(...)
però amants del sureny, de l’ou de reig,
de l’ou que balla sempre amb el més lleig,
l’enfonsat per haver sentit el so
d’un jove pianista massa bo,
mentre el temps oprimeix amb dits de glaç
la gola fins el tràgic desenllaç,
que és quan, ja sense gas i sense llum,
queda el timbal, només de la patum,
que sona, i sona el pet que fa el cervell
per totes les juntures del clatell
per tot el planisferi sublunar,
per tot el Scilicet i l’Ornicar,
per tot el tot idèntic al no-res,
per tot el que és erèctil o distès,
per sobre de mil dubtes persistents
i mil més d’interins i de suplents,
perquè no està aclarit, ni de bon tros,
què hi pinta l’enfarfec aquest del cos
(...)
Jordi Vintró,
fragment de Insuficiència mitral
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada