Amb resignació de segles
davant l’enderroc s’obre la platja.
Darrera hi ha maons
rajoles vídues
portes i panys inútils com un prec:
el lament de la història mossegada.
Davant d’aquest mar de tantes lletres
s’encorda el dolor amb fils de runa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Almenys aquestes runes no cauran en l'oblit gràcies al teu poema. Runes i mar, qué trist.
Sí, molt trist el que han fet amb El Cabanyal. Una vergonya. Una de tantes.
Publica un comentari a l'entrada