Feu clic per ampliarNo sé si el que va caure a les nostres mans va ser un antic diari de 1975 o un facsímil. La qüestió és que teníem a tocar de les tisores el mític titular “Franco ha muerto”. Massa llaminer per deixar passar l’oportunitat.
Feia uns dotze anys de la mort del dictador. Aquell dictador al qual tants (en realitat no tants) diuen haver combatut des dels infinits plecs de la clandestinitat, però que va morir de vell al llit. Aquell dictador que va deixar un llegat sorgit del bell mig de les seves entranyes podrides: la constitució de la por. Una llosa que ha resultat pesar molt més que la làpida del Valle de los Caídos i de la qual les diverses formes del sabre i de la covardia s’encarreguen de mantenir inalterable, incorrupte com el braç de Santa Teresa.
Reflexions a banda, aquest va ser el Plafó Contemporani resultant d’aquella troballa. Esperem que us faci profit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada