Una
gata amb una rata a la boca, encara viva.
Un
estornell que sacsa un cuc a la punta del bec.
El
fang interromput, les soques tristes.
Un
bou burlat, que arramba fins a l’extenuació.
El
sol novell rostint les fulles velles.
La
llum que es nega, i mor feta resplendor, or encès.
I
nosaltres dubtaríem.
I
la pruïja que ens corca ens contradiu,
el
desig ens demana sang, i nosaltres neguem,
vacil·lants,
per contradir-ho tot.
Joan Todó, La vista als dits
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada