Veu

El sopar homenatge a Serguei Dovlàtov

Foto: Ester Andorrà

No és freqüent rebre elogis. I més rar encara que siguin per escrit i, a més, de manera pública.

El passat dia 24 va tenir lloc al Capverd un sopar d’homenatge a Serguei Dovlàtov, organitzat per LaBreu Edicions i el traductor al català de l’escriptor rus, Miquel Cabal. Va ser ell, en Miquel, qui va cuinar excel·lents menges russes que tothom va empassar amb fruïció.

Després de les postres i el vodka, vaig ser convidat a llegir uns fragments del darrer llibre publicat: Els nostres. I arrel de la meva lectura l’escriptor i antropòleg Adrià Pujol i Cruells ha publicat l’escrit que es reprodueix a continuació al seu blog Escafarlata.

No cal dir que m’ha agradat molt, especialment l’exageració que tant m’honora en comparar-me amb en Lemmy Kilmister. Això només ho fa un amic. Gràcies, Adrià.

I aquí el seu text:

La veu d’en Joan Vigó, per Adrià Pujol i Cruells

Al cinquè llibre del Nou Testament, titulat Fets dels Apòstols, s’explica la conversió de sant Pau. Saule de Tars es dirigia a Damasc amb altres homes. Perseguien cristians per dur-los a jutjar a Jerusalem. En un punt del camí, una llum celestial va encegar-lo, i Saule va caure del cavall. Llavors una veu tronadora li va parlar. Era la veu de Jesús i del Senyor.

El món es va aturar.

Saule va ser dut a Damasc pels seus acompanyants. Durant tres dies no s’hi veia de cap ull, no menjava ni bevia, fins que Jesús li va enviar Ananies, que li curés la vista, que el bategés i que el convertís en un evangelitzador eficaç. Saule, altre cop escoltant aquella veu tronadora, va ser posseït per l’Esperit Sant, i es va convertir en Pau.

Enllà d’aquests fets, va morir decapitat, durant les persecucions neronianes.

Una veu tronadora. No és cap secret que déu crea el món tot emparaulant-lo. Aquí i a la Xina. La veu és un atribut diví que se’ns va donar en la foscúria dels temps. La veu i la paraula. Per això quan algú sap modular i sap projectar, té una veu carismàtica, i de propina sap llegir en veu alta i sap mastegar les paraules, ens embadalim.

És el que em passa a mi amb la veu del poeta Joan Vigó. L’he sentit recitar en ocasions, i sempre em garratiba. Quan s’hi posa, els locals es converteixen en caixes de ressonància, per grans que siguin. I la seva veu entra i surt dels oients, els petrifica. La seva veu és la veu més antiga de totes, aquella veu pol·linitzadora, severa i abissal.

El dimarts 24 de febrer vaig assistir a una dovlatada organitzada per Labreu. Reunió d’adeptes, i menjar rus cuinat per Miquel Cabal, traductor de Dovlàtov al català. Al marge de l’originalitat (és com si Ferran Ràfols ens cuinés menjar escombraria nord-americà, a tenor de ser el traductor de DFW), i al marge que la vetllada fos ben agradable, la cirera la va posar en Joan Vigó. La seva veu tridimensional.

Joan Vigó és el nostre Lemmy Kilmister. Va llegir Dovlàtov a pulmó, i la gent li va demanar un bis. La seva veu va escombrar el bar, es va escapar per portes i finestres, va córrer pels carrers i pels terrats, i la ciutat se’n va omplir sencera, va callar, i en acabat es va convertir al dovlatovisme.

Foto: Adrià Pujol