De tant en tant torno a dins
on l’arquitectura m’és cordial
i la solitud la millor pell.
Una ciutat a mida
per on passejo enlluernat de fosca
atent a les arestes
a la carícia rugosa del ciment
encrostat de les preguntes de sempre.
Aquí el silenci rebota pertot.
Amb l’emoció del nen que saluda el primer tren
exploro tots els que sóc
carrer a carrer.
A la meva ciutat abandonada
sóc l’alcalde del no res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada