Mentre miro per la finestra, mentre la llum de l’hivern fa que els grisos siguin més rics i el cel més sòlid, no sé per què, ni ganes de saber-ho, recordo una dada. Sovint la memòria ja ho té, això. Et sorprèn. És quan penses: no recordava que me’n recordava. Com si un estrany cuc furgués per la memòria amb la missió de fer-te avinent alguna cosa que s’havia enterrat com una tòfona, a resguard de la pròpia consciència, durant molts anys.
Per no allargar-me més. He recordat de sobte que no fa pas massa anys encara era vigent a Andorra una insòlita tradició medieval. Quan algú moria violentament, el jutge de pau, abans de manar aixecar el cadàver, havia de preguntar al mort, tres vegades, alhora que li donava un copet al cap, “Mort, qui t’ha mort?”. Si, com era d’esperar, el finat s’entossudia a romandre mut, es considerava que estava “ben mort” i ja es podia fer el que calgués.
Ja em direu si recordar això té alguna mena de valor. Jo diria que no, a banda de la curiositat i que, a Google, he descobert que a Andorra hi ha una discoteca de dos ambients que es diu “Mort, qui t’ha mort”. Allà els cops al cap te’ls dóna l’alcohol, suposo.
Per no allargar-me més. He recordat de sobte que no fa pas massa anys encara era vigent a Andorra una insòlita tradició medieval. Quan algú moria violentament, el jutge de pau, abans de manar aixecar el cadàver, havia de preguntar al mort, tres vegades, alhora que li donava un copet al cap, “Mort, qui t’ha mort?”. Si, com era d’esperar, el finat s’entossudia a romandre mut, es considerava que estava “ben mort” i ja es podia fer el que calgués.
Ja em direu si recordar això té alguna mena de valor. Jo diria que no, a banda de la curiositat i que, a Google, he descobert que a Andorra hi ha una discoteca de dos ambients que es diu “Mort, qui t’ha mort”. Allà els cops al cap te’ls dóna l’alcohol, suposo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada