Progrés

“La civilització no suprimeix la barbàrie, la perfecciona”

Voltaire

Cafè, copa i puro

De la llum d’abans
fotos color Kodak antic
a la capsa de fusta
que va fer l’avi.

Parents
desconeguts
tu mateix
ressuscitats al record.

Pinso de memòria
a la sobretaula dels vius.

Conviccions

"Sólo tiene convicciones quien no ha profundizado en nada."

E.M. Cioran, Del inconveniente de haber nacido

Signes a l'espai

“No sería exagerado decir que se trata de una lectura cabalista de los objetos y las escenas cotidianas: cada puerta, cada casa, cada ventana clausurada, cada escena constituye un signo y ofrece una interpretación”.

Guadalupe Nettel, Descifrar el espacio (de la introducció a Lo infraordinario, de Georges Perec)

Tòfones de memòria

Mentre miro per la finestra, mentre la llum de l’hivern fa que els grisos siguin més rics i el cel més sòlid, no sé per què, ni ganes de saber-ho, recordo una dada. Sovint la memòria ja ho té, això. Et sorprèn. És quan penses: no recordava que me’n recordava. Com si un estrany cuc furgués per la memòria amb la missió de fer-te avinent alguna cosa que s’havia enterrat com una tòfona, a resguard de la pròpia consciència, durant molts anys.

Per no allargar-me més. He recordat de sobte que no fa pas massa anys encara era vigent a Andorra una insòlita tradició medieval. Quan algú moria violentament, el jutge de pau, abans de manar aixecar el cadàver, havia de preguntar al mort, tres vegades, alhora que li donava un copet al cap, “Mort, qui t’ha mort?”. Si, com era d’esperar, el finat s’entossudia a romandre mut, es considerava que estava “ben mort” i ja es podia fer el que calgués.

Ja em direu si recordar això té alguna mena de valor. Jo diria que no, a banda de la curiositat i que, a Google, he descobert que a Andorra hi ha una discoteca de dos ambients que es diu “Mort, qui t’ha mort”. Allà els cops al cap te’ls dóna l’alcohol, suposo.

Perills del fanatisme

El perfil del fanàtic (ja sigui religiós, esportiu, polític o de qualsevol altra mena) sempre m’ha encuriosit. Conèixer a persones que han renunciat al pensament crític em sembla fascinant. Però sempre en terreny neutral. Ja m’enteneu. Entres a un bar i al tercer glop de cervesa descobreixes algú amb una llum especial rere els ulls. Saps que després de creuar una mirada se t’acostarà i començarà el seu especial desplegament neuròtic. M’agrada escoltar des d’un distant respecte, fer les preguntes justes, demanar els aclariments suficients per semblar interessat. En aquestes situacions no val la pena discutir. Ara bé, només contemplo aquesta escena en aquests espais que em permeten, en qualsevol moment, mirar el rellotge i fotre el camp sense donar explicacions. Quan m’imagino a un sonat d’aquesta mena dins de casa la cosa varia. No podria mantenir aquesta actitud sabent que a dues passes hi ha la cuina, amb aquell ganivet de trinxar dins del calaix, tan a prop. No sé si m’explico.

Zapatos en el muro

Fascinados por la literatura, resuelven escribir primero el fin de su amor y después someterse a su propio guión. Tras una calurosa tarde, cuando la alcoba ya no puede oler más a sexo, se visten y caminan plácidamente en silencio. Cruzan el Oberbaumbrücke. Bajo sus pies, el río Spree parece una sopa cocinada con sus recuerdos. Luego, en una destartalada terraza, beben sus últimas cervezas hasta que la noche les obliga a conversar. Han escrito que deben hablar de su futuro, de lo por venir. Especulan, dibujan sueños con tristes lápices de sonrisas. Cuando el cierre del establecimiento les obliga a levantarse, montados en la frágil levitación de la embriaguez, felices de ser fieles a sus propias palabras, se dirigen sin prisa hasta el viejo muro. La disciplina de lo escrito les obliga a caminar en silencio. Al llegar al final de la ominosa construcción, se besan por última vez y, tal como escribieron, tal y como leyeron después y ahora acatan, él se marcha formando una perpendicular perfecta con el muro sin mirar atrás. Cuando ya no puede verlo, ella se quita los zapatos, da media vuelta y regresa al puente. Siente su dedo deslizándose por el rugoso hormigón, sus pies sobre la tierra infame y, como dejaron por escrito en un arrugado papel que lucha por no zozobrar en el río de su memoria, se dice que ese momento es el inicio de todo lo demás.

Primer dia dels quaranta-sis

Fa vent
xiula entre escletxes
em diu amb sordina
que potser sí que tot va bé.

Lluu la ciutat
rentada per gegants
daliniana exactitud de línies sense atmòsfera.

La memòria no té misteri
no té res
només el rebrec
a la pàgina de viure.

Tot està sempre per fer.

Parèntesi postal

Ara venen dies d’excessos gastronòmics, empesos per copes de totes les mides i continguts. Donat que cal ser prudent i no abusar, em dedicaré en exclusiva als plaers (inclosos els culinaris i etílics) deixant el blog en guaret fins el 2010. Fins l’any que ve.

Escriure

[...] (“escribir es intentar saber qué escribiríamos si escribiéramos”, decía Marguerite Duras) [...]

Enrique Vila-Matas, Bartleby y compañía

Batec de solitud

Ahora sé
que estas calles nos han hecho solitarios
y nuestro corazón
tiene el pulso amarillo
de las maderas lentas de un tranvía.

Luis García Montero, del poema Como cada mañana

Si et somnien

“Caminó contra los jirones de fuego. Éstos no mordieron su carne, éstos lo acariciaron y lo inundaron sin calor y sin combustión. Con alivio, con humillación, con terror, comprendió que él también era una apariencia, que otro estaba soñándolo”

Jorge Luis Borges, Las ruinas circulares

Visió de la vida

La vida es el naufragio de una obstinada imagen
Que ya nunca sabremos si existió,
Pues sólo pertenece a un lugar extinguido.

Francisco Brines, del poema La piedad del tiempo

Això d'escriure

Escric per la manera de cremar memòria
per la víscera etèria d’explicar
i pel verí gelatinós
de l’absurd que algú m’escolti.

Les paraules em fan costat
el seu record sembra planures
en aquesta paret de maons blancs
on hi escupo mil pintures
que creixen de no sé on
i prenen formes abruptes.

Nadal futurista

Ah!, si amb levites de verda llustrina
Ens amaguéssim darrere aquells sacs
Per quan vindran les noies, i, manyacs,
Cantéssim nadalenques amb sordina!

I si plogués, darrera una cortina
Coféssim la corona com els Mags,
I en fer petar per la cambra els xerracs
Tothom digués que som de rel divina!

O anéssim tots plegats cap a les pistes
I amb la raqueta empaitéssim ocells
Mentre els estels fan niu al cim dels tells

I els núvols, a ponent, són ametistes
Que dibuixen la gepa dels camells
On cavalquem amb barbes futuristes!

J.V. Foix, de Sol, i de dol

El conte de Nadal d'enguany

Reciclatge nadalenc.

Vaig ser conscient de la meva existència de sobte. El meu primer record és un tros de paper de plata davant meu. A un costat, un tou fragant de molsa. A prop tres congèneres, en aquest cas inanimats. Tan hieràtics com els tres pastors vora una foguera falsa, amb una petita bombeta vermella per fer veure que hi ha foc. Sí. Ho heu endevinat. Vaig prendre consciència de mi mateix en un pessebre, essent un be. Per què només jo? Per què un be i no el caganer, el rei Melcior o el bou o la mula? Per què la resta de figures no tenien vida i eren simplement plàstic? Preguntes retòriques en tot cas. Ni ho sé ni ho vull saber. L’única certitud és que estic fet de plàstic amb consciència pròpia. La vida s’ha d’agafar tal com ve; em sembla que la majoria dels humans en diuen conformitat, resignació, principi de realitat i altres conceptes que venen a significar el mateix si fa o no fa. Es veu que uns que es diuen filòsofs hi reflexionen a bastament des de fa segles. Potser si fos un filòsof podria escriure un tractat sobre el tema, un altre. Però no he estat cridat per aquestes altes missions i em limito a existir com a plàstic conscient, que no és poc i ja té prou tela per tallar.

La qüestió és que el pessebre on vaig formular de manera precària el meu particular cogito ergo sum era a un domicili. Un pis habitat per una família monoparental, formada per una tal Ginesta i una bessonada de crueltat inusitada, anàloga a la sevícia de qui els hi va posar els noms, relacionats també amb la diversitat botànica del país. La nena, Peònia; el nen, Espernallac. Un parell de salvatges que es dediquen a potinejar el pessebre tant com poden, a banda d’intentar dia sí dia també que sa mare mori víctima d’un atac de nervis arrel de les seves bretolades, dignes d’un hooligan alcoholitzat fins el deliri després de que el seu equip hagi perdut trenta a zero.

El dia de Nadal de l’any de la meva consciència marca un abans i un després en la meva vida. Després dels cafès i les copes, els adults estan mig estabornits per la ingesta massiva dels aperitius, l’escudella, la carn d’olla, el rostit i els torrons, a banda de les begudes pertinents i, en conseqüència, en un estat proper a l’estupor. La circumstància és aprofitada pel parell de monstres. L’Espernallac i la Peònia s’acosten furtivament al pessebre. El seu somriure malvat no fa presagiar res de bo. Acosten un aerosol de laca a un encenedor i la conjunció de tots dos ingredients provoca una deflagració considerable. La innocent representació l’epifania a Betlem esdevé Vietnam. Una onada de foc anorrea a tots els habitants del pessebre. Em cremo, em deformo i rebrego. Crec que si hi ha alguna cosa similar a la mort ha de ser aquesta. Perdo la consciència.

Més tard desperto dins una bossa. Comparteixo espai amb altres damnificats de l’Apocalypse Now domèstic i alguns envasos de plàstic. Hi ha moviment. Finalment ens llencen a un espai groc i enorme. Perdo el coneixement de nou. A partir d’aquest moment experimento un espiral confús, difícil d’explicar, un període de temps inconcret amb brevíssims brots de tèrbola lucidesa.

Torno a ser plenament conscient dins d’un paquet elegant. Sóc, però no sé què sóc. Tinc una nova forma que no identifico, d’un color fúcsia intens. Algú, sens dubte una dona, riu mentre obre el paquet que em conté. Una veu masculina li desitja bon Nadal. Un cop desembalat, premen uns botons que duc incorporats i experimento un agradable tremolor. Em toquen, em llepen, acaricio una pell suau i poc a poc vaig a parar a una cavitat calenta, lubricada i confortable, a la qual m’introdueixen entre esglais. Després els suaus vaivens esdevenen brusques convulsions, escolto un xiscle sord i finalment em treuen d’aquella cova pregona, tan sensual i agradable. L’home torna a dir bon Nadal. La dona, ara sadollada, torna a riure.

Penso que aquesta nova vida sí que és bona i no la de fer de puto be en un pessebre.

Fer feina

“Supongo que tengo una interpretación muy libre del "trabajo", porque creo que el solo hecho de estar vivo ya supone muchísimo trabajo para algo que no siempre quieres hacer”.

Andy Warhol, Mi filosofía de A a B y de B a A

Terror

L’autèntic terror és llevar-se un matí i descobrir que els teus companys d’institut estan governant el país.

Kurt Vonnegut

Respecte

Els camins de la publicitat són inescrutables. Després de veure aquest negoci de rentat de cotxes, no puc deixar d’imaginar-me a l’inspector Harry Callahan passant per davant i tenint temptacions més que serioses de treure’s de l’aixella el seu revòlver Smith & Weson Model 29 calibre 44 Magnum i buidar els sis projectils blindats en aquesta burla. I és que avui en dia ja no es respecta res...

Picasso

16 de diciembre de 1935

tan sólo el color
la abeja su freno muerde
tan sólo el olor
el pájaro su hoz ordeña
basta tan sólo con verlos retorcerse sobre la almohada
el amor fundiendo el metal del carril de la golondrina
tan sólo un cabello

Pablo Picasso, Poemas en prosa