El vent mou papers
fulles d’arbre
pols de temps al cementiri.
Les biografies
una damunt de l’altra
en lleixes de ciment.
Passaran anys
l’oblit colgarà les vides
els marbres diran
noms que res no diuen.
Flor seca de trascendència.
fulles d’arbre
pols de temps al cementiri.
Les biografies
una damunt de l’altra
en lleixes de ciment.
Passaran anys
l’oblit colgarà les vides
els marbres diran
noms que res no diuen.
Flor seca de trascendència.
2 comentaris:
tens raó és una biblioteca d'ossos, que no de cossos ni d'ànimes, allà enterrat ja no hi res, ni tals sols el pensament o l'essència del que forem.
Per això vull que em cremin quan em mori i que deixin que les meves cendres s'escolin per la terra del bosc. Com a mínim serviran per alguna cosa i formaran part d'una nova vida.
Publica un comentari a l'entrada