Deliri de finestres que s’estiren,
que es multipliquen. Passadís de fang,
celatge fals. Malson de formularis.
Brut oreig d’horaris. I parets
per on ningú no puja, l’ascensor
d’una fosca matèria d’ahirs;
fulls verds, rosats, cafè que sense escuma
ens forada la panxa. Tot és buit.
I enllà el terrat, desvari de gavines
i tot el blau que fresc en el migdia
s’oblida de nosaltres.
Joan Todó, Los fòssils (al ras)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada