Silenci

Amb els anys el silenci es fa més gran
intens com núvol sord de tempesta
m’adopta com un fill no desitjat
solitària manta en temps de guerra.

El fang i la brutor de tots els anys
i tants personatges prescindibles
s’apilen al terrat que em fa de bar
on el vent fueteja irascible.

Llenço amb ràbia alegre tot el llast
a tocar dels dits hi ha el que m’inspira
i no vull ser part ni ser comptat
ni tampoc formar part de cap llista.

Quan es digui el meu nom per darrer cop
s’acomplirà el destí ineluctable:
haver existit i prou, per no ser res
calamarsa fosa vora el marge.