Si arrib a vell,
m’hauré d’esflorar el cervell amb l’escopeta.
Dur fins a les darreres conseqüències
haver tengut mirada posada en el cos,
en el baf de la vida.
Com un simi d’aquests que fan cuca-veles
i que estan sempre a l’aguait entre les mates.
Si algun dia
ja és fosc, el meu cervell
romandrà estès i aixafat, ple de la inconsciència
de l’era del plàstic.
O bé m’empassaré litres de cassalla
i m’escataré amb ardor la pell.
No podré dir, contra ningú,
que m’han tocat prou l’ànima
en aquesta vida sofrida.
Pau Vadell, Esquenes vinclades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada