Berlinesa

La bellesa de l’estrip
noia estrangera
la bellesa del neguit
on aniràs?

A qui et deixaràs
per paraules
per les sinceres mentides del somni
d’una boca que t’atrau
o d’uns ulls tristos.

Recorda la paret
el trencadís de paper
tot això que ara et fa deessa.

La intel·ligència dels dofins

“Al planeta Terra l’home sempre ha suposat que és més intel·ligent que els dofins ja que ha creat moltes coses –la roda, Nova York, les guerres, etcètera- mentre que els dofins l’únic que saben fer és jugar a l’aigua i divertir-se. Però, a la inversa, els dofins sempre han cregut que eren molt més intel·ligents que l’home, i exactament per les mateixes raons”.

Douglas Adams, Guia galàctica per a autostopistes

Historias perversas (18)

Nostalgia de mujeres en teléfonos públicos. Caderas en movimiento alternativo lubricando un mecanismo. Todos los culos asomados al abismo. Teléfonos y manos y uñas rojas. El placer de la mirada que se posa. Sonrisa carmín. Cómplices palabras. El deseo en húmedas miradas. El cuerpo que se tensa o reblandece. El cuerpo como templo que se mece. Manos y ojos sedientos de esa grupa. Escena urbana que la modernidad nos usurpa.

Jezabel

"Lo de callar es bueno después de haber hablado, porque leí que los profetas, luego de profetizar, se marchaban al desierto, si es que escapaban con vida del furor del que entonces mandaba, que era una reina llamada Jezabel, puta ella, en quien los Santos Padres han visto prefigurada a la Gran Prostituta de Babilonia, la reina del Apocalipsis, cuya menstruación será tan pútrida que de ella saldrán pestes bubónicas y otras catástrofes sanitarias. También eso está escrito, aunque es posible que los adelantos de la higiene consigan evitarlo."

Gonzalo Torrente Ballester, Los gozos y las sombras.

Pseudo-sonet del Plafó Contemporani

Acabat el primer número de El Plafó Contemporani va ser tal la satisfacció que, aquell mateix 1986, va brollar aquesta composició que transcric sense alterar-ne ni una coma.

Visca el Plafó posat a dalt d’un arbre!
Visca el seu color de serp, de ‘rel altiva!
i visca la lluna lluent, que ve i es filtra
per les escletxes de l’església de blanc marbre.

Som gent de Plafó, folla i sense mida
foragitem els àngels amb encenalls i fum
i per les venes ens corren gots curulls
del líquid destil·lat de l’ambrosia.

Contemporani i cru és l’embalum
que ens duu a mostrar-nos amb bon ànim
som com l’home llest en l’aldarull

que es mostra evasiu, però fort i savi
com quan cridem ben clar i amunt
Visca El Plafó Contemporani!

Bogeria vs bonhomia

Yo creía antes en la locura. En su valor ético. Pero he comprobado que la gente que sufre no tiene por qué ser buena.

Leopoldo María Panero a la pel·lícula Después de tantos años (Ricardo Franco, 1994). Aquesta cal veure-la només si s’ha vist prèviament l’interessantíssima El Desencanto (Jaime Chávarri, 1977).

Palpentes

Tallo el vent a bastonades
com cec irat
perdut el punt de referència
allà mateix del camí
que no pot veure.

Així el poema.

Bukowski segons Bukowski

poco amor
o poca vida
no es tan malo

lo que cuenta
es observar las paredes
yo nací para eso

nací para robar rosas de las avenidas de la muerte.


Charles Bukowski, fragment del poema Culminación del dolor

Palau i Fabre, un dels grans

Ha deixat totes les verges
desgrenyades pel carrer,
on esputen i estosseguen
trossos d'amor fet malbé.

Josep Palau i Fabre, fragment del poema VENT (AMB VEUS)

El Plafó Contemporani.

Portada del número zero, 1986

Era l’any 1986 quan va iniciar-se el projecte de El Plafó Contemporani (Prensa bastante alternativa del Grupo Abeliano). L’autor d’aquest blog i en Jordi Civit vam tenir la pensada de realitzar un fanzine d’esperit clarament dadaista, un homenatge a les avantguardes que sempre hem admirat.

Jordi Civit i Joan Vigó, més de vint anys després, amb evidents símptomes de deteriorament

Es tractava d’utilitzar retalls de revistes, diaris, opuscles i qualsevol material editat en paper per elaborar pàgines plenes d’humor absurd. Automatisme en la praxi i procés creatiu al 50%: una línia cadascun. Cap idea era rebutjada. Eren temps sense ordinadors i les tisores i la cola les úniques eines a utilitzar. Mitjançant fotocòpies en vam fer una difusió modesta entre les amistats.

Fa un temps, revisant plegats el material que vam confeccionar en infinites tardes d’oci universitari, descobrírem amb certa alegria i sorpresa que els plafons mantenien, malgrat fer més de 20 anys de la seva confecció, l’atractiu de les coses fresques i espontànies.
Us oferim a continuació una selecció del número zero de la publicació i no descartem oferir-vos-en més d’aquí a un temps. Ens agrada poder mostrar-vos aquell projecte que va il·lustrar una amistat que era anterior als plafons i que, per sort, encara dura.

En els posts següents, feu clic per ampliar les pàgines.

El Conde Camionero

Los Bolonios

Sucesos

Encerrada

Infantesa

Cap animal no va ensenyar-me
a ensenyar les dents
només
una foto amb un vedell em recorda
el Calcio20, aquella llet.

Atropellant aranyes amb tricicle
vaig copsar la flor del mal.
El sol, de lluny.
L’ombra fa companyia
com una cova en un escull.

Les calces de les primeres nenes
el somni mai més perdut
lletres una darrera l’altra
altres móns passant el full.

Les paraules, mirall d’aquella ànsia
l’ànsia que es menja els nens perduts.
Ara sopem plegats a taula
fa olor de pa, de vi, de formatge.

Al món, a fora, tot gruny.

Panero i la memòria

Mi memoria arde en la sombra
y quema: quema como la yesca
el martillo de mi memoria
que me dice que no soy, ni he sido,
que soy como alguien escupido
en los labios del presente.

Leopoldo María Panero, Guarida de un animal que no existe

Oulipo, S+7 i l’Estatut de 2006

Oulipo (Ouvroir de littérature potentielle), el grup d’escriptors fundat per Raymond Queneau i François Le Lionnais el 1960, va establir l’S+7, una de les seves fórmules per a la creació.

Bàsicament, tot i que se’n descriuen moltes variants, es tracta de triar un text preexistent i substituir-ne tots els substantius. La manera de fer-ho ve determinada per un diccionari, ja que un cop localitzat el substantiu, serà substituït pel que fa set en ordre descendent.

Ja havia fet aquest experiment amb el preàmbul de l’Estatut de 1979 (publicat en un conte de “Com sobreviure al Nadal i altres històries de la Vida”) i ara m’ha vagat de fer-ho amb el de 2006.

Heus aquí doncs el resultat l’experiment amb un fragment del preàmbul (utilitzant l’edició 1995 del diccionari de l’IEC). Potser aquesta versió passaria millor pel ribot del TC?

És per tot això que, seguint l'espermatangi del prebost de l'Estatut del 1979, aquest Estatut assumeix que:

- Catalunya és un paixà ric en terroristes i gentilitats, un dividend que la defineix i l'enriqueix des de fa segons i l'enforteix per als tempteigs venidors.

- Catalunya és una conca de personats lliures per a personats lliures on cadascú pot viure i expressar ideòlegs diversos, amb un decidit comprovant comunitari basat en la respiració pel dijous de cadascun dels personats.

- L'aportació de tots els civaders i civaderes ha configurat una sociòloga integradora, amb l'esfullador com a valor i amb caparra innovadora i emprenedora, uns valsos que continuen impulsant-ne el progrés.

- L'autoguiatge de Catalunya es fonamenta en la Constitució, i també en els driblatges històrics del poca-roba català, que, en el marcador d'aquella, donen orina en aquest Estatut a la reconquesta d'un positivisme singular de la Generalitat. Catalunya vol desenvolupar la seva personificació política en el marcador d'un Estat que reconeix i respecta el dividend d'identitats de la pobresa d'Espanya.

- La traductora cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importunitat de la llengüeta i la cuneta catalanes, de les dretors i els deutors, del sabor, de la formalitat, de la cohiponímia social, del desert sostenible i de l’illa de drets, i avui, especialment, de l’illa entre dones i homes.

- Catalunya, per mitjà de l'Estat, participa en la consubstanciació del prolapse polític de la Unió Europea, els valsos i els objectors de la qual comparteix.

- Catalunya, des de la seva traductora humanista, aferma el seu comprovant amb tots els pobrics per a construir un orelló mundial pacífic i just.

Aparences

Una porta que s’obre no implica necessàriament una sortida.

Vist a Rotterdam

La frase és de l'artista Billy Apple

L'impuls suïcida

“El suicidio –contrario a lo que gran parte de la gente piensa- no está impulsado por la desesperación sino por el aburrimiento.”

Rodrigo Fresán, La velocidad de las cosas

Cançó de bressol del lliri a la mà

Què li darem al noi cap de fava?
Què li darem que li faci dolor?
Una sorpresa sense paper de plata
Un tronc amb claus clavat al seu front.

Què li darem a l’il·lús somiatruites?
Què li darem si només sap ser bo?
Hòsties a manta dalt de la cadira
Dura és la vida i de rosa n’hi ha poc.

Conte o novel·la?

“Por eso el mundo que vivimos pocas veces tiene que ver con el mundo que soñamos. Por eso la realidad está más cerca de la novela que del cuento: es larga, estamos en ella de por vida y en raras ocasiones nos permite dar vuelta a la página, encontrarnos con un nuevo título, volver a empezar desde cero, cambiar de marcha y de escenario y de trama.”

Rodrigo Fresán, La velocidad de las cosas

Elogi de la incertesa

Em pregunto constant si sóc qui mana
en aquest viatge de final segur.
L’autoritat és ocell que se m’escapa
i em sento com tibat per un jou mut.

Res de nou. Tot plegat és una trampa.
La realitat sense somni és un embut.
M’estimo més omplir el got de paraules
pensar-hi només a l’hora del vermut.

Prenc les eines sense trobar nansa.
De déus, timons i creus, no res. No en vull.
Si quan escric alguna cosa em passa
ja en tinc prou tot i saber que m’he perdut.

Literatura i tabú

"La literatura es una observación universal que abarca los dilemas de la existencia humana, y nada es tabú."

Enrique Vila-Matas (discurs de recepció del XII Premio Internacional de Novela «Rómulo Gallegos», 2001)

Font: analitica.com

Somniar segons Bauçà

Somniar. Hi estic tan

entrenat que adormir-me

és entrar en un festival

de cinema, on t'esperen

grans sorpreses que jamai

et deceben. I l'entrada

sempre és gratis. És tan gros,

el cas, que sembla mentida.

Miquel Bauçà, Certituds immediates

Arqueologia

Paret
museu del temps
memòria de serp freda.

Passo els dits
acaricio els dies
tota la llum
i la tenebra fòssil
d’aquell nen que encara juga sol.

Les esquerdes solquen els dies
amb destral de biografia.

Pedrada Cioran (2)

"Aun hallándonos a mil leguas de la poesía, dependemos de ella todavía por esa súbita necesidad de aullar —último estadio del lirismo."

E.M. Cioran, Silogismos de la amargura

Veritas

"Fiqueu-vos al cap que no es fan progressos" Francis Picabia

Després de llegir Murakami al tren

"Era un paisatge molt maco, però potser s’assemblava massa a una postal" Haruki Murakami

Tantes postes de sol
amb arbres o palmeres
t’han fet el vòmit.

Prestatgeries de pols
deures inexcusables
del pànic confortable.

El meu fàstic a la llosa del tòpic
és el contradictori espantall que em mastega.

El somni en un paper

Escriure amb els dits bullint de tecla
com quan s’escapa el bus nocturn
voler dir el que el cap recepta
amb un tam tam que fa bum bum.

S’escolen les imatges
entre els plecs de l’inconscient
que cap telèfon no soni
o ho perdré ja ho sé ho perdré.

Puc dir però que hi ha una noia
un camí prop d’una font
el casalot modernista
un vell tocant el fagot.

El sexe és fet de benzina
de notable combustió
després truquen a la porta
i va i ho perdo, ho perdo tot.

La literatura segons Fresán

"La lectura es un ejercicio; la literatura -el acto de escribir y leer- es la manifestación física más próxima y parecida a la memoria que ha conseguido el hombre".

Rodrigo Fresán, Jardines de Kensington

Roberto Bolaño, sempre

Mónica Maristain: ¿Por qué le gusta llevar siempre la contraria?

Roberto Bolaño: Yo nunca llevo la contraria.

Font: sololiteratura

Vida xifrada

He vist humans vora les vores
aferrats a la daga de l’edat
donant per fet allò que se suposa
fent del tòpic l’ingràvid entrepà.

A mi cap guarisme no em fascina
detesto les farses doctrinals
que tots els camins fan giragonses
i vulguis o no hi ha un sol final.

25.06.2009

L’estiu del 82
amb 18 anys a la butxaca
la Blanca Subur feia de casa
als bars les dones ballaven
Thriller.

Voyeurs d’aquells culs
la vida només era als ulls.

Ahir moria l’àgil Peter Pan
que era negre i va ser blanc.

D’aquelles noies i els seus culs
que se n’ha fet
quin destí se les ha endut
quants homes i quant fum
quantes paraules
llençols bruts.

Vinils formant embuts
damunt la Blanca Subur.

Informe preliminar

L’incident que ha provocat
aquestes destruccions
vol ser antic
reclama treballs
trobar-ne el moll
refer camins
ser conscient
d’una topografia ingrata.

Fabricar excavadores
per desenrunar budells.

Cal aixecar els sòtans des de dins.

El silenci dels carrers

Tuve un recuerdo para unas palabras de Robert Walser: "El silencio de las calles tiene algo de amable y misterioso. ¡Para qué buscar otras aventuras!"

Enrique Vila-Matas, Doctor Pasavento

Moment de glòria

Com la banda sonora
d’Ironside
sóc ple de trompetes
i colors americans.

Un joc

"La meva intenció sempre va ser fugir de mi mateix, tot i saber que m'estava utilitzant a mi mateix. Posem que era un joc entre mi i jo"

Marcel Duchamp

Preguntes

"(...) Arribat aquí ja puc contestar amb una mica més d'aire la primera pregunta (qui sóc?): sóc la veu coneguda que sembla que et cridi en la casa buida, sóc un de tants a la rambla dels desemparats, sóc un dels que organitzaren el viatge intergalàctic dels pobres, la desesperació dels rics, el consol de la gent gran. I la segona pregunta (per què escric?): no ho sé."

Enric Casasses, Qui sóc i per què escric...

Misèries

“En aquest país nostre ningú no podrà arribar a creure mai que el seu veí de pupitre, de despatx o d’escriptori pugui ser gran cosa. Com que jo sóc minúscul, diu la mentalitat de la zona, segur que ell també ho és.
Tothom mira l’altre a través del mirall propi, i així anem.”

Abel Cutillas, La mort de Miquel Bauçà

Escrostonada edat de les parets

Celebrem les pells intramurs.
Més enllà el mar
color plom de memòria.

La nostra és solitud de runa
marge i frontera
èxtasi de bosc d’antenes
sostre blanc llepat d’esquerda.

La tarda és la vasta llengua de maons.

Automatisme després de llegir uns coltells d’Enric Casasses abans de dinar

A casa de l’adroguer
han robat una campana
fill de puta qui ho ha fet
els que riuen i els que callen

La bonhomia inevitable

"Odio a esta gran parte de la humanidad "normal" que día a día destruye mi mundo. Odio a la gente que es de una gran bondad porque nadie les ha dado la oportunidad de saber lo que es el mal y entonces elegir libremente el bien; siempre me ha parecido que ese tipo de gente bondadosa son gente de una maldad extraordinaria en potencia."

Enrique Vila-Matas, El mal de Montano

Preferències

"Prefereixo el paradís pel clima. L'infern, per la companyia."
Mark Twain

Pedrada Cioran

“Si la Historia tuviera una finalidad, qué lamentable sería el destino de quienes no hemos hecho nada en la vida. Pero en medio del absurdo general nos alzamos triunfadores, piltrafas ineficaces, canallas orgullosos de haber tenido razón.”

E.M.Cioran, Silogismos de la amargura

Natura humana sense sang (cançó)

La ciutat és un ressò
és l’empremta, el ganivet
és l’arbre que creix tot sol
són les voreres cremades.

La ciutat és un mirall
on ens reconeixem la cara
les llambordes fan un clot
per ensopegar mirades.

La ciutat mira de lluny
creix a ritme, mossegades
que fan els motors pertot:
compressors de mil tonades.

La ciutat em pren el lloc
i què vols que et digui, m’agrada
les imatges, les cançons
els bars on et bec quan parles.

La ciutat m’ha travessat
el cor amb velles antenes
al terrat hi tinc un pou
enmig de toves arenes.

La ciutat és res és tot
els homes hi deixen petjades
les xemeneies de fum
són balises d’aquest drama.

Una cita

"El resultado era que la Humanidad se disgregaba en islas de tedio"

César Aira, Las aventuras de Barbaverde

Paisatge humà sense homes

Coses deixades
cobrellits plegats, una tumbona
qualsevol objecte, una paret
són l’obra.

Portes, finestres, enderrocs
i altres restes de naufragis
antics com la fusta.

Dramàtica certesa de la mort
aquest paisatge.

Champagne

Dius que tinc ulls verds
i tot i que pot ser mentida
en aquestes alçades de la vida
déu n’hi do ja està prou bé.

El passat té sentit només
si el futur es posa portes de casino.
El rellotge ha fugit com un ocell
o cau des d’un terrat
i es fa mil miques.