SOL A CASA
No hi ha ningú. La primavera dóna
pas a l’enyor des del seu cor d’insectes.
Com una simetria de les fulles
gronxades pel ponent cau el destí.
Haurem escrit, a força de no ser
feliços, versions voluptuoses
d’aquesta identitat que en deim els dies.
L’extracte és una rara lucidesa.
Perquè el voler, l’orgull, les pedres fòssils
i qualsevol amor no fan la ruta
del caos. Quan tot anunciï el vespre,
com un nard, com el nostre atreviment
més bíblic, veurem el sol en la dalla.
Antoni Vidal, Bandera blanca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada