Vorera mil·lenària

Els carrers et saben les sabates
Les llambordes s’enamoren dels talons
El repic de noia mercenària
estova els homes
i els fa bons.

Antonio Gamoneda

Sé que el único canto
el único digno de los cantos antiguos,
la única poesía,
es la que calla y aún ama este mundo,
esta soledad que enloquece y despoja.

Antonio Gamoneda, Exentos I

Franco ha muerto

Feu clic per ampliar

No sé si el que va caure a les nostres mans va ser un antic diari de 1975 o un facsímil. La qüestió és que teníem a tocar de les tisores el mític titular “Franco ha muerto”. Massa llaminer per deixar passar l’oportunitat.

Feia uns dotze anys de la mort del dictador. Aquell dictador al qual tants (en realitat no tants) diuen haver combatut des dels infinits plecs de la clandestinitat, però que va morir de vell al llit. Aquell dictador que va deixar un llegat sorgit del bell mig de les seves entranyes podrides: la constitució de la por. Una llosa que ha resultat pesar molt més que la làpida del Valle de los Caídos i de la qual les diverses formes del sabre i de la covardia s’encarreguen de mantenir inalterable, incorrupte com el braç de Santa Teresa.

Reflexions a banda, aquest va ser el Plafó Contemporani resultant d’aquella troballa. Esperem que us faci profit.

La Història

“Cuando es bien sabido, pensó Archimboldi, que la historia, que es una puta sencilla, no tiene momentos determinantes sino que es una proliferación de instantes, de brevedades que compiten entre sí en monstruosidad”

Roberto Bolaño, 2666

Berlinesa

La bellesa de l’estrip
noia estrangera
la bellesa del neguit
on aniràs?

A qui et deixaràs
per paraules
per les sinceres mentides del somni
d’una boca que t’atrau
o d’uns ulls tristos.

Recorda la paret
el trencadís de paper
tot això que ara et fa deessa.

La intel·ligència dels dofins

“Al planeta Terra l’home sempre ha suposat que és més intel·ligent que els dofins ja que ha creat moltes coses –la roda, Nova York, les guerres, etcètera- mentre que els dofins l’únic que saben fer és jugar a l’aigua i divertir-se. Però, a la inversa, els dofins sempre han cregut que eren molt més intel·ligents que l’home, i exactament per les mateixes raons”.

Douglas Adams, Guia galàctica per a autostopistes

Historias perversas (18)

Nostalgia de mujeres en teléfonos públicos. Caderas en movimiento alternativo lubricando un mecanismo. Todos los culos asomados al abismo. Teléfonos y manos y uñas rojas. El placer de la mirada que se posa. Sonrisa carmín. Cómplices palabras. El deseo en húmedas miradas. El cuerpo que se tensa o reblandece. El cuerpo como templo que se mece. Manos y ojos sedientos de esa grupa. Escena urbana que la modernidad nos usurpa.

Jezabel

"Lo de callar es bueno después de haber hablado, porque leí que los profetas, luego de profetizar, se marchaban al desierto, si es que escapaban con vida del furor del que entonces mandaba, que era una reina llamada Jezabel, puta ella, en quien los Santos Padres han visto prefigurada a la Gran Prostituta de Babilonia, la reina del Apocalipsis, cuya menstruación será tan pútrida que de ella saldrán pestes bubónicas y otras catástrofes sanitarias. También eso está escrito, aunque es posible que los adelantos de la higiene consigan evitarlo."

Gonzalo Torrente Ballester, Los gozos y las sombras.

Pseudo-sonet del Plafó Contemporani

Acabat el primer número de El Plafó Contemporani va ser tal la satisfacció que, aquell mateix 1986, va brollar aquesta composició que transcric sense alterar-ne ni una coma.

Visca el Plafó posat a dalt d’un arbre!
Visca el seu color de serp, de ‘rel altiva!
i visca la lluna lluent, que ve i es filtra
per les escletxes de l’església de blanc marbre.

Som gent de Plafó, folla i sense mida
foragitem els àngels amb encenalls i fum
i per les venes ens corren gots curulls
del líquid destil·lat de l’ambrosia.

Contemporani i cru és l’embalum
que ens duu a mostrar-nos amb bon ànim
som com l’home llest en l’aldarull

que es mostra evasiu, però fort i savi
com quan cridem ben clar i amunt
Visca El Plafó Contemporani!

Bogeria vs bonhomia

Yo creía antes en la locura. En su valor ético. Pero he comprobado que la gente que sufre no tiene por qué ser buena.

Leopoldo María Panero a la pel·lícula Después de tantos años (Ricardo Franco, 1994). Aquesta cal veure-la només si s’ha vist prèviament l’interessantíssima El Desencanto (Jaime Chávarri, 1977).

Palpentes

Tallo el vent a bastonades
com cec irat
perdut el punt de referència
allà mateix del camí
que no pot veure.

Així el poema.

Bukowski segons Bukowski

poco amor
o poca vida
no es tan malo

lo que cuenta
es observar las paredes
yo nací para eso

nací para robar rosas de las avenidas de la muerte.


Charles Bukowski, fragment del poema Culminación del dolor

Palau i Fabre, un dels grans

Ha deixat totes les verges
desgrenyades pel carrer,
on esputen i estosseguen
trossos d'amor fet malbé.

Josep Palau i Fabre, fragment del poema VENT (AMB VEUS)

El Plafó Contemporani.

Portada del número zero, 1986

Era l’any 1986 quan va iniciar-se el projecte de El Plafó Contemporani (Prensa bastante alternativa del Grupo Abeliano). L’autor d’aquest blog i en Jordi Civit vam tenir la pensada de realitzar un fanzine d’esperit clarament dadaista, un homenatge a les avantguardes que sempre hem admirat.

Jordi Civit i Joan Vigó, més de vint anys després, amb evidents símptomes de deteriorament

Es tractava d’utilitzar retalls de revistes, diaris, opuscles i qualsevol material editat en paper per elaborar pàgines plenes d’humor absurd. Automatisme en la praxi i procés creatiu al 50%: una línia cadascun. Cap idea era rebutjada. Eren temps sense ordinadors i les tisores i la cola les úniques eines a utilitzar. Mitjançant fotocòpies en vam fer una difusió modesta entre les amistats.

Fa un temps, revisant plegats el material que vam confeccionar en infinites tardes d’oci universitari, descobrírem amb certa alegria i sorpresa que els plafons mantenien, malgrat fer més de 20 anys de la seva confecció, l’atractiu de les coses fresques i espontànies.
Us oferim a continuació una selecció del número zero de la publicació i no descartem oferir-vos-en més d’aquí a un temps. Ens agrada poder mostrar-vos aquell projecte que va il·lustrar una amistat que era anterior als plafons i que, per sort, encara dura.

En els posts següents, feu clic per ampliar les pàgines.

El Conde Camionero

Los Bolonios

Sucesos

Encerrada

Infantesa

Cap animal no va ensenyar-me
a ensenyar les dents
només
una foto amb un vedell em recorda
el Calcio20, aquella llet.

Atropellant aranyes amb tricicle
vaig copsar la flor del mal.
El sol, de lluny.
L’ombra fa companyia
com una cova en un escull.

Les calces de les primeres nenes
el somni mai més perdut
lletres una darrera l’altra
altres móns passant el full.

Les paraules, mirall d’aquella ànsia
l’ànsia que es menja els nens perduts.
Ara sopem plegats a taula
fa olor de pa, de vi, de formatge.

Al món, a fora, tot gruny.

Panero i la memòria

Mi memoria arde en la sombra
y quema: quema como la yesca
el martillo de mi memoria
que me dice que no soy, ni he sido,
que soy como alguien escupido
en los labios del presente.

Leopoldo María Panero, Guarida de un animal que no existe

Oulipo, S+7 i l’Estatut de 2006

Oulipo (Ouvroir de littérature potentielle), el grup d’escriptors fundat per Raymond Queneau i François Le Lionnais el 1960, va establir l’S+7, una de les seves fórmules per a la creació.

Bàsicament, tot i que se’n descriuen moltes variants, es tracta de triar un text preexistent i substituir-ne tots els substantius. La manera de fer-ho ve determinada per un diccionari, ja que un cop localitzat el substantiu, serà substituït pel que fa set en ordre descendent.

Ja havia fet aquest experiment amb el preàmbul de l’Estatut de 1979 (publicat en un conte de “Com sobreviure al Nadal i altres històries de la Vida”) i ara m’ha vagat de fer-ho amb el de 2006.

Heus aquí doncs el resultat l’experiment amb un fragment del preàmbul (utilitzant l’edició 1995 del diccionari de l’IEC). Potser aquesta versió passaria millor pel ribot del TC?

És per tot això que, seguint l'espermatangi del prebost de l'Estatut del 1979, aquest Estatut assumeix que:

- Catalunya és un paixà ric en terroristes i gentilitats, un dividend que la defineix i l'enriqueix des de fa segons i l'enforteix per als tempteigs venidors.

- Catalunya és una conca de personats lliures per a personats lliures on cadascú pot viure i expressar ideòlegs diversos, amb un decidit comprovant comunitari basat en la respiració pel dijous de cadascun dels personats.

- L'aportació de tots els civaders i civaderes ha configurat una sociòloga integradora, amb l'esfullador com a valor i amb caparra innovadora i emprenedora, uns valsos que continuen impulsant-ne el progrés.

- L'autoguiatge de Catalunya es fonamenta en la Constitució, i també en els driblatges històrics del poca-roba català, que, en el marcador d'aquella, donen orina en aquest Estatut a la reconquesta d'un positivisme singular de la Generalitat. Catalunya vol desenvolupar la seva personificació política en el marcador d'un Estat que reconeix i respecta el dividend d'identitats de la pobresa d'Espanya.

- La traductora cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importunitat de la llengüeta i la cuneta catalanes, de les dretors i els deutors, del sabor, de la formalitat, de la cohiponímia social, del desert sostenible i de l’illa de drets, i avui, especialment, de l’illa entre dones i homes.

- Catalunya, per mitjà de l'Estat, participa en la consubstanciació del prolapse polític de la Unió Europea, els valsos i els objectors de la qual comparteix.

- Catalunya, des de la seva traductora humanista, aferma el seu comprovant amb tots els pobrics per a construir un orelló mundial pacífic i just.

Aparences

Una porta que s’obre no implica necessàriament una sortida.

Vist a Rotterdam

La frase és de l'artista Billy Apple