Dir que és colossal la versió que ha fet el poeta mallorquí Jaume C.Pons Alorda de les Fulles d’herba d’en Walt Whitman no és dir res nou. Anar per una cinquena edició en menys d’un any ja diu moltes coses. I més abaix podreu trobar referències diverses a aquesta magna obra poètica, ara completa en català per primer cop.
Tinc la sort de conèixer personalment en Jaume C. Pons Alorda i sóc un seguidor de la seva poesia, que recomano a tothom de manera fervorosa i fanàtica. El dia 12 d’abril d’enguany vaig assistir a la presentació de l’obra en qüestió a la meva llibreria de capçalera (Nollegiu del Poblenou ). L’experiència va ser catàrtica, brutal, plena de cops de puny i sotracs a l’ànima. Sentir (en el sentit més ampli de la paraula) recitar aquesta força de la natura mallorquina no té preu.
Vaig comprar el llibre (qui no el tingui no sap el què es
perd) i en Jaume em va fer una dedicatòria de les seves (hiperbòlica,
desmesurada, afectuosa, pirotècnica). L’he llegit i sé que el rellegiré. Com
diu en Jaume, tothom està enamorat d’en Whitman encara no ho sàpiga.
En un dels jocs que m’agraden fer amb la poesia, una
herència oulipuciana, vaig decidir fer un poema basant-me en els poemes d’en
Whitman.
La norma per construir el poema que tindrà 12 versos:
–
Vaig mirar l’hora en el moment de començar a
dissenyar aquestes normes. Eren les 20 i 20.
–
Els poemes de Fulles d’Herba comencen a la pàgina
9. Començant per aquesta, es faran salts de 20 en 20 pàgines (9, 29, 49... fins
arribar a la 269). De cada vers número 20 d’aquella pàgina triaré un fragment o
tot el vers.
I la cosa ha quedat així:
Jo dic que la Forma completa
Oh divina mitjania!
la forma més comuna
en les esquerdes de la mar:
el colossal No-res primigeni.
Dins seu l’inici
en les paraules que sonen i ressonen
veig la cascada
com perles en les coses més insignificants:
l’exquisida olor,
aquella matèria
que pugui sortir bé per sort.
Encara el so
allà on murmuren.
Més informació:
2 comentaris:
Estimat,
He tardat molt de temps a passar per ca teva. Ho sento... Ara que ho faig, com sempre em recorre el fuet de l'emoció, i amb aquest senyor que ens recomanes encara més. Quin goig, quina sinceritat i emotivitat.
Gràcies...Un petonarro, maco!!
Moltes gràcies i benvinguda de 9, Cantireta! Petons!
Publica un comentari a l'entrada