XXXVIII
un gemec pot ser l’eix de la terra
Narcís Comadira
Respira òxid de ronyons l’olor
d’aquestes cambres d’hospital, inhòspites.
Aixella la sala d’espera.
Ells busquen els vòmits de l’avenir.
Los dits ja s’obren, acumulen pus
i les lentes cascàries dels dies
repetits. Una sonda crida, ocre,
un llit ressona de lleganyes i de son.
Bestiar. Incertes noses.
Tubs de zinc, i ciment.
De ratlles la peülla brou d’intermitències
que segrega recança i malpensats
avorriments sense solatge.
Pluges internes, mut formatge
que raja dels budells:
mòrbida cobejança
sense pretèrits ni sintagmes bells.
La màquina de begudes recull
una tassa de sang al palmell en coveta:
tot l’amor fet espera tot l’amor
fet pregunta silenci
respir
Joan Todó, El fàstic que us cega
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada