a l'artista anteriorment ignorat
com a Ferran Garcia
Coneixia unes
crosses que ara són llums
llunyanes nissagues
de déus geperuts.
Insectes de brossa,
soldes els monstres
versos de bèsties
somiant el teu rostre.
De la calaixera et
brollen fantasmes
espectres, feres,
tots els artefactes.
Al temple paraula
sovint hi fan niu
xisclen les
frontisses, metall incisiu.
Un ocell teu em
vigila els llibres
quan jo no hi sóc
passeja sinistre
picosseja lletres
amb aire distant
empassa paraules amb
mirada pany.
Teva és la desolació
de l’astronauta
penses i gravites
lluny i sense pausa.
Des ulls has après a
fer-ne un espiell:
l’emoció del ferro
que se sap ocell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada