Quan no pots parar de llegir entens el significat exacte de la paraula obsessió. En un principi llegeixes per curiositat, per necessitat, més tard per plaer. Llavors, un dia et despertes i te n’adones que fa més de dos anys que has decidit pixar assegut per poder llegir el pot de xampú, com cada dia: “shampooing sublimateur de boucles – curl-enhancing shampoo...”. No es tracta de saber què diu, sinó de poder fer córrer els ulls per damunt de la lletra impresa. Quan te n’adones, ja no pots parar. Fins i tot mai no canvies de marca de xampú per variar el text, car el realment important és el fet de llegir, no què llegeixes. Com un ludòpata, el millor és jugar. La sensació de jugar. Per molt que guanyi, un jugador seguirà apostant fins a rebentar. Això és exactament igual. La qüestió és fer anar la màquina de llegir, malgrat el text sigui incomprensible, avorrit o senzillament inútil. La qüestió, la única cosa que realment importa, és llegir.
El detonador de tot plegat, com gairebé tot, el podem situar a la infantesa, quan et diuen que llegir va bé per deixar de ser tonto. Que qui llegeix sap més coses que la resta. Creixes i un dia malaurat cau a les teves mans la primera novel·la que et llegeixes de cap a peus. Aquella satisfacció d’empassar-te de veritat més de dues-centes pàgines provoca un sotrac interior i una sobredosi d’autoestima irreversible. De mica en mica, sense adonar-te’n, caus en l’hàbit. Socialment està ben vist. Millor llegir que anar a jugar a futbol al carrer, que estar en companyia d’amics dubtosos, que perdre el temps mirant la tele. Si ets de mena associal, l’ambient adult et reforça. I no és exactament que et creguis millor que la resta, sinó que, simplement, saps que llegir et manté a recer del control dels grans i t’allunya del món, del qual mai no t’has sentit partícip. L’evasió és total i t’enganxa. I, per més que ho facis, ets animat a seguir. Ningú no ho troba malament. Com si una família es posés al voltant d’un fill ionqui, aplaudint mentre es perfora la vena una i altra vegada.
Jo sóc un ionqui de la lectura. No sóc un exemple per a res ni per a ningú. No vull moralitzar, no vull semblar infal·lible. No vull polemitzar. Només explico el què em passa. Ser un toxicòman de la lletra impresa significa que sempre cal dur la dosi a sobre. Sortir de casa sense un llibre esdevé una crisi. Acabar un llibre quan queden dues estacions de metro per arribar a casa implica que cal acostar-se al plànol de la xarxa i llegir totes les estacions, els avisos de multa per no dur bitllet, les prohibicions de fumar, la placa del constructor del vagó, acostar-se a algú que duu un diari o un llibre i quedar-se borni llegint per damunt de la seva espatlla. No es pot parar.
Recordo un dia que em vaig quedar tancat a l’ascensor, amb la única companyia del carro d’anar a comprar i el llum d’emergència. Quan van poder rescatar-me, els bombers van fer broma, ja que havia escampat pel terra de la cabina el contingut del carro. Van dir-me si em volia preparar el sopar. Els hi vaig dir la veritat: només volia llegir les etiquetes, llegir alguna cosa mentre esperava. La seva mirada no va ser gens comprensiva.
L’hàbit impulsa a fixar-se en qualsevol text. El cos, tot el cos, com un radar, busca al seu voltant noves oportunitats de satisfer-se. Escombres com un antic sonar submarí alguna cosa per llegir. Arribes a agafar la publicitat que es posa als eixugavidres dels cotxes aparcats, llegeixes els papers que inunden els fanals del carrer anunciant pisos en venda, classes particulars o conferències de sectes diverses, els adhesius de serrallers d’emergències, els anuncis de vidents, pitonisses i xamans.
Fas obres a casa i és inevitable llegir els identificadors de les canonades que reposen a terra ECOPLAS-SANITEC-PVC-110x2,2-UNE-53114-96-10-29-A. Comences a llegir els llibres per la primera pàgina impresa, ISBN inclòs. En aquest sentit, Internet és una joia. Els cercadors t’ofereixen milions de paraules a canvi d’una de sola. Fins i tot una xifra té la seva correspondència amb paraules que, encara que sigui en un idioma incomprensible, t’alleugen amb la seva cadència damunt de la pantalla. Malgrat tot, el paper lliscant entre els dits és la millor dosi. Totes les drogues tenen la seva cerimònia, el seu ritual, la seva posologia ideal. La de la lectura és un bon llum, un seient còmode i la certesa de tenir per endavant paraules fins que rebentin els ulls, milers de pàgines a l’abast. Una biblioteca és el paradís, el demiürg, l’únic lloc on em sé invulnerable. Per això vaig estudiar biblioteconomia, per això sóc bibliotecari. El plaer de passejar pel dipòsit, amb l’única companyia de rengleres interminables de prestatgeries plenes de volums, és difícil d’explicar a algú que no és addicte.
He intentat relacionar-me més amb les persones, fer de la meva vida alguna cosa més, superant, encara que sigui una mica, la pulsió irrefrenable de la lectura. No m’ha estat donada aquesta capacitat. Sé que mai no ho podré deixar. Finalment he acceptat que sóc qui sóc, que sóc com sóc. Quan sigui mort, enterreu-me a terra, i que la corona sigui de papirus. Que la caixa sigui ben gran. Enterreu-me, si us plau, amb una enciclopèdia.
Fa un temps que l'Ajuntament de Barcelona ha decidit obrir un expedient per tancar L'Horiginal, espai de referència en la vida literària de la ciutat, en una clar atac a la cultura de la bona.
