Mastegar l’avorriment
fixar-se en els detalls
en un racó palpable
amagat de velocitats i rutines.
Avorrir-se com la neu
com un nen
fer castells amb caixes
matar formigues amb dit omnipotent.
Una mena de fantasia immutable
persistent com la taca a la pell
o la fascinació paraula.
Mastegar l’avorriment
repassar l’esquerda
mentre una cançó tossuda
s’allarga eterna pel cervell.
1 comentari:
oh, com m'agrada aquesta poesia, una descripció perfecta dels meus avorriments d'infantesa. No sé què ho fa, ara fa anys que ja no m'avorreixo...
Publica un comentari a l'entrada