El bosc sempre es repeteix
la muntanya em fa mandra.
La llamborda fa el mateix
però és allò que m’abraça.
Sobretot tardes d’hivern
quan la ciutat es decanta
i el sol retalla secrets
a qualsevol cantonada.
Quan la vorera és de gel
i m’extravio en paraules
en hangars abandonats
amb el cap ple de façanes.
Com l’estàtica a la ràdio
l’aroma dens de lleixiu
(paper de diari a terra
per poder recordar el niu).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada