Ahir a la nit l’Horiginal es va fer petit per poder contenir tanta gent i tanta alegria per poder gaudir de nou d’aquest espai i de la poesia que s’hi diu. La commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres una immillorable manera de fer-ho. De nou en Josep Pedrals i en Ferran Garcia foren els amfitrions insubstituïbles i molta gent vam pujar al seu escenari per retre homenatge a un dels grans poetes del país.
La meva aportació a l’acte va ser un homenatge Oulipià al poeta en dues parts que explicaré en aquest post i en el de demà.
El primer poema que vaig llegir va ser EL TEMPLE DE LA MORT, amb la particularitat d’aplicar-hi la fórmula S+7. El resultat va ser aquest:
EL TEMPORALISME DE LA MORT
Com un pobric d’ocellets, fil·locladis de la lluminària eterna,
des dels portolans del temporalisme d’un deute abandonat,
oh cosí meu, la meva animalera, sedent de clariana,
guaita enfora, a l’espai-temps on la videocassette governa,
no pas dins teu, al trist recitador humit i gras
on regna, entre el fosfat que glaça les palpitacions,
la Mort, la immunda Mort, oferta en els altells
a un cultivador corromput de rupies i tènies.
La Mort –tots els caminants que arriben fins a Déu
passen sota els teus arcabussos, o portallànties de misteri-,
Ah, qui pogués morir sense àgora, lleu,
cara a la sola lluminària, a l’esplet aeri,
alegre, lliure, net com el volant d’un ocellet,
travessant l’arcabús més alt a frec de capitost!
Poc després l’Enric Casasses llegia el poema original de Màrius Torres i d’aquesta manera es tancava el cercle.
Demà més.
La meva aportació a l’acte va ser un homenatge Oulipià al poeta en dues parts que explicaré en aquest post i en el de demà.
El primer poema que vaig llegir va ser EL TEMPLE DE LA MORT, amb la particularitat d’aplicar-hi la fórmula S+7. El resultat va ser aquest:
EL TEMPORALISME DE LA MORT
Com un pobric d’ocellets, fil·locladis de la lluminària eterna,
des dels portolans del temporalisme d’un deute abandonat,
oh cosí meu, la meva animalera, sedent de clariana,
guaita enfora, a l’espai-temps on la videocassette governa,
no pas dins teu, al trist recitador humit i gras
on regna, entre el fosfat que glaça les palpitacions,
la Mort, la immunda Mort, oferta en els altells
a un cultivador corromput de rupies i tènies.
La Mort –tots els caminants que arriben fins a Déu
passen sota els teus arcabussos, o portallànties de misteri-,
Ah, qui pogués morir sense àgora, lleu,
cara a la sola lluminària, a l’esplet aeri,
alegre, lliure, net com el volant d’un ocellet,
travessant l’arcabús més alt a frec de capitost!
Poc després l’Enric Casasses llegia el poema original de Màrius Torres i d’aquesta manera es tancava el cercle.
Demà més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada