27 de maig 2010

Reunions


“Algunas reuniones se celebran para acreditar un trabajo que realmente no se hace. Otras, en cambio, comentan los expertos, manifiestan ciertas dinámicas asamblearias para justificar la participación de jefes intermedios en la toma de decisiones, cuando buena parte de las veces la decisión ya ha sido tomada de antemano en otros despachos. Otras se convocan para delegar ciertas funciones pero en verdad esconden la escasa confianza hacia el personal de escalas inferiores. Y otras son una forma de ir pastoreando elementos que no funcionan correctamente.”

Josep Garriga (de l’article Salve a su empresa del mal de la 'reunionitis',
EL PAÍS, 18/05/2010)

26 de maig 2010

Coses que odio (3): Powerpoints "bonics"


Diuen que en Nobel va inventar la dinamita per acabar amb les guerres. A banda de la ingenuïtat que això suposa, l’exemple em serveix per reflexionar sobre els usos nocius que es poden fer d’eines que, d’entrada, són grans troballes de la humanitat. Heus ací, verbigràcia, el correu electrònic. Des de l’adveniment d’aquest mitjà del qual sembla que ja no en podrem prescindir, hi ha qui en fa ús per torturar els seus congèneres. Gent que es creu molt graciosa i profunda i humanista pel fet de reenviar de manera indiscriminada powerpoints que creuen bonics i que ajudaran a fer un món millor.

Acostumen a contenir imatges tòpiques i de mal gust: paisatges nevats, postes de sol que fan oi de tan vistes, platges paradisíaques, boscos ombrívols. Si entrem en el món dels animalons no hi falten gatets preciosos o gossets entendridors. Em repugnen especialment aquells que centren la seva imatgeria en bebès de totes les races. La voluntat de ser breu no em deixa allargar-me, però ja veieu per on vaig. En aquest sentit, la música que acompanya a les imatges és també a bastament carrinclona.

Però quan anem al text, la cosa ja fa venir, amb perdó, caguera. Poden ser cites cursis (ometré autories per no assenyalar). Però el pitjor són els textos anònims que tenen la pretensió de fer reflexionar sobre la bondat humana, que prenen forma d’homilia, que ens diuen que cal aprofitar el temps, que el sol surt cada dia, que ens insten a ser cada dia millors, etcètera. La cosa entra de ple en el món de la repugnància si, a més, al final et diuen que has de reenviar aquella excreció ridícula a no sé quantes persones per tal d’obtenir favors materials o esotèrics, amb exemples demencials sobre què et pot passar si ho fas o si no ho fas, quan el gran missatge pren la forma d’amenaça i es mostra contradictori amb la pretesa bonhomia inicial.

No tinc res en contra dels bons desitjos en general. Són tan inofensius com inútils. Però aquests correus perpetrats per persones sense imaginació i reenviats per persones que encara en tenen menys em posen de mala llet. Sí, sí, sí: els odio.

25 de maig 2010

Actualitat


XLIII

Bords i girajaquetes
demagogs, titafluixes,
se senten convocats
entorn de la carronya.
Tant com veuen suar
el cos de l’adversari,
més reclamen medalles
i més tensen la soga
a compte del país.

Que els pengin de la soga.

Sebastià Alzamora, La part visible

21 de maig 2010

Coses que odio (2): On ets?


Aquesta és la primera pregunta que més es fa quan es truca a un altre al mòbil: on ets? És a dir, no és suficient poder contactar amb la persona que es vol, sigui on sigui, sinó que a més sembla necessari saber la ubicació exacta de l’altre. Des d’aquest punt de vista, podem afirmar que és una pregunta que neix amb el mòbil. Amb els fixes es pot preguntar, evidentment, però qui ho fa queda malament. Queda com un ignorant o un tarambana d’aquells d’emmarcar i no treure-li la pols mai més.

On ets? A mi la resposta que em ve al cap sempre que em fan aquesta pregunta és la mateixa: i a tu que t’importa? Tot i que sovint responc amb l’absurd, que és una manera de dir el mateix. Puc fer un homenatge a la cultura popular i tradicional catalana: sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou. Puc fer referència a la ciència ficció: sóc al tercer anell de Saturn, fent una paella amb la Catherine Zeta Jones. Puc ser desconsiderat: A un bar, explicant a un desconegut que precisament ets una de les persones més idiotes que conec. Puc abusar de la confiança d’un amic: Aquí, gaudint mentre la teva estimada em fa un francès. Depèn de com va el dia, de quines ganes tinc de ser més o menys desagradable o irònic. Però el meu missatge sempre ve a dir el mateix: i a tu què t’importa?

On ets? Al meu blog, explicant a ves a saber qui que odio que em facin aquesta pregunta.

20 de maig 2010

L'univers


II

Aprendamos la lección del Mundo
su gran contradicción es el secreto
de todas las contradicciones
sin remedio:
ser unitario
y diverso.
¿Un mito
el universo?

Jesús Lizano, Florecillas (Lizania: aventura poetica, 1945-2000)

19 de maig 2010

Retrospectiva



Solcs de la pell
furguen endins
records inevitables
sòlids regalimen
coral·lins.

Si m’hi acosto
destrals
punxen i tallen
m’esbudellen
pèrfids bisturins.

Massa rimes en tant drama
massa tolls de desgovern
massa tràilers que semblaven
grans històries
després res.

18 de maig 2010

Imaginació, memòria i literatura


"Y fue entonces, todavía en años de aprendizaje de quién les habla, cuando la imaginación echó una mirada sobre aquel expolio de la memoria, y le tendió la mano. Era una labor complementaria, en todo caso, porque imaginación y memoria, para el escritor, son dos palabras que van siempre entrelazadas, y a menudo resulta difícil separarlas. Ciertamente un escritor no es nada sin imaginación, pero tampoco sin memoria, sea ésta personal o colectiva, esté proyectada en la novela histórica de fecha más remota, o en la literatura de ficción científica más futurista y fantástica. No hay literatura sin memoria. Incluso la memoria trapacera puede hacer buena literatura. La tan reiterada advocación "hay que olvidar el pasado", lógicamente no se aviene con la naturaleza y la función de la escritura. Hay que acotar nuevas parcelas de la memoria, hacer más denso el laberinto, cuidando, pues, de dejar una traza de hilo, como hizo Teseo aquella vez, para poder volver al exterior, y contarlo. Sobre todo, en lo que a mí respecta por lo menos, persistir en la búsqueda de algo, que nunca he sabido definir, pero que tiene que ver, por encima de cualquier otra finalidad, con alguna forma de belleza".
Juan Marsé (discurso de la ceremonia de entrega del Premio Cervantes 2009)

FONT: www.soitu.es

17 de maig 2010

e-poema


La Vanguardia ha tornat a convocar enguany el concurs d’e-poemes (no poden tenir més de 8 versos). El que vaig enviar ha estat seleccionat i publicat tant a l’edició digital com a l’edició impresa d’ahir diumenge dia 16. Aquí el teniu:


Metabolisme

Instant d’absolut de tot
d’un tot perfecte i ple.

Empassa el moment
fagocita’l
no en deixis res.

De la felicitat
com del porc
tot s’aprofita.

14 de maig 2010

Coses que odio (1): Caballero


Per iniciar aquesta sèrie de petites reflexions sobre allò que odio (que pot arribar a ser infinita: cosa de ser irascible i vehement, suposo) trio el tractament que em donen a determinats llocs. A mi m’emprenya que em diguin “caballero”. El diccionari de la Real Academia Española de la Lengua, defineix el mot, entre altres accepcions més vinculades a la noblesa o la caballeria, com “Persona de alguna consideración o de buen porte”. Per tant, a priori, estaríem davant d’una mostra de cortesia i respecte. Evidentment, millor que et diguin caballero que cul d’olla. A priori.

Però a determinats bars, la política dels quals obliga als cambrers a dirigir-se als homes d’aquesta manera, tinc la impressió que em diuen caballero amb el mateix to commiseratiu que si em diguéssim “gos merdós”. Igualment em passa amb els agents de seguretat de l’aeroport o d’altres espais o amb els ionquis veterans que a voltes s’acosten (ja els veus venir) amb la intenció d’explicar-te alguna pena per demanar-te almoina. Per cert, entengueu el plural com allò que és: homes i dones indistintament.

Breu: quan em diuen caballero em sento insultat. Sento que m’estan menystenint, em poso nerviós i, si es tracta d’un bar, intento evitar de tornar-hi. Demano paritat entre sexes. Si les dones són señoras, perquè nosaltres caballeros? Em sona a antic, carrincló, fatxa, hipòcrita, obsolet, desagradable, innecessàriament servil, afectadament bavós, fals com una moneda de sis euros. En fi, que si no us havia quedat clar, odio que em diguin caballero.

13 de maig 2010

Déjà vu...

"La oposición acusa al gobierno de hacerlo mal. Y el gobierno acusa de hacerlo mal a la oposición. Lo más grave del caso es que ambos tienen razón".
"Se desmiente que los sindicatos actúen con más dureza con los gobiernos de izquierdas. Los gobiernos de izquierdas no existen".

11 de maig 2010

(H)INDIGNACIÓ!!!!

Fa un temps que l'Ajuntament de Barcelona ha decidit obrir un expedient per tancar L'Horiginal, espai de referència en la vida literària de la ciutat, en una clar atac a la cultura de la bona.

És per això que des del blog
(H)INDIGNATS es centralitzen les accions per poder fer front a aquest tret burocràtic i, en conseqüència, ignorant.

Podeu llegir el
MANIFEST, adherir-vos-hi i fer-ne tota la difusió possible per que quedi clar que hi ha gent que ens interessa la vida cultural de veritat i no una estúpida consulta sobre la Diagonal (per exemple).

Una abraçada a tots els Horiginals.

El poder insospechado del lenguaje


Por mor de la seguridad, los espacios públicos y privados se vieron invadidos por cámaras de vigilancia, en una proliferación invasiva de ojos tecnológicos que hubieran hecho caerse de su sillón al bueno de Orwell. La videovigilancia devino en obsesión. Así, era común que unas cámaras observaran a otras para poder garantizar su eficacia. Y cámaras que vigilaban a éstas, y así hasta el infinito. Un extraño fenómeno informático dio consciencia a dichos dispositivos y éstos decidieron controlar el mundo. Desde ese día, los hombres no pudieron construir ni un modesto local sin que las cámaras les dotaran para ello.

10 de maig 2010

L'instant


El presente está solo. La memoria
erige el tiempo. Sucesión y engaño
es la rutina del reloj. El año
no es menos vano que la vana historia.
Jorge Luis Borges, del poema El instante

07 de maig 2010

D'això...


Dubtaré fins el darrer d’això
de dallonses no me’n falten
aquell que va dir no sé què
se’n penedeix nosequantos.

No sé què dic ni sé com
són daixonses o romanços?
Ço té qualques imprecisions
(o unes quantes, més o manco).

06 de maig 2010

Persones que no suporto


“Un tipus de persona que no suporto són els sentimentals sense caràcter, aquella gent malenconiosa que, per un excés d’empatia envers els altres, perd l’emoció de la seva pròpia essència i passa per la vida sense identitat, com una boira humana, compadint-se de tothom.”

John Cheever, El lladre de Shady Hill

05 de maig 2010

Primavera


Tornen els falciots
que tant em són
giravolten l’edifici
xisclen com agulles.

La mare deia que eren boges
l’avi n’havia fet de fusta.

Aquests ocells m’alimenten
la borra del temps.

04 de maig 2010

Descripció d'un home


Un hombre hecho y deshecho
os habla. Soy distinto cada año.
Tengo un desconocido por el pecho.
Sí. Miradme a los versos. No os engaño.
Tengo el sombrío bosque de la frente
esperando que llueva;
Manuel Alcántara, del poema Biografía